Emblemàtica marxa de resistència per ser la més antiga.
Enguany s’ha celebrat la 37 edició.
Mai me l’havia plantejada com a repte, més aviat la
rebutjava, ho considerava una bogeria per la quilometrada i haver de caminar de
nit, però a la vida molts cops t’has de menjar amb patates les afirmacions.
Juntament amb la Travessa del Montseny, han estat els
objectius del 2016. Ambdós assolits.
La veritat és que no ho veia gens clar, fins i tot tenia una
mica de por perquè no em sentia motivada, al contrari, em feia un mandra
infinita, per tant el factor mental no el tenia gens entrenat, ni el físic, des
de la Travessa del Montseny no havíem fet una tirada llarga caminant. Però vaig
confiar en que, mirat fredament, no havíem parat entre excursions, senders de
1714, cims i cimets, la travessa a Islàndia...i que estàvem en el ball i era
hora de ballar.
Afortunadament a darrera hora vam tenir solucionada la
logística, era el que em mancava per anar tranquil·la, tot i que en Tomàs
Molina em va esguerrar la calma quan va proclamar que els de la Matagalls –
Montserrat patiríem a primera hora per les previsions de mal temps al Montseny.
Calia ser tan explícit? Digues pluges al prelitoral i ja està. Sort que es va
equivocar...
A dos quarts de tres de la tarda estàvem al Brull, un
indret molt bonic i adequat per encabir la sortida de tal magne esdeveniment.
Feia solet, tot i que es veien núvols foscos a la
llunyania. A les 15:13 ens van donar la sortida i molta gent corria, per tant
ens anaven avançant els de les 15:14, 15:15 i successivament. No negaré que hi
ha moments que frustra perquè et sents una tortuga artrítica, a més, ells no
tenen les seves trails on els caminadors no tenim accés perquè posen uns temps
de tancament pensats per corredors? Perquè venen a tocar a la pera a les
caminades de resistència de tota la vida? Coi, ja tenen les seves ultra! En fi,
molts d’aquests ja se sap que no acabaran, no entenen el concepte resistència,
només el de velocitat. Efectivament, abans del quilòmetre 20 ja hi havia
corredors que havien punxat. En fi, tornem al que ens interessa.
Francament, no tenia gens d’expectatives pel que fa a
paisatges, i més tenint en compte que gran part discorre a la nit, però és més
bonica del que imaginava. Va fer molta il·lusió passar per Aiguafreda, punt d’inici
de la Travessa del Montseny, i pujar cap als cingles de Bertí. Arribant al
segon avituallament, en el terme de Sant Quirze Safaja ens va agradar molt
trobar la Montse Aviadora, animant amb els seus inconfusibles esquellots, i no
ens va entusiasmar tant haver de reprendre la marxa amb frontal. Teníem hores i
hores de foscor per endavant.
Hi havia un paio que anava tocat, es veia per la manera
de caminar, però es picava quan l’avançava, aleshores em passava ell i se’m
posava davant tallant-me el pas, i no estàvem en un corriol precisament, tenia
espai de sobres. A la tercera li vaig dir que em semblava fantàstic que m’avancés
però que no se’m posés davant, aleshores el vaig deixar enrere per sempre.
Abans de mitjanit arribàvem a Sant Llorenç Savall, l’equador
de la marxa. Allà vam trobar l’Esteve. Ens va dir que estava content perquè
anàvem sobre el temps que ell considera adequat, em van animar molt les
paraules del mestre.
La lluna plena ens va acompanyar durant tota la nit, i
uns núvols negres amenaçadors també, en alguns moments la tapaven i tot. Sort
que no va ploure...
Em pensava que la son em faria patir molt i que hauria de
tirar de música però no. L’únic moment crític va ser en un corriol una mica
tècnic, on el ritme de la gent es va alentir tant que es van formar més
caravanes que a la Ronda de Dalt en hora punta. Dreta i quieta em venien atacs
narcolèptics, em pensava que cauria adormida a terra. En tornar a pista més
ample i de baixada, em vaig posar a trotar per avançar gent. Allà vaig veure
que acabaria, estàvem arribant a Vacarisses i anava sobrada de forces. Genial!
Em va semblar molt curiós el fet que en moltes caminades
veus Montserrat a la llunyania i jo sempre pensava que durant la travessa
aniria comprovant com t’hi vas acostant, però al no creuar el Pla de la Calma
fa que no divisis la muntanya fins gairebé al final, quan la tens a prop. I
quina preciositat, amb la lluna plena a sobre, el cel ja sense núvols
clarejant, quan el sol comença a il·luminar les agulles. És emocionant.
Sempre havia pensat que a Monistrol no tindria forces per
encarar el pitjor tram de desnivell amb tots els quilòmetres que les cames ja
porten, però estava bé i animada, fins que em vaig cansar de les putes escales
del camí de l’aigua i d’uns que xerraven per telèfon a crits. Allà em vaig
posar la música que no havia necessitat durant la nit. Encara bo. Però la música
em va fer accelerar el ritme de pujada i em faltava aire, vaig haver de
disminuir però en comprovar que faltaven pocs metres i ja ho teníem, vaig
començar a plorar. Ho havia aconseguit. Les nostres cares reflecteixen la
felicitat.
Gràcies a totes les persones que ens heu seguit d’una
manera o una altra. A l’Esteve per estar tan content com nosaltres, a la
Lourdes per la rebuda a Montserrat i per tornar-nos a casa mentre jo ja feia el
primer son, l’any vinent et recolliré jo, al Joan de Sant Andreu per tornar amb
ferrocarrils, al Josep de Sant Celoni i la Marta per deixar-nos al Brull, al
Josep i el Manaut perquè ells em van embolicar a fer-la, a la Sara, la Sandra,
la Romina, en Torrentet, l'Olau, la Ione, en Camonet i la Roser per pensar en mi, a la mama pel seu trofeu, a
l’Izmet i la Mònica pels seus consells experts, i evidentment al Joan, que m’anima
a cada passa que fem plegats en les marxes i en la vida.
