Trekking Laugavegur

Si cerqueu a Internet sobre els trekkings més bonics del món, el nom Laugavegur apareix sempre. No sabem si és el més bonic perquè encara ens queda molt per trescar, però a nosaltres ens va semblar espectacular.

L’expressió “terra de contrastos” està molt suada, es fa servir en moltes descripcions de viatges, però en el cas d’Islàndia és totalment merescuda. Trepitges neu i al costat tens sorra volcànica, comences en terreny desèrtic i acabes envoltat d’arbres, creues rius d’aigua freda i rius d’aigua bullint, les muntanyes poden ser marró, taronges, verdes, vermelles o grogues, i enmig d’un camp de lava, o en trobes de glaçada, d’un negre brillant, o bé hi creix molsa de verd brillant, gairebé fluorescent.

La meva idea es basava en relatar cada jornada i afegir les dades més tècniques de temps i desnivells, però això ja us ho dirà Wikiloc i Sant Google en general. Em limito a incloure unes quantes fotografies perquè voleu en terres llunyanes i desvetlleu la vostra imaginació. I si voleu més informació del viatge en trobareu en el post del meu altre bloc: JB non stop.

Grans muntanyes maresmenques

Quina expedició més dura! Primer per matinar tant, l’hora de trobada han sigut les nou del matí, ehem. Després per l’aproximació al cim, uns llarguíssims cinc minuts des del cotxe a les escales al turó de Montgat. Grampons, piolet, grimpada. Tots els elements per un bon entrenament de cara a anar als Andes, per exemple.

No cola oi? Ja m’ho pensava. Però ens hem fet un fart de riure en el turó de les xancletes. Un cop al cim podíem gaudir les vistes de les muntanyes properes (edificis més alts que el turó), dels isards (obrers feinejant al costat de la nacional), trencalossos (cotxes que passaven per l’autopista). Baixant ens hem hagut d’encordar donades les adverses condicions meteorològiques i del terreny.

Bromes a part, és un indret emblemàtic perquè a sota trobem el primer túnel de tot l’estat, ja que la primera línia ferroviària va ser la de Barcelona a Mataró, inaugurada el 1848. No entrarem en el tema que a l’any 2016 el trajecte triga més o menys el mateix...I a banda, és l’emplaçament on es va fundar el Centre Excursionista de Catalunya el 1876, tal com ho commemora la placa, excessivament "engraffitada", per cert.

També podríem parlar dels jaciments arqueològics que es van descobrir, però per alguna cosa existeix la Viquipèdia.

Molt esgotades de la gesta, ens hem dirigit cap a Mataró, concretament a la urbanització de Can Quirze, per deixar el cotxe al costat de l’escola Meritxell. A la llunyania (ehem) es podia divisar el turó d’Onofre Arnau, la nostra propera fita. Una mica camp a través ens hi hem atansat, després de passar una torre de guaita, ja teníem el cim a tocar, el qual estava coronat per un vèrtex geodèsic decorat amb pintura d’esprai. En fi... Unes vistes brutals a la rotonda de l’Experience, una discoteca dels anys 90. Bé, i del castell de Burriac, el Montcabrer, el Montalt, els camps que voregen les Cinc sínies, i el mar.

Sense despentinar-nos, bé, una mica després de la remullada a la platja, ja tenim dos cims més del repte dels 100 cims al sac. Per celebrar-ho, hem anat al restaurant japonès Blue Finn de Port Balís. Es nota que la Teresa és d’Arenys de Munt, comparteix plenament la màxima de plat “fondu” i muntanya.

Santa Magdalena de Cambrils i Castell de Milany

Em feia molta il·lusió perquè a part de les meves caminades amb la Sílvia o la Gemma, era el primer cop que marxava d’excursió amb només dones.

A les 6 del matí ens vam reunir les dues Tereses, la Núria, la Francesca i jo. Ah, i no oblidem la Nona, la gossa de la Francesca. Destinació Vallfogona de Ripollès.

A dos quarts tocats de vuit ja començàvem a caminar pels preciosos boscos de la zona. Mireu si és merescut l’adjectiu:

En menys de dues hores i mitja vam arribar a l’ermita de Santa Magdalena de Cambrils, afortunadament per l’ombra, ja que les pujades es feien notar.

Totes teníem gana, així que vam aprofitar per esmorzar, xafardejar l’interior, tocar la campana, fer-nos la foto de grup, i tornar-ho a deixar tot tal com ho havíem trobat.

Sort que el desnivell del tram fins el castell de Milany no era tant acusat, perquè el sol ens va tocar més. Portàvem uns dotze quilòmetres.

  

Les vistes eren molt boniques, es podia divisar el Taga, el Puigmal, el Pedraforca. I més hauríem distingit si els núvols ens haguessin deixat. La idea era descendir cap a Vallfogona però desviant-nos cap a uns gorgs per tal de remullar-nos, però el cel i els trons com a música de fons ens van fer desistir, i anar pel dret els darrers cinc quilòmetres que ens faltaven. En comprovar que de moment no plovia, ens vam aturar a dinar a les envistes del poble, i a 300 metres del nucli urbà, hi havia un pont medieval, sota el qual, un gorg on ens vam remullar. Bé, unes més que altres ;-) Almenys ens vam treure l'espineta del bany.

Dos muntanyes més del repte 100 cims.

Un dia fantàstic. Gràcies noies!

 

40 anys 80 cims

El dia 2 d’octubre de 2012 em vaig empescar el repte de coronar 40 cims abans de fer els 40 anys, extret de la idea que va tenir en Jofre aplicat als 30 anys. En aquells moments en portava 21...

Doncs el 29 de juny de 2013, més de tres anys abans de la data límit, al capdamunt del Noufonts assolia l’objectiu. Però clar, he continuat fent muntanya, així que doblo el repte, 80 cims abans dels 40 anys. Vaig pel bon camí, perquè en porto 76 ;-)

I que el ritme no pari, la propera fita serà completar els 100 cims de la FEEC, de moment en porto 36 de la seva llista, tinc molta feina :-P

Roc de Madres i l’inici del repte dels 100 cims

Cada dimarts hi ha sortida del CESC, evidentment no hi puc anar mai, però ara estic de vacances i sóc mestressa absoluta del meu temps lliure, el qual esmerço entre mar i muntanya.

A les 6 del matí, en Carles, la Teresa R. i jo sortíem de Sant Celoni per anar a Granollers a buscar l’altra Teresa. Ens esperava una pallissa de cotxe per arribar fins a França, però val a dir que acostumada a la Collada de Tosses, passant pel Túnel del Cadí no es fa tan pesat, perquè a les 9 ja començàvem a caminar després de tastar l’exquisida coca de crema de la Teresa F.

Primerament el camí era força planer i a l’ombra, però quan estàvem comentant la sort que teníem, la llei de Murphy ens va fer desviar a l’esquerra, per una pujada més pronunciada i sota el sol. Afortunadament la bellesa del paisatge ajudava a mitigar els efectes de la calor i el cansament. I la parada de l’esmorzar també, tot sigui dit.

En el tram final vam desviar-nos del corriol ja que no estava clar que ens portés al cim, i el vam assolir tirant pel dret. Les vistes eren fantàstiques, teníem la cara nord del Canigó a primer terme, i pensar que feia tres dies havia guaitat la sud...

 

Després de gaudir una bona estona del paisatge, era hora de baixar, sense oblidar la parada tècnica per dinar. Vam arribar al cotxe a les 16.15 aproximadament, en total unes 6 hores efectives de caminar 16 quilòmetres amb un desnivell positiu de 1.000 metres.

Molt feliç de fer muntanya amb tan bona companyia. Gràcies pel dia i per les fotografies.

M’han engrescat a assumir el repte dels 100 cims de la FEEC. Comprovant la llista he vist que en porto 36. Se'm gira feina ;-)