Camí Oliba: Montserrat - Manresa

Després de cloure les dues temporades de Senders 1714, fa il·lusió iniciar el Camí Oliba, la ruta d’un dels abats amb més renom de Catalunya. La primera etapa discorre del Monestir de Montserrat fins a Manresa, uns 25 quilòmetres planers. Em pensava que es seguiria el mateix recorregut de la Caminada de la Llum, una de les meves primeres marxes juntament amb la Transèquia, però em vaig endur la desagradable sorpresa de trepitjar molt més asfalt del que imaginava. Penso que és millor el recorregut de la Llum que no pas l’Oliba, la sort és que la companyia salva totes les incomoditats del trajecte, i que un fi de festa compartint una tapa de patates braves i planificant noves sortides i més sessions gastronòmiques, clou una jornada agradable.

De Montserrat...

...a Manresa...

...en bona companyia. :-)

100 cims amb bones vistes

En Joan s’estava acabant d’alliberar d’un refredat empipador, per tant no es tractava de planificar una sortida dura. La primera fita era un cim amb antenotes a les quals s’arriba en cotxe, i ja sabeu el que mana la meva religió: esforç zero per assolir cims urbanitzats als quals tothom hi té accés, la qual cosa significa que vam arribar al Santuari de la Mare de Déu del Mont en vehicle. De totes maneres, prescindint de les antenes, mirant cap a l’altra banda les vistes són precioses i s’albira gran part de les nostres muntanyes com els emblemàtics Pedraforca, Canigó, Puigmal, Montseny...

La sorpresa és l’estàtua gegant de Jacint Verdaguer.

Vam recular cap a Banyoles, ens va fer il·lusió vorejar l’Estany que feia anys que no havíem vist, és realment bonic. Aleshores vam enfilar una carretera estreta fins a Pujarnol, just abans d’arribar hi havia un desviament que indicava Sant Patllari, allà aparcàvem i suàvem una mica la samarreta durant uns tres quarts d’hora.

Seguíem amb petites carreteres endinsant-nos a la vall de Llémena, un tram més enllà de l’encreuament cap a Bonmatí tornàvem a deixar el cotxe. La pujada fins a Sant Roc ens va fer suar més la samarreta, però menys estona, una escassa mitja hora.

No es tractava d’entretenir-nos i que ens sorprengués la posta de sol, així que vam dinar i descendir d’una revolada. Jornada ben aprofitada, però m’he quedat amb les ganes de fer la ruta de les ermites d’Amer. Ja caurà...