100 cims: Per Montserrat

Seguim amb la febre del repte de la FEEC, crec que és un virus incurable fins que no s’arriba als 100 cims, o no, perquè l’Izmet ja els ha assolit i segueix igual.

Malgrat ells ja els han coronat, com que tenien mono de Montserrat, ens van proposar una excursió pel massís que m'havia de permetre fer tres cims més de la llista.

Així doncs, a les 7:30 del matí marxàvem de Sant Celoni per anar a la muntanya sagrada. Al cap d’una hora ens trobàvem amb en Pere i les seves inseparables “border collie” davant el restaurant “Vinya nova”. Vam veure que oferien menú calçotada, per tant teníem una gran motivació per anar per feina, amb el permís del vent i del desnivell.

Montserrat ja ho té, no és molt dura però és pedregosa i cansa. Primer ens vam atansar cap a la Miranda de Santa Magdalena, que correspon a la comarca del Baix Llobregat.

Després cap a la Roca de Sant Salvador o Elefant, al Bages, allà sí que vam haver de suar per passar per una escletxa i enfilar-nos dalt de l’agulla. Llàstima que feia molt vent i no vam poder estar molta estona, però fa una il·lusió immensa estar voltada de les agulles.

Aleshores els calçots ens cridaven i vam tornar avall, que llarg es va fer i la gana no ens deixava de petja, però vam tenir la recompensa, vàrem gaudir molt del dinar i de la companyia del Luís el cambrer.

El sol anava de baixa i en Pere ja es va retirar, però l’Izmet i jo volíem fer laTorre Alta o Castell Ferran, a la comarca de l’Anoia, per pair el dinar, i perquè sóm 100 cimers anònims, la versió muntanyenca dels alcohòlics anònims. En Joan i la Mònica van dir que ens esperarien al cotxe però al final es van animar perquè era un moment pujar de Can Massana a les runes del castell, i vam poder albirar una posta de sol espectacular, les agulles de Montserrat semblaven foc amb la claror, fins que es van apagar. Hora de cloure l’excursió i tornar a casa per esperar la sortida següent.