Cap
de setmana agredolç. Coronar un cim de més de 3.000 metres com els 3.037 de l’Aragüells
sempre és motiu d’alegria, però que la jornada acabi amb un rescat en
helicòpter és molt angoixant.
Divendres
sopàvem al nostre centre d’operacions, l’hotel Turmo de Labuerda, comentàvem
que les previsions meteorològiques no eren gens afalagadores, però ja sabem que
els companys del CESC sempre intenten la sortida a no ser que es desfermi el
diluvi universal.
Dissabte
ben d’hora al matí vam encarar els cotxes cap al Pla de Senarta, allà vam
prendre un bus que ens va deixar al refugi de Coronas, el punt d’inici de la
ruta. Feia un dia lleig però nosaltres tossuts amunt, embadalits per les vistes
al Culebras i el Vallibierna. Es va girar vent que aixecava l’aigua de les
cascades i ens mullava, més tard ens mullava la pluja, i el vent no parava. S’albirava
el cim, no molt lluny, i penso que va ser el que ens empenyia amunt malgrat els
núvols negres que s’acostaven. En arribar a un ibón vam fer un mos, alguns es
van començar a retirar, d’altres vam seguir tossuts, es veia tan a prop...
No
em trobava bé, feia vent, el cel més valia no mirar-lo, una força m’empenyia
cap a dalt, encara no sé com vaig fer cim.
Només
vam tenir temps de la foto i d’albirar uns segons l’Aneto emboirat, un tro va
retrunyir la vall, els pals xiulaven de l’electricitat estàtica. Vam anar
baixant però el terreny pedregós no ens deixava anar massa ràpid, com si no en
tinguéssim prou de pedra, va començar a pedregar, no era molt gran, el suficient
per fer mal a la cara. Sort que va parar, menys el vent. Alguns es van tornar a
parar a l’ibón per fer un mos, en Joan i jo volíem perdre alçada i dinar
tranquils després de superar el pedregam. Sí, vam poder dinar sota una ullada
de sol i tot. Però quan ja ens faltava poc per arribar al refugi ens va passar
un company com una exhalació: en Jaume s’ha trencat la tíbia. Ens va caure el
món a sobre.
El
rescat va ser dificultós perquè no hi havia cobertura de mòbil, al refugi no
els funcionava la radio, finalment uns nois que baixaven cap al Pla de Senarta
es van comprometre a donar l’avís. Al cap de molta estona, va aparèixer l’helicòpter,
el qual va trigar encara més a poder rescatar en Jaume a causa del vent. Finalment
el van poder portar a Barbastro i l’endemà d’allà a Barcelona.
Diumenge
teníem una ruta planera amb bany final al gorg del Coño del mundo, quin nom més
lleig. No ho vaig trobar massa planer per la gent de més de 70 anys, i el bany
ens el vam haver de pintar a l’oli perquè la pluja va deixar l’aigua marró i no
convidava a una remullada. La baixada pel riu també va ser una mica accidentada
per culpa del fang.
Afortunadament
el dinar ens va refer a tothom i vam cloure un cap de setmana per reflexionar
sobre la muntanya, la seva bellesa i els seus perills.
