Reptes de l’any 2017 superats: 100 cims i Marxa de Cap de Rec

Ha arribat el dia èpic de la coronació dels 100 cims, 4 de juny de 2017. Les previsions de temps al Pirineu no eren gens engrescadores, però diverses pàgines web de meteorologia coincidien un donar una treva pel matí. Perquè clar, la nena no es conforma amb cloure el repte dalt del Montgrí, que hauria estat el més assenyat, no, la nena vol suar el centenar, i anar al Ripollès li fa molta il·lusió, ja que amb en Joan hi van començar a fer muntanya plegats.

Després de llevar-se ben d’hora, ben d’hora, recollir la Mònica a Balenyà i deixar el cotxe al revolt proper a les pistes de Vallter, on aparca tothom qui inicia ruta a Ulldeter, vam començar a caminar a les 8. En una horeta, i després de trepitjar neu, vam arribar al Coll de la Marrana. En aquell moment m’hauria estimat més que fos el Gra de Fajol el meu cim número 100, ja que només quedava la pujada final, però no, la destinació era Les Borregues i encara faltava estona. Ens vam atansar al coll de la Coma de l’Orri, des d’on les vistes a Bastiments, Freser, Infern...són espectaculars, i vam enfilar la darrera pujada fins una llarga carena que vam recórrer fins arribar al cim.

100 cims! Quina il·lusió i quin descans a parts iguals.

Un cop arrecerats del vent volíem esmorzar una mica, però els núvols que feia hores que s’acostaven, ens van regalar una mica de pluja, així que vam baixar per potes. Un cop passades les pales de neu de la baixada del coll de la Marrana ens vam tranquil·litzar, estàvem fora de perill. Malgrat tot, no ens va ploure més, fins i tot vam tornar a fer una parada, aquest cop més llarga, al costat del riu, més avall del refugi d’Ulldeter, gairebé a tocar dels cotxes però sense albirar-los. Realment la zona és preciosa.

Aleshores vam anar a Camprodon per regalar-nos un suís amb melindros per celebrar la gesta.

Però la història no s’acaba aquí. La setmana següent tenia un altre repte, la marxa de Cap de rec, una passejada de 52 quilòmetres i 5.200 metres de desnivell acumulat repartits en una pujada de 1.000 metres positius seguits, per tal de fer boca per la de 1.400, que s’ha d’encarar passat el quilòmetre 30. Com que encara es va fresc... Mare meva quina bogeria.

Divendres a la nit vam anar amb la Mònica, tots tres, a dormir al refugi de Cap de rec, com que l’endemà havíem de començar a les 6 del matí, millor descansar en el punt de sortida. Se’ns veu prou frescos, oi?

Anava caminant i meravellant-me del paisatge, fins i tot la primera pujada no se’m va fer gens pesada, només el tram final es va empinar força i em vaig espantar perquè si la de 1.400 tenia aquell perfil seguit, potser no seria capaç. En Joan em va tranquil·litzar dient que era sostinguda però suportable, no era tan dreta. Aleshores venia una llarga baixada fins a l’hora de dinar. Quina preciositat la Vall del Madriu, no m’estranya que sigui patrimoni de la Unesco.

Ens sentíem bé, bones sensacions tal com deia la Mònica, però en arribar a Andorra, els de l’avituallament ens van dir que anàvem molt justos de temps i que ens hauríem de plantejar agafar un bus per tornar al refugi. Em vaig desmoralitzar. Sóc una mica tortuga caminant, d’acord, però no m’havia pas adormit, sóc una formigueta diesel que no para. I no em semblava just que em diguessin que parés quan em sentia bé físicament. Estava molt emprenyada, a més els avituallaments eren més aviat escassos i no m’ajudaven a refer-me. Santa Marxassa o Sants Castells de la Segarra, on sou?

Albirava el Caldea a prop, massa a prop. Després del gerro d’aigua freda, entre anar al Caldea o pujar 1.400 metres, la decisió era clara: Caldea. Però uns senyors del control sorpresa abans d’encarar la pujada, em van retornar a la marxa. Ens vam dir que faltaven 5 hores pel tancament i que teníem temps, que anàvem molt bé. D’acord Caldea, ens veurem un altre dia, ara toca centrar-me en la respiració, el ritme i les passes. Amunt!

Sort que el riu passava a prop i ens podíem anar mullant el cap, perquè entre la calor i la pujada...Quina alegria arribar a Perafita, només ens faltaven 400 metres de desnivell positiu. I ves per on, quan hi tenia el peu al coll perquè després vindria baixada fins al final, vaig tenir una crisi d’angoixa. Físicament em sentia molt bé, però vaig veure caminadors allà dalt, una inclinació forta com el final de la primera pujada, i el cervell se’m va girar. Sort que plorant se’m va alliberar l’ansietat, i una noia em va animar dient que ella ja portava quatre crisis, que tranquil·la perquè la pujada s’acabava. Em vaig calmar i vaig fer la pujada xerrant i “despotricant” dels avituallaments amb la noia i el seu xicot. En Joan al·lucinava.

Hem arribat al coll! Genial! Baixada. En el refugi dels Estanys de la Pera ens vam trobar a la Mònica i gas avall, fins un tram llarg de pista que també vam fer ràpid, i en un moment donat vam trobar un cartell que posava Refugi Cap de rec 50 minuts, bé, nosaltres ho vam fer en 30. I sí! Vam entrar al punt d’arribada a les 14 hores 30 minuts, mitja hora abans del tancament de la marxa. Ho havíem aconseguit! Tres en un: arribar, en bon estat i dins del temps marcat.

Cap de Rec 2017, la marxa més bonica i més dura que he fet mai. Quina il·lusió!

Ara vindria una foto, però la veritat és que ens vam llençar a devorar la botifarra i no tenim record gràfic de l’arribada. Es veu que hi havia un arc d’arribada i una persona que feia fotografies dels participants, però ho van treure abans d’hora. Sembla que els corredors són de primera classe i els caminadors som de segona, però no m’esplaiaré amb aquest tema perquè vaig transmetre el meu descontent a l’organització i es van disculpar i em van donar la raó molt amablement. Per tant callo. Ara em toquen vacances de muntanya, una mica de platja i pensar en nous reptes pel 2018.

100 cims per Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac

Tota aquesta zona és el pati de casa de l’Izmet, ell ha passat moltes hores trescant per aquests verals, així que teníem moltes ganes de trepitjar els cims que ens faltaven del parc, si més no els inclosos al repte de la FEEC, així doncs ens en faltaven tres, els quals podíem assolir en una excursió matinal tal i com l’Izmet ens va confirmar.

Les previsions del temps no eren massa afalagadores, per tant d’entrada era bona idea fer baixa muntanya, minimitzàvem riscos, i temps, perquè en una hora de cotxe ja estàvem al pàrquing de l’Alzina del Salari, punt d’inici de l’ascenció al Castellsapera. Primer es discorria per pista i més endavant per corriol i grimpada. A més sense saber-ho vam escollir el camí més complicat amb desplom inclòs, sort que era poca cosa i el cim era a tocar. Vam arribar a una mena d’altiplà, un cop dalt no estàvem segurs d’estar al lloc correcte perquè no hi ha vèrtex geodèsic, ni creu, ni cap mena d’indicador, però així era segons l’aplicació de Cims de Catalunya i Izmetfy.

En total una hora i mitja entre pujar i baixar, igual que el Pujol de la Mata, però en aquest cas va ser molt curiós perquè primer es baixava força per corriol, fins arribar en un darrer tram amb pujada, i al final de tot camí equipat. I sí, estàvem dalt d’un cim rocós, però baix, enclotat, perquè una vall ens envoltava, i el Montcau que no és cap cim prominent malgrat l’espectacularitat de les seves formes, es veia realment majestuós des d’aquella perspectiva.

Per últim el Roca Sareny. S’aparca a la carretera cap a St. Llorenç, en el punt on es deixa el Bages i s’entra al Vallès. El primer tram és pister fins el punt on s’agafa un corriol i finalment una cresta fins arribar al cim en mitja hora mal comptada. Volíem fer una ruta circular visitant un sepulcre megalític que estava baixant cap a l’altra banda, però va començar a plovisquejar i no volíem perdre el temps, així que vam desfer camí cap al cotxe.

Normalment a La Mola i el Montcau hi ha molta gent perquè són els cims més coneguts, nosaltres pràcticament no vam trobar ningú. Matinal perfecta, i 99 cims. A punt de caramel.