100 cims: Per Montserrat

Seguim amb la febre del repte de la FEEC, crec que és un virus incurable fins que no s’arriba als 100 cims, o no, perquè l’Izmet ja els ha assolit i segueix igual.

Malgrat ells ja els han coronat, com que tenien mono de Montserrat, ens van proposar una excursió pel massís que m'havia de permetre fer tres cims més de la llista.

Així doncs, a les 7:30 del matí marxàvem de Sant Celoni per anar a la muntanya sagrada. Al cap d’una hora ens trobàvem amb en Pere i les seves inseparables “border collie” davant el restaurant “Vinya nova”. Vam veure que oferien menú calçotada, per tant teníem una gran motivació per anar per feina, amb el permís del vent i del desnivell.

Montserrat ja ho té, no és molt dura però és pedregosa i cansa. Primer ens vam atansar cap a la Miranda de Santa Magdalena, que correspon a la comarca del Baix Llobregat.

Després cap a la Roca de Sant Salvador o Elefant, al Bages, allà sí que vam haver de suar per passar per una escletxa i enfilar-nos dalt de l’agulla. Llàstima que feia molt vent i no vam poder estar molta estona, però fa una il·lusió immensa estar voltada de les agulles.

Aleshores els calçots ens cridaven i vam tornar avall, que llarg es va fer i la gana no ens deixava de petja, però vam tenir la recompensa, vàrem gaudir molt del dinar i de la companyia del Luís el cambrer.

El sol anava de baixa i en Pere ja es va retirar, però l’Izmet i jo volíem fer laTorre Alta o Castell Ferran, a la comarca de l’Anoia, per pair el dinar, i perquè sóm 100 cimers anònims, la versió muntanyenca dels alcohòlics anònims. En Joan i la Mònica van dir que ens esperarien al cotxe però al final es van animar perquè era un moment pujar de Can Massana a les runes del castell, i vam poder albirar una posta de sol espectacular, les agulles de Montserrat semblaven foc amb la claror, fins que es van apagar. Hora de cloure l’excursió i tornar a casa per esperar la sortida següent.

Senders 1714: Jorba – Prats de Rei

Inaugurem la segona i darrera temporada de Senders de 1714, que s’inicia a Jorba i clou a Gòsol, passant per La Seu d’Urgell.

Com que les temperatures eren baixes i feia vent, vam anar a l’idea, era l’única manera d’entrar en calor, tot i que val a dir que ens va fer un dia bonic, fred i ventós però bonic.

Vam ascendir al Puig de Sant Miquel, un del llistat de 100 cims de la FEEC, i després travessar bona part del Parc eòlic de la Serra de Rubió. Era curiós veure els molins de vent, tant petits vistos des de l’autovia, en canvi són gegants de sota estant. El soroll que emeten és molt particular, sembla una piulada d’ocell. El primer fa gràcia, el segon no tant, i després ja estàs fart de veure molins i pista. És el que tenen les primeres etapes, fins que no et vas atansant a la muntanya els paisatges no entusiasmen. Sort que el dinar a l’ermita de Sant Martí de Massana i molt especialment la visita a la Torre Manresana, van dissipar aquestes consideracions.

100 cims: tancament del 2016

Els companys de 100 cims del CESC marxaven cap als Ports de Besseit i nosaltres, amb la ressaca dels Pastorets, no podíem pas llevar-nos abans de les cinc del matí, així que vam optar per coronar uns cims més propers i senzills.

L’Izmet treballava, així que amb la Mònica vam anar cap a Osor per tal d’arribar a Sant Benet des de la Mare de Déu del Coll. Només calia seguir un sender de petit recorregut, però no et podies despistar xerrant en els creuaments de pista, s’havia d’estar a l’aguait de la continuació del camí. No va ser gens complicat arribar a la creu erigida dalt, va ser més difícil fer-nos les fotos sense ganyotes a causa del sol.

Les vistes eren boniques i no feia gens de fred, així que hi vam estar una bona estona. Després es tractava de desfer camí, tant caminant com amb el cotxe, fins arribar a una desviació que ens encaminava cap al Castell de Montsoriu, la nostra propera fita. A dalt vam dinar tot prenent el sol.

Està clar que pot ser una excursió matinal i s’arriba a casa per dinar, però ens ho vam agafar en calma perquè vam quedar a les nou, i dalt els cims ens vam entretenir gaudint del dia.

Al vespre fent el recompte de cims, vaig comprovar que en portava 46 i em vaig proposar acabar l’any amb 50, la meitat del repte. Així que l’endemà com que havíem de fer encàrrecs per Calella i Pineda, ja ens vam dirigir cap a Montbarbat, passat Tordera. Vam deixar el cotxe on s’acaba l’asfalt i comença la pista, el camí no té cap pèrdua, el poblat ibèric de Montbarbat està molt ben senyalitzat, i al cap de menys de 10 minuts de caminar ja hi érem. El meu primer cim amb texans.

Les vistes a mar i al Montseny molt interessants, però el cim en sí és lletjot, sort del poblat ibèric.

Se’m tirava el Cap d’any a sobre, així que "in extemis" vam coronar el Turó d’en Galzeran, presidit per una torre de guaita, i el Puigcastellar, amb assentament ibèric inclòs.

Per ambdós es trigava uns 25 minuts del cotxe al cim, i de dalt es divisaven unes esplèndides vistes de la ciutat de Barcelona...Aclareixo que els punts suspensius indiquen ironia.

Per sort la nostra propera destinació era el Berguedà perquè la darrera nit de l’any la passàvem al refugi de Rebost, però el dissabte 31 era de bon aprofitar, així que el 30 hi vam dormir anar per tal d’anar al Puigllançada i a Sant Marc de Brocà. 

El cotxe el vam deixar a Coll de Pal i en 55 minuts coronàvem el Puigllançada sense necessitat de grampons. 

Després vam aparcar prop del refugi de Rebost, i seguint GR i després PR arribàvem a Sant Marc de Brocà, on vam trobar les restes d’una ermita que devia ser molt bonica en la seva època d’esplendor. Comptant la pujada i baixada per un tram de la Canal Mala, la segona excursió la completàvem en menys de 3 hores.

Allò sí que van ser dues excursions fantàstiques, només cal mirar les fotografies.

Una manera ideal per tancar l’any 2016, bones excursions, millor companyia i 51 cims assolits del repte dels 100 cims de la FEEC.