Tres 100 cims en tres comarques

Volíem fer una sortida alpina, fa massa temps que no pugem de la cota 1.000, però el mal temps ens va impedir anar al Pirineu. Afortunadament les previsions del sud de Catalunya eren més afalagadores, i ens vam dirigir cap aquella zona. Serà per 100 cims, n’hi ha per tot el territori...

El punt de partida era el poble de Bonastre, i la ruta superava els 32 quilòmetres, amb un desnivell positiu de 800 metres, per tant no molt exigent, però és el que passa sempre, toca pujar de cop i ja vas cansadet. De totes maneres no és un recorregut tècnic i es pot superar sense problemes.

Primer vam coronar el Puig de Sant Antoni, de la comarca del Baix Penedès, allà vam notificar al Joan que ell també estava dins el repte dels 100 cims perquè els tenia registrats i validats. No les tenia totes perquè pensava que no li faria gràcia ja que ell prescindeix força d'aquest estil de reptes, però va començar a celebrar que portava 70 cims.

Després vam continuar cap a la Tossa Grossa de Montferri, ja a l’Alt Camp, es va fer llarg perquè la gana ens tenia empresonats a tots. Gairebé ni ganes de foto tenia.

Amb la panxa plena ja es veia tot d’una altra manera i sense dificultat vam arribar a La Mola, el sostre comarcal del Tarragonès. Em va sobtar veure tota la zona cremada, sort que el sotabosc ja verdejava i no creava un paisatge tan desolat com els que s’albiren després d’un incendi.

Del cim estant només ens quedava una baixada de tres quilòmetres fins a Bonastre.

En arribar al cotxe vam tornar a Montferri per visitar el Santuari de Montserrat, creat per Jujol a imatge de la muntanya sagrada dels catalans.

Ens va costar trobar un lloc per anar a prendre alguna cosa, finalment a Salomó, on l’endemà hi havia moguda motera, vam cloure l’excursió.

Senders 1714: Cardona - Solsona i un 100 cims bagenc

El dia de la sortida oficial no hi podrem anar, per tant ens hem afegit a la prèvia. També ens agraden perquè podem compartir sortida amb l’Izmet i la Mònica junts, ja que no hi ha recorregut llarg i curt on cadascú en guia un, i només coincidim a l’autocar. I a més ens veiem amb en Pere, la Mireia i les gosses. L’únic inconvenient és la logística, cal anar a deixar cotxes al punt d’arribada i retornar al punt de sortida, tot i que en el cas de les noies no va ser un problema perquè ens vam esperar a un bar de Cardona menjant un entrepà de truita.

Cap a dos quarts de deu del matí vam començar a caminar, es veia que seria un dia calorós, fins i tot somiàvem amb l’arribada al Pantà de Sant Ponç per banyar-nos, tot i que a l’hora de la veritat ens vam tirar enrere perquè feia un punt de vent i la zona era ombrívola.

En teoria el recorregut curt s’havia d’iniciar del pantà a Solsona, però  molts trams discorren per asfalt i és molt més bonic de Cardona al pantà. Per això serveixen les prèvies.

Una bona jornada rematada amb un cimet que teníem pendent des de Cap d’Any, el Turó de Castellnou. Ara ja ens hem tret l’espina clavada.

100 cims per Osona i Moianès

A mesura que s’acosta el bon temps es va fent més complicat seguir la dinàmica dels 100 cims, la platja també crida. Dissabte 11 va fer un dia espectacular i la mar estava plana com una bassa d’oli, per tant vam decidir posar-nos els neoprens i anar a nedar. Diumenge ja no pintava tan bé així que ens vam dirigir cap a Gurb per coronar la Creu del mateix nom. Les ressenyes afirmaven que les vistes eren molt boniques, però nosaltres vam enganxar una boira pixanera que no ens deixava albirar gairebé res, amb prou feines intuir el Montseny. En una hora vam completar la ruta des de l’ermita de Sant Andreu de Gurb, seguir el PR fins al cim i baixar. Vaig creuar el llindar de la meva zona de confort i vaig anar força a l’idea, sabia que els cims que vindrien després no serien gens exigents.

Vam agafar el cotxe per dirigir-nos al poble de l’Estany, és fantàstic poder aparcar davant mateix del preciós monestir romànic. Després de creuar el casc històric vam enfilar cap a les afores, per arribar al cap d’un quilòmetre i escaig al Puig de la Caritat. En poc més de mitja hora vam acabar el recorregut d’anada i tornada, és el que en diem un pim-pam.

Aleshores ens venia un pf, és a dir un cim d’aquells que no entens perquè està a la llista del repte de la FEEC perquè hi arribes en cotxe. Concretament el deixes arribant a l’ermita de Sant Cugat de Gavadons, passat Collsuspina, i en menys de 100 metres arribes en un vèrtex geodèsic que incomprensiblement han erigit en aquell punt.

Les vistes no ens han acompanyat en tota la jornada, però he assolit els 70 cims, i de tornada hem parat a dinat a casa els pares d’en Joan, on l’avituallament ha estat fantàstic com sempre. S’agraeix tenir la tarda lliure.

Senders 1714: Prats de la Molsosa - Cardona

Comencem una mica més enllà, a Valmanya per poder arribar a temps a la visita guiada del castell de Cardona. Bona elecció perquè va valer molt la pena. Però no ens avancem...

Després de les recollides a Sant Celoni i Mollet, l’autocar ens va deixar al punt de sortida. La temperatura no era baixa, feia bo però el vent es feia notar, afortunadament no tant com altres vegades.

Sempre he dit que la millor època per trepitjar la Catalunya central és a la primavera, no fa el fred rigorós ni l’angoixant calor estival, i la verdor cobreix els tons ocres habituals. Malgrat encara ser l’hivern, els paisatges eren totalment primaverals i molt bonics.

Semblava que tots teníem ganes de la visita al castell de Cardona perquè el ritme era més elevat que altres vegades. Vam tenir temps de dinar a tocar d’una ermita, fer fotos a la distància del castell, fer el cafè a una plaça de la vila i abans de les 4 de la tarda ja estàvem a punt d’iniciar el recorregut cultural de la jornada.

La Mònica, no la nostra companya de cims sinó la guia, ens va transmetre amb passió la història del castell, de Cardona i del setge durant la Guerra de Successió. Va ser emocionant, i vam aprendre moltes coses, com ara descobrir la figura de Manuel Desvalls i de Vergós, un militar català que va lluitar a favor dels austriacistes i que va morir a Viena a l’edat de 100 anys, gens habitual en aquella època. També ens va ensenyar la col·legiata de Sant Vicenç, una joia del romànic, única per diversos factors com ara ser construïda en només 21 anys, i tenir l’esveltesa d’una església gòtica quan ni s’ensumava el canvi d’època i estil artístic.

La guia va restar gratament sorpresa del nostre periple pels senders de 1714 i el moment més emotiu va ser quan la nostra Mònica li va regalar la seva samarreta, que la Mònica guia va agrair commoguda.

Tots vam sortir tocats de la visita, cloc citant en versió lliure el missatge que ens va enviar la Juany per whatsapp i que resumeix la jornada: un dia perfecte no és quan tot surt bé, sinó quan en guardes un bonic record inesborrable.

100 cims a França

He passat de fer una excursioneta sola prop de casa, a estar acompanyada per 19 persones en una ruta molt bonica al sud de França.

Amb tota la colla del CESC, a les 7 del matí vam recórrer en cotxe el parell d’hores i escaig que ens separava del punt de sortida. Durant una bona estona vam anar trescant corriol amunt però en un moment determinat ja vam encarar una pista que ens deixava directament al cim del Montolier de Perellós, el que està situat més al nord de tota la llista de la FEEC, i a més era el cim número 100 de la Mònica. Repte assolit!

No és un cim molt bonic, amb l’observatori dalt, però les vistes al Pirineu nevat i a mar són precioses, i per nosaltres ara té un valor molt especial.

 Crec que estàvem més nerviosos l’Izmet i jo, que no pas ella, és el que té estar enganxats a “100 cims anònims”, però sí que li van fer il·lusió les felicitacions de la colla i les galetes que ens vam menjar per celebrar-ho, i no parlem del fantàstic pastís que va portar la Teresa Filbà.

M’estic avançant. La baixada la vam fer per pista per estalviar les pedres soltes del corriol, i un cop al cotxe vam fer parada al poble abandonat de Perillós.

I després al castell.

Finalment vam anar a dinar en unes gorgues. 

Emplaçats en aquest indret idíl·lic  vam acabar de celebrar com cal els 100 cims de la Mònica.

Amb la panxa plena ens vam dirigir a Tautavel, d’on començava el camí cap a la nostra propera fita, la Torre del Far. En unes dues hores i mitja vam completar el recorregut d’anada i tornada, el qual ens va agradar molt. Va ser una jornada rodona.

Les fotografies són gentilesa d’en Quico.

100 cims: Puiggraciós en solitud

Primer cop a la vida que vaig sola a la muntanya a fer un cim, una caminada fàcil, no us penseu, però és un repte treure les ganes per anar a l’Ametlla del Vallès sortint de la feina i arribar fins al Santuari de Puiggraciós, mentre se’t creua un senglar per la pista, que afortunadament devia ser adolescent i espantat. Tampoc les tenia totes amb la boira, però em va semblar que no tindria problemes, només mala visibilitat a dalt. Curiosament mentre conduïa escoltant la ràdio, van sonar músiques molt motivadores que em van empènyer a acabar el que havia iniciat, coronar el meu 65è de la llista dels 100 cims de la FEEC.

Sant Wikiloc em va menar en un quart d’hora fins la torre de guaita del cim, i sort que el trajecte era curt perquè una pujada sostinguda amb aquell desnivell s’hauria fet notar. Era estrany caminar sense motxilla i només portant les claus del cotxe i el telèfon mòbil.

Vaig provar de fer-me alguna auto foto, perdó, volia dir “selfie”, però van quedar fatals, així que aquí teniu paisatge boirosos i borrosos de la mala qualitat de la càmera.

L’experiència va ser divertida però es troben a faltar els meus companys 100 cimaires.