dissabte, 27 d’octubre del 2018

Marxassa Sant Celoni - Mataró 2018


Any 1993. L’Agrupació científico-excursionista de Mataró organitzava la Marxeta des de feia sis anys, la qual discorria durant vint quilòmetres per diferents punts del Maresme triats anualment, però volien empescar-se quelcom amb més envergadura. La solució era ampliar recorregut. Creuar la comarca de dalt a baix ho estava fent el Centre Atlètic Laietània, amb la Tordera – Mataró, de quaranta-cinc quilòmetres. Per no calcar la iniciativa, van inaugurar la Marxassa amb la Conreria – Mataró, de sud a nord, sense arribar als 40 quilòmetres de trajecte. 

Aleshores la FEEC, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, va crear la Copa Catalana de Caminades de resistència, així que es van adaptar als requeriments establerts, i van ampliar a 62 quilòmetres amb un circuit de muntanya a mar, del Montseny a Mataró. D’això fa vint-i-cinc anys...

En fa cinc de la inauguració del tram de Sant Celoni a Mataró, amb la que comparteixen avituallaments i l’ermita de la riera de Sant Simó de Mataró com a punt de sortida dels busos, i d’arribada dels caminadors. Divergeixen en les distàncies a recórrer, el nou tram comprèn 35 quilòmetres, i en l’hora de sortida dels busos, les 5:30 del matí a la Marxassa llarga i les 8:30 a la Marxassa curta.

En l’actualitat es celebren poques caminades sense caire competitiu, però la Marxassa és una d’elles, la pròpia organització remarca que no és una cursa, i qui corri massa trobarà els avituallaments tancats. S’emmarquen com el lloc idoni per les persones avesades a caminar, però que consideren excessivament lentes les marxes populars, en canvi massa ràpides les anomenades trails. 

Els busos arrenquen a les 8:35 i abans de dos quarts de deu del matí els caminadors han iniciat el recorregut, on ben aviat superen pujades del 20% de pendent per la zona del Montnegre fins arribar al primer avituallament. De l’esmorzar al dinar la tendència del camí és de baixada, i en el pavelló de Vallgorguina, just a meitat del recorregut, troben l’esperada amanida, botifarra i per postres iogurt i fruita. Qui vulgui pot cloure l’àpat amb cafè o infusions. 


Malgrat agraeixen recuperar forces, al cap de poca estona troben una pujada sostinguda d’uns cinc quilòmetres. Consola saber que només els quedarà pla i baixada. Quan falten 10 quilòmetres troben el tercer avituallament, famós per servir llimonada, recompensa de l’esforç realitzat. Fins aquell moment la freqüència era d’un punt de control cada 8 quilòmetres aproximadament, i a partir d’aquell moment als 5 i fins i tot als 2.


El camí a l’ermita de Sant Pere de Mata s’estreny feréstec però bonic, i les escales costen de pujar, els que caminen la Marxassa llarga arribaran gairebé de nit i trobaran espelmes que els il·luminaran l’escala.
Recta final, es creuen els horts del Camí de les cinc sènies fins arribar a la Riera de Sant Simó, només cal dirigir-se cap a mar, on 7 hores i quaranta minuts més tard, els espera l’arribada, la medalla i la samarreta obsequi per haver realitzat la gesta.


Els caminadors destaquen la bellesa tardoral del recorregut, la simpatia dels membres de l’organització, i l’abundància dels avituallaments. Caminada molt recomanable si s’està avesat a trepitjar muntanya en distàncies mitja i llarga. La cirereta del pastís el jacuzzi de la piscina municipal. Cansats però contents.

I que no falti la foto de rigor amb la Lourdes, encara que malaltona, ens va venir a rebre. L'any vinent les dues al peu del canó.

 


diumenge, 7 d’octubre del 2018

Marxa d'Arenys de Munt 2018


Un clàssic, la marxa del poble, que gaudeixo enormement tant per la bellesa dels corriols a tocar de casa, com per saludar a totes les persones que conec als avituallaments i controls de pas. Va augmentant el nombre de coneixences, enguany les companyes de ioga.

Alguns vandàlics volen esguerrar tota la feinada feta per l’organització, desmarcant el recorregut, o alguns tramposos volen fer veure que van primers, però gràcies als voluntaris, tot acaba sortint molt bé.

Em vaig apuntar a la mitja marató, i malgrat estar una mica empiocada la vaig poder caminar amb la Lourdes, en Pep i l’Esteve, els meus companys habituals, amb els quals també compartirem Marxassa d’aquí 15 dies i seguirem arreglant el món ;-)



Fotos gentilesa d'en Toni Marpons, un dels fotògrafs de capçalera de la marxa.

divendres, 5 d’octubre del 2018

Camí Oliba: de Coll de Bracons a Vallfogona de Ripollès

En aquesta ocasió, com que el dia de la sortida oficial ens coincideix amb la marxa d’Arenys de Munt, vam anar a la prèvia amb l’Izmet i la Mònica.

Fins al cap d’una estona vam prendre el camí com si anéssim al Puigsacalm, el terreny estava humit perquè havia plogut, tot i que a nosaltres ens va fer un temps esplèndid. Massa i tot, les pujades sota un sol de justícia costen, afortunadament molts trams eren ombrívols i s’hi feien bolets, erols en alguns casos. Llàstima que no eren comestibles...

Vam creuar el poble de Vidrà, on vam trobar uns excursionistes molt trempats, que sortien de casa, els quals ens van recomanar desviar-nos cap al Puig de Palou. Bon consell, era un mirador preciós, on vam dinar.

El camí ens menava a les rodalies del Castell de Milany, però la Mònica i jo ens vam esperar assegudes a l’ombra. L’Izmet va acompanyar en Joan a puntuar un altre cim.

Ja només ens quedava baixada fins a Vallfogona de Ripollès, on vam fer un beure i un mos abans de tornar al Coll de Bracons per buscar l’altre cotxe. Sort que l’endemà era diumenge perquè vam arribar a casa a les tantes.

Que rancis, no tenim cap foto...

Camí Oliba: de Rupit al Coll de Bracons


Ben d’hora a l’autocar per poder seure davant i evitar marejar-nos perquè la carretera té la seva tela, ho vam poder comprovar escasses setmanes abans, en la nostra excursió a Tavertet i Rupit.
Il·lusió de retrobar el companys del CESC en la primera sortida després de les vacances d’estiu, tots estàvem igual, llista d’espera hi havia.

El recorregut no era planer, i acabava en pujada, cosa que no m’agrada gens, però oferia grans recompenses com ara visitar el Santuari de Cabrera, i recórrer la preciosa Grebolosa.

Tenia records desdibuixats de Cabrera, els vaig poder refrescar amb l’al·licient d’apuntar-nos un 100 cims en el còmput personal.


El Santuari era un bon lloc per dinar, i no érem els únics que ho pensàvem...



Encara quedava un bon tram, així que ens vam posar en marxa després de la foto de grup de rigor, gentilesa d'en Xavi.



No les tenia totes amb la pujada final, però la veritat és que es feia molt bé i era una fageda espectacular, la Grebolosa. Vam arribar cansats i l’endemà em sentia cruixida, però amb ganes de més Camí Oliba