Senders 1714: Tuixent - Gósol

Estem a la recta final de la segona i darrera temporada de Senders 1.714. Només ens mancarà l’etapa al mirador de Barcelona, la ciutat que va caure l’onze de setembre després d’un setge sagnant.

La bellesa de la tardor, que tardana comença a esclatar en el Pirineu, fa oblidar que amb les nostres caminades estem seguint les petges d’una guerra. I menys quan podem cloure la sortida amb un bon àpat. Però no ens avancem.

Primerament el camí discorre planer i força ombrívol per bonics paratges, la fauna ens observa.

Més endavant, la pujada fins el coll ens fa esbufegar, però un cop assolit només cal baixar fins el preciós poble de Gósol. El recorregut no supera els 12 quilòmetres, per tant és una sortida matinal sense cap dificultat tècnica ni d’orientació perquè només cal seguir les marques blanques i vermelles de GR.

No m’oblido de la teca, el menú del restaurant hostal Cal Franciscó val 16 euros i està boníssim. Totalment recomanable.

Una gran sortida per les nostres contrades en molt bona companyia.

Senders 1714: Fórnols del Cadí – La Seu d’Urgell

En aquesta ocasió ens vam apuntar a la prèvia perquè el dia de la sortida oficial es celebra la marxa d’Arenys de Munt. Així que 6 persones i 3 gosses ens vam trobar a Fórnols, on el sector femení vam esmorzar mentre el sector masculí deixava els cotxes a La Seu d’Urgell. T’has de llevar a les 5 del matí i no comences a caminar fins a les 10, sort que era dissabte.

El recorregut ens va sorprendre molt agradablement, el paisatge era preciós i curiós de veure, un terreny de pedra vermella amb unes ondulacions molt boniques. El que no ens va fer gaire gràcia és que robessin els pals a en Joan (els va trobar a faltar i en tornar a buscar-los on els havia deixat, ja havien desaparegut),  i que plogués almenys unes tres hores. Per sort no va ser un diluvi, però ens va costar trobar un indret on arrecerar-nos per dinar.

Quan albiràvem La Seu, encara havíem de salvar alguns repetjons que en aquelles alçades de l’excursió ja sobraven, així com haver de rodejar la població fins arribar a la Torre Solsona.

Ens ha quedat pendent anar a menjar xocolata amb xurros per cloure com cal la sortida, però encara teníem molta estona de camí fins a casa i no valia a badar.

Pensava que no teníem fotos però l'Izmet està en tot ;-)

 

Senders 1714: Sant Llorenç de Morunys – Fórnols del Cadí

Primera sortida després de vacances, útil per tornar a començar la dinàmica caminadora i veure que has perdut tota la forma física després de la temporada de platja. De fet no acompanyava ni els 1000 metres de pujada ni el fet d’haver d’anar travessant la carretera i tenir les torres d’electricitat a la vista. Sort que a Coll de Port vam dinar sota el solet, i després ja venia baixada (cosa rara perquè sempre ens toca fer la digestió de pujada) sota un bosc preciós i amb unes vistes fantàstiques. En aquest tram vam aprofitar per xerrar amb la gent i explicar-nos les vacances, tot i que no es podia badar massa perquè era una mica tècnic. Per rematar la jornada, els tres darrers quilòmetres tornaven a pujar. Contents de retrobar els companys del CESC.

Senders 1714: Solsona – Sant Llorenç de Morunys

Dissabte passat vam continuar el periple per la geografia catalana, en una etapa que ja discorre per terreny més muntanyenc, tal com ens agrada a nosaltres. Uns 26 quilòmetres amb desnivell positiu de 1.000 metres fets en gairebé 9 hores comptant parades, és bon entrenament per la Marxa de Cap de Rec, un dels nostres reptes del 2017.

No fèiem l’etapa oficial amb el grup del Centre sinó la prèvia amb la colla de 6+3, es a dir 6 persones i 3 gosses. El primer tram és molt perdedor i esgarrinxador perquè s’enllacen pistes per camins que potser en algun moment eren fressats però actualment cal superar esbarzers i tancats metàl·lics, alguns electrificats i tot. En canvi de la meitat fins al final es segueix GR i el paisatge és molt bonic, amb el colofó final de les vistes al pantà de la Llosa del Cavall. Sempre he dit que malgrat els hiverns durs de la Catalunya central i pre-pirinenca, la primavera és un regal pels sentits.

Foto gentilesa de l'Izmet

Senders 1714: anella verda de Sant Boi i un 100 cims de regal

La veritat és que no estàvem gaire motivats per fer aquesta ruta, tot el que discorri per l’àrea metropolitana de Barcelona no ens fa ni fred ni calor, amb tots els respectes per Collserola. A més tenim mono d’alta muntanya, i clar, el recorregut no acomplia els nostres requeriments. Afortunadament teníem molts punts a favor com ara veure la gent del CESC, coronar un 100 cims, la carxofada final...Però anem a pams.

Hora de recollida habitual, 7:30 a Sant Celoni i 7:45 Mollet. El trajecte no és gaire llarg i ens vam plantar cap a les 8:30 en el punt de sortida, que no era un altre que l’estació de ferrocarrils de la Colònia Güell. Iniciàrem la ruta però de seguida vam parar a esmorzar davant la cripta de la Colònia, que malauradament estava tancada, de vegades no es pot ser massa matiner.

Ens vam allunyar de la zona urbana per endinsar-nos per terrenys de cirerers florits, fent una gran volta fins arribar a la pujada final cap a Sant Ramon. Les vistes són sorprenents perquè d’una banda es divisa l’aeroport, tot Barcelona i fins les tres xemeneies de Sant Adrià, però per l’altra la vista arriba a la Mola, Montserrat i el Cadí nevat. Espectacular!

Anàvem bé de temps i la meteorologia acompanyava, així que vam poder visitar el Museu de Sant Boi amb tota la tranquil·litat. El centre estava situat en el que havia estat habitatge de la família Bosch, dona de Rafael de Casanova i lloc de la seva defunció. Curiós, hem visitat la casa on va néixer a Moià, i a la que va morir a Sant Boi. A banda d’explicar els fets de 1714, el museu també il·lustra la història de la vila.

Després d’omplir-nos de cultura, era hora d’omplir-nos la panxa aprofitant que s’oferia un menú popular degustació de carxofes, ni més ni menys que la divuitena edició. Hi havia una gentada increïble i algun grup musical amenitzava la vetllada, val a dir que estava massa enfeinada menjant i no estava massa al cas, però quan van fer una ballada de country em vaig submergir completament, fins el punt que vaig refusar de seguir caminant l’horeta que quedava. Aquell dia feia la curta, què coi.

A les 5 ja marxàvem tots plegats i a les 6 a casa. S’agraeix arribar a una hora decent i poder acabar d’aprofitar la jornada abans d’encarar la setmana.

Fotografia gentilesa de l'Izmet

Senders 1714: Cardona - Solsona i un 100 cims bagenc

El dia de la sortida oficial no hi podrem anar, per tant ens hem afegit a la prèvia. També ens agraden perquè podem compartir sortida amb l’Izmet i la Mònica junts, ja que no hi ha recorregut llarg i curt on cadascú en guia un, i només coincidim a l’autocar. I a més ens veiem amb en Pere, la Mireia i les gosses. L’únic inconvenient és la logística, cal anar a deixar cotxes al punt d’arribada i retornar al punt de sortida, tot i que en el cas de les noies no va ser un problema perquè ens vam esperar a un bar de Cardona menjant un entrepà de truita.

Cap a dos quarts de deu del matí vam començar a caminar, es veia que seria un dia calorós, fins i tot somiàvem amb l’arribada al Pantà de Sant Ponç per banyar-nos, tot i que a l’hora de la veritat ens vam tirar enrere perquè feia un punt de vent i la zona era ombrívola.

En teoria el recorregut curt s’havia d’iniciar del pantà a Solsona, però  molts trams discorren per asfalt i és molt més bonic de Cardona al pantà. Per això serveixen les prèvies.

Una bona jornada rematada amb un cimet que teníem pendent des de Cap d’Any, el Turó de Castellnou. Ara ja ens hem tret l’espina clavada.

Senders 1714: Prats de la Molsosa - Cardona

Comencem una mica més enllà, a Valmanya per poder arribar a temps a la visita guiada del castell de Cardona. Bona elecció perquè va valer molt la pena. Però no ens avancem...

Després de les recollides a Sant Celoni i Mollet, l’autocar ens va deixar al punt de sortida. La temperatura no era baixa, feia bo però el vent es feia notar, afortunadament no tant com altres vegades.

Sempre he dit que la millor època per trepitjar la Catalunya central és a la primavera, no fa el fred rigorós ni l’angoixant calor estival, i la verdor cobreix els tons ocres habituals. Malgrat encara ser l’hivern, els paisatges eren totalment primaverals i molt bonics.

Semblava que tots teníem ganes de la visita al castell de Cardona perquè el ritme era més elevat que altres vegades. Vam tenir temps de dinar a tocar d’una ermita, fer fotos a la distància del castell, fer el cafè a una plaça de la vila i abans de les 4 de la tarda ja estàvem a punt d’iniciar el recorregut cultural de la jornada.

La Mònica, no la nostra companya de cims sinó la guia, ens va transmetre amb passió la història del castell, de Cardona i del setge durant la Guerra de Successió. Va ser emocionant, i vam aprendre moltes coses, com ara descobrir la figura de Manuel Desvalls i de Vergós, un militar català que va lluitar a favor dels austriacistes i que va morir a Viena a l’edat de 100 anys, gens habitual en aquella època. També ens va ensenyar la col·legiata de Sant Vicenç, una joia del romànic, única per diversos factors com ara ser construïda en només 21 anys, i tenir l’esveltesa d’una església gòtica quan ni s’ensumava el canvi d’època i estil artístic.

La guia va restar gratament sorpresa del nostre periple pels senders de 1714 i el moment més emotiu va ser quan la nostra Mònica li va regalar la seva samarreta, que la Mònica guia va agrair commoguda.

Tots vam sortir tocats de la visita, cloc citant en versió lliure el missatge que ens va enviar la Juany per whatsapp i que resumeix la jornada: un dia perfecte no és quan tot surt bé, sinó quan en guardes un bonic record inesborrable.

Senders 1714: Prats de Rei – Prat de la Molsosa

La segona etapa de la segona temporada de Senders de 1714 va ser molt variada meteorològicament parlant perquè vam tenir sol, pluja, aigua neu i vent, molt de vent.

També va tenir un tret diferencial, era una sortida de parelles desaparellades. D’una banda la Mònica i en Joan feien la curta, en Joan no estava massa fi i preferia no abusar, mentre que l’Izmet i jo seguíem la llarga, on hi havia la Juani sense en Paulo, la Maria sense en Manel i el Lluís sense la Maragda.

L’excursió  tenia l’al·licient de pujar al Castell de Boixadors, situat al terme de Sant Pere Sallavinera, recinte molt bonic amb la torre de guaita i l’Església de Sant Pere, i un altre 100 cims al sac, tot sigui dit.

Curiosament els de la llarga vam enllestir abans de la curta perquè ells s’entaulaven en un restaurant i els van servir tard. Sort que un veí de Prat de la Molsosa ens va deixar aixoplugar en un magatzem mentre esperàvem, perquè el vent era molt empipador. Molta alegria de trobar en Joan després d’una colla d’hores, i tots cap a  casa contents d’haver completat una altra etapa de la ruta.

Senders 1714: Jorba – Prats de Rei

Inaugurem la segona i darrera temporada de Senders de 1714, que s’inicia a Jorba i clou a Gòsol, passant per La Seu d’Urgell.

Com que les temperatures eren baixes i feia vent, vam anar a l’idea, era l’única manera d’entrar en calor, tot i que val a dir que ens va fer un dia bonic, fred i ventós però bonic.

Vam ascendir al Puig de Sant Miquel, un del llistat de 100 cims de la FEEC, i després travessar bona part del Parc eòlic de la Serra de Rubió. Era curiós veure els molins de vent, tant petits vistos des de l’autovia, en canvi són gegants de sota estant. El soroll que emeten és molt particular, sembla una piulada d’ocell. El primer fa gràcia, el segon no tant, i després ja estàs fart de veure molins i pista. És el que tenen les primeres etapes, fins que no et vas atansant a la muntanya els paisatges no entusiasmen. Sort que el dinar a l’ermita de Sant Martí de Massana i molt especialment la visita a la Torre Manresana, van dissipar aquestes consideracions.