Senders 1714: Manlleu – Sant Quirze de Besora

Per primer cop seguíem sols la ruta de 1714, substituint l’Izmet pel Wikiloc, i no ens va agradar gens el canvi. Però almenys ara ja estem al dia de les etapes i podrem continuar les sortides  del CESC amb la feina feta.

El primer "divertit" va ser trobar el punt d’inici de la ruta i aconseguir la visualització adient a la pantalla. Després ja vam anar seguint el recorregut, en alguns casos amb penes i treballs, tot sigui dit.

Molt recomanable el Puig de les Tres Creus, amb boniques vistes de la Plana de Vic, llàstima que no consti al llistat dels 100 cims ;-)

Realment la gràcia d’aquests senders és que descobreixes indrets que segurament no se t’acudirien, com ara un cingle a Torelló, on el track ens va fer fer una volta del quinze, però almenys vam conèixer de prop la Colònia Imbern. La que ens va encantar va ser la de Borgonyà, es veu que va ser una de les colònies tèxtils més importants de l’època de la industrialització.

Ens va entusiasmar també (nota irònica) les zones ortiga, no puc entendre com un sender de gran recorregut està tan descuidat, el camí te l’has d’imaginar i refiar-te només del Wikiloc. Nosaltres que sempre hem anat a pèl, ens hauríem perdut segur. Senyors de la FEEC, què els semblaria posar-hi remei?

Un cop superades les zones ortiga, vam fer unes voltes en forma de trèvol seguint els meandres del riu Ter, realment bonic, però ja teníem ganes d’arribar, a més estàvem patint per si perdíem el tren, el següent no circulava fins al cap de dues hores, però gràcies als senyors Renfe no vam tenir cap problema, va passar gairebé un quart d’hora tard.

Fa gràcia parar el wikiloc respirant alleujat perquè la bateria t’ha aguantat pels pèls els gairebé 27 quilòmetres i les 6 hores efectives caminant. Del desnivell no en faig cas perquè 2000 metres positius no els hem fet ni de conya. Aquí finalitza la nostra primera experiència muntanyenca amb tecnologia incorporada. Ves per on.

Caminant sota la pluja

L’Izmet i la Mònica també volen assolir el repte dels 100 cims, de fet a ells els queda molt poc, i aprofiten dies lliures per anar coronant-los. Dissabte ens van proposar una circular a la comarca d’Osona, que ens seria útil tant per marcar dos cims com a fets, com per entrenar per la Matagalls Montserrat.

Finalment la Mònica no va poder venir, però ens esperaria a casa seva per berenar plegats, gairebé sopem i tot perquè estàvem molt a gust xerrant a la terrassa. Bé, no ens avancem. Vam conduir fins a Vidrà, i allà vam encarar el camí cap al Puig de les Àligues on vam esmorzar.

Mai es poden subestimar els cims de poca alçada, de vegades poden ser més complicats, no per la dificultat tècnica, tot i la grimpada final, sinó perquè la calor en cotes més baixes és matadora. No és el cas, però de vegades el desnivell des del punt d’inici al cim supera els respectables 1.000 metres positius, poca broma. M’estic desviant del tema.

Fer el cim ens havia obligat a desviar-nos del camí, i amb el Pic Curull ens va passar el mateix. Aquest no està a la llista dels 100 cims però el teníem molt a mà.

El paisatge era preciós, llàstima de trobar motos de trial que destrossen els corriols. Sempre m’ha semblat molt perillós compartir espais si no s’està en igualtat de condicions: les bicicletes a la Nacional II, les motos en un camí de muntanya...Tothom hauria de tenir el seu propi carril, des de la piscina a l’asfalt com a la terra. Avui estic molt dispersa.

Vam dinar al capdamunt del Salt del Molí, ja que a sota es sentia molt xivarri i a la muntanya el que cerquem és tranquil·litat. Però un cop vam reprendre la marxa, el gorg de sota la cascada em cridava. Nois, és un pecat si no ens banyem aquí. En aquells moments no hi havia cridòria perquè dinaven i tenien la boca ocupada i ens vam remullar sols i molt a gust.

Es sentien uns sorolls i jo vaig afirmar molt convençuda que devien ser motos, però de seguida em vaig adonar que eren trons. Dit i fet, va començar a ploure. Un cop molls de riu, no importa estar-ho de pluja, fins i tot em divertia caminar sota la pluja, l’aigua em regalimava cara avall. Tanta por que tenia de la pujada i anava la mar de fresca.

En un coll havíem de decidir si finalment pujàvem a Bellmunt, el tercer cim de la jornada, o bé descendíem cap a Vidrà per cloure l’etapa. Per unanimitat vam escollir tirar amunt, només faltaven 600 metres per arribar al cim. Allà no estava el panorama com per parar a fer la foto de rigor, ens vam esperar al coll.

La pluja va anar minvant però en arribar a Vidrà vam anar directes al bar a prendre un cacolat calent que es va posar de meravella. Aleshores, sorpresa, havien obert el forn de pa i teníem gana. Un cop reconfortats vam tornar a Sant Celoni on la Mònica ens esperava amb el nostre segon berenar, i vàrem compartir una agradable vetllada. A la propera, tots quatre!

Trekking Laugavegur

Si cerqueu a Internet sobre els trekkings més bonics del món, el nom Laugavegur apareix sempre. No sabem si és el més bonic perquè encara ens queda molt per trescar, però a nosaltres ens va semblar espectacular.

L’expressió “terra de contrastos” està molt suada, es fa servir en moltes descripcions de viatges, però en el cas d’Islàndia és totalment merescuda. Trepitges neu i al costat tens sorra volcànica, comences en terreny desèrtic i acabes envoltat d’arbres, creues rius d’aigua freda i rius d’aigua bullint, les muntanyes poden ser marró, taronges, verdes, vermelles o grogues, i enmig d’un camp de lava, o en trobes de glaçada, d’un negre brillant, o bé hi creix molsa de verd brillant, gairebé fluorescent.

La meva idea es basava en relatar cada jornada i afegir les dades més tècniques de temps i desnivells, però això ja us ho dirà Wikiloc i Sant Google en general. Em limito a incloure unes quantes fotografies perquè voleu en terres llunyanes i desvetlleu la vostra imaginació. I si voleu més informació del viatge en trobareu en el post del meu altre bloc: JB non stop.

Grans muntanyes maresmenques

Quina expedició més dura! Primer per matinar tant, l’hora de trobada han sigut les nou del matí, ehem. Després per l’aproximació al cim, uns llarguíssims cinc minuts des del cotxe a les escales al turó de Montgat. Grampons, piolet, grimpada. Tots els elements per un bon entrenament de cara a anar als Andes, per exemple.

No cola oi? Ja m’ho pensava. Però ens hem fet un fart de riure en el turó de les xancletes. Un cop al cim podíem gaudir les vistes de les muntanyes properes (edificis més alts que el turó), dels isards (obrers feinejant al costat de la nacional), trencalossos (cotxes que passaven per l’autopista). Baixant ens hem hagut d’encordar donades les adverses condicions meteorològiques i del terreny.

Bromes a part, és un indret emblemàtic perquè a sota trobem el primer túnel de tot l’estat, ja que la primera línia ferroviària va ser la de Barcelona a Mataró, inaugurada el 1848. No entrarem en el tema que a l’any 2016 el trajecte triga més o menys el mateix...I a banda, és l’emplaçament on es va fundar el Centre Excursionista de Catalunya el 1876, tal com ho commemora la placa, excessivament "engraffitada", per cert.

També podríem parlar dels jaciments arqueològics que es van descobrir, però per alguna cosa existeix la Viquipèdia.

Molt esgotades de la gesta, ens hem dirigit cap a Mataró, concretament a la urbanització de Can Quirze, per deixar el cotxe al costat de l’escola Meritxell. A la llunyania (ehem) es podia divisar el turó d’Onofre Arnau, la nostra propera fita. Una mica camp a través ens hi hem atansat, després de passar una torre de guaita, ja teníem el cim a tocar, el qual estava coronat per un vèrtex geodèsic decorat amb pintura d’esprai. En fi... Unes vistes brutals a la rotonda de l’Experience, una discoteca dels anys 90. Bé, i del castell de Burriac, el Montcabrer, el Montalt, els camps que voregen les Cinc sínies, i el mar.

Sense despentinar-nos, bé, una mica després de la remullada a la platja, ja tenim dos cims més del repte dels 100 cims al sac. Per celebrar-ho, hem anat al restaurant japonès Blue Finn de Port Balís. Es nota que la Teresa és d’Arenys de Munt, comparteix plenament la màxima de plat “fondu” i muntanya.

Santa Magdalena de Cambrils i Castell de Milany

Em feia molta il·lusió perquè a part de les meves caminades amb la Sílvia o la Gemma, era el primer cop que marxava d’excursió amb només dones.

A les 6 del matí ens vam reunir les dues Tereses, la Núria, la Francesca i jo. Ah, i no oblidem la Nona, la gossa de la Francesca. Destinació Vallfogona de Ripollès.

A dos quarts tocats de vuit ja començàvem a caminar pels preciosos boscos de la zona. Mireu si és merescut l’adjectiu:

En menys de dues hores i mitja vam arribar a l’ermita de Santa Magdalena de Cambrils, afortunadament per l’ombra, ja que les pujades es feien notar.

Totes teníem gana, així que vam aprofitar per esmorzar, xafardejar l’interior, tocar la campana, fer-nos la foto de grup, i tornar-ho a deixar tot tal com ho havíem trobat.

Sort que el desnivell del tram fins el castell de Milany no era tant acusat, perquè el sol ens va tocar més. Portàvem uns dotze quilòmetres.

  

Les vistes eren molt boniques, es podia divisar el Taga, el Puigmal, el Pedraforca. I més hauríem distingit si els núvols ens haguessin deixat. La idea era descendir cap a Vallfogona però desviant-nos cap a uns gorgs per tal de remullar-nos, però el cel i els trons com a música de fons ens van fer desistir, i anar pel dret els darrers cinc quilòmetres que ens faltaven. En comprovar que de moment no plovia, ens vam aturar a dinar a les envistes del poble, i a 300 metres del nucli urbà, hi havia un pont medieval, sota el qual, un gorg on ens vam remullar. Bé, unes més que altres ;-) Almenys ens vam treure l'espineta del bany.

Dos muntanyes més del repte 100 cims.

Un dia fantàstic. Gràcies noies!