Trekking del Salkantay 2017

Vam contractar el trekking a través d’una agència peruana, és el més pràctic i el més econòmic, tot i que m’agradaria haver pagat una mica més i tenir alguna millora en les comoditats, però ningú t’explica possibles opcions. L’experiència no ha estat dolenta, però no prou bona com per fer propaganda de l’agència. Segurament totes si fa no fa...A Cusco n’hi ha moltíssimes.

El destacable d’aquest trekking és la immersió en paisatges de gran alçada, amb el positiu i negatiu que això comporta, és a dir, és preciós tenir cims de 6.000 metres davant, però els efectes del mal d’alçada no són divertits precisament, malgrat que cada cos respon de manera diferent.

La indubtable cirereta del pastís és arribar al Machu Picchu, realment espectacular. Però anem a pams.

31 juliol

Ben d’hora, ben d’hora vam marxar de Cusco per anar a Mollepata i Marqoq’asa. Tot en bus, però a Marqoq’asa vam iniciar la caminada fins a Soraypampa (3.900 m). El recorregut no era ni llarg (uns 14 km en 3 hores) ni tècnic, però vaig començar a saber què volia dir caminar en alçada i a gaudir de les vistes precioses del nevado Humantay i del Salkantay.

Vam passar la primera nit en una tenda de campanya, amb mides suficients per estar ben confortables, i uns matalassos comodíssims. Feia fred, però anàvem ben equipats. I també ajudava l’escalf del grup, batejats com a Chinchillas o Biscachas, concretament 5 noies de Barcelona, 4 holandesos, 3 rumanesos i 2 paraguayos. Vam plorar de riure.

1 agost

Soraypampa – Salkantay pass (4.650 m) – Huayracpampa (4.000 m) – Chaullay (2.900 m)

Dia clau, tant com per assolir el punt més alt de tot el recorregut, com pel fet que és la jornada més dura, uns 22 km en 10 hores, concretament 600+ i 1700-

A Catalunya 600 metres de desnivell positiu no és gaire, però a 4.000 metres és una altra història.

Fa por però vull provar de pujar caminant...Doncs no, una barreja de dits congelats, d’haver de seguir el ritme del grup, i una mica d’angoixa per no poder respirar bé em van fer retrocedir per anar a buscar un cavall. No sé què va ser pitjor, tenia una tendència innata a caminar arran de precipici Quan el terreny es va tornar més amable i ja em començava a entendre amb aquella bèstia, les coses van anar millor. Vam descavalcar a 4.600 metres, estava prou bé, tot i que en alguns moments costa respirar.

Sota el nevado Salkantay vam fer una ofrena a la Pachamama, que ve a ser la Mare Terra en quechua, l’idioma dels inques.

La baixada primer era una mica pedregosa però després era fàcil. La vegetació anava canviant.

La segona nit, també en tenda, va començar a ser més càlida perquè ja ens movíem amb alçades estil Puigmal ;-)

2 agost

Chaullay – Santa Teresa (1.700 m). 14 km i 850-

Entrem al que ells anomenen selva alta, però no vam veure vida salvatge (si exceptuem les picades de mosquits) i en canvi sí unes torres d’electricitat la mar de maques, ehem. No s’acostava al concepte que jo tenia de la selva, però cap interès d’emular en Tarzan i la Jane.

El millor del dia van ser els banys termals de Cocalmayo a Santa Teresa. A la nit hi va haver festa al camping, i vam tastar els famosos pisco sour.

3 agost

Santa Teresa – Hidroelectrica – Aguas calientes (2.000 m)

Jornada totalment prescindible perquè et volen encolomar unes tirolines al matí, el súmum del “turisteo” peruà.

Després del dinar vam caminar els 11 km fins a Aguascalientes al costat de la via del tren. Molt segur tot plegat..

A aquelles alçades de viatge ja estava bastant farta de la insistència a treure peles als turistes, ni que fóssim milionaris. Esperava que l’hostal on dormiríem aquella nit i el Machu Picchu em traurien les neures. L’hostal no. Em va ajudar mirar fotos fetes, algunes brutals.

4 agost

Aquí sí que ens vam llevar ben d’hora, ben d’hora, a les 3:30 del matí, per anar a fer cua davant la porta de l’accés de baix al Machu Picchu que obre a les 5 del matí. Abans de les 6 i després de pujar escales, estàvem a la porta de l’accés de dalt. Estava  a punt d’acomplir un somni de fa 25 anys però estava tot emboirat i no es veia res. Jo no em pensava moure d’allà fins veure la imatge típica. Sort que ens havien avisat que les boires matineres es dissipaven. I sí, al cap d’un parell d’hores el blau s’anava ensenyorint del cel i el meu somni es va fer realitat: Machu Picchu. Llàgrimes als ulls.

Després vam fer un 3.000, la montaña Machu Picchu, també escales amunt, en total vam fer 1000 metres de desnivell positu en escales. Era curiós comprovar que malgrat estar a una alçada considerable, quedaves enclotat envoltat dels 6.000 dels Andes.

 

Vam tornar a Aguas calientes per dinar, i després vam agafar tren fins a Ollantaytambo, i després bus fins a Cusco. Cansats però contents.

Trekking Laugavegur

Si cerqueu a Internet sobre els trekkings més bonics del món, el nom Laugavegur apareix sempre. No sabem si és el més bonic perquè encara ens queda molt per trescar, però a nosaltres ens va semblar espectacular.

L’expressió “terra de contrastos” està molt suada, es fa servir en moltes descripcions de viatges, però en el cas d’Islàndia és totalment merescuda. Trepitges neu i al costat tens sorra volcànica, comences en terreny desèrtic i acabes envoltat d’arbres, creues rius d’aigua freda i rius d’aigua bullint, les muntanyes poden ser marró, taronges, verdes, vermelles o grogues, i enmig d’un camp de lava, o en trobes de glaçada, d’un negre brillant, o bé hi creix molsa de verd brillant, gairebé fluorescent.

La meva idea es basava en relatar cada jornada i afegir les dades més tècniques de temps i desnivells, però això ja us ho dirà Wikiloc i Sant Google en general. Em limito a incloure unes quantes fotografies perquè voleu en terres llunyanes i desvetlleu la vostra imaginació. I si voleu més informació del viatge en trobareu en el post del meu altre bloc: JB non stop.

Estels del Sud 2016

Les meves circumstàncies personals feien imperiosa la necessitat de realitzar una travessa, la muntanya és terapèutica. Però embolicar-nos al Pirineu nevat i haver de traginar eines que suposen pes extra, no era recomanable. Així doncs, ens vam decidir pels Ports de Besseit, totalment desconeguts per nosaltres. Elecció molt encertada, els Ports són espectaculars. Tenen un punt feréstec per la solitud en determinats indrets, però no deixen de ser amables, ja que permeten molta varietat de flora i fauna. Et fan sentir petit davant la natura sublim, però partícip de la seva bellesa.

Sempre hem fet travesses en refugis, però Estels del Sud també discorre per poblacions i, en aquests casos, es pernocta a cases rurals. No té preu disposar de bany propi i no haver de sentir els roncs de la resta d’hostes. Si sumem el fet que no eren dates de gran afluència i el tracte amb la gent d’Estels va ser molt proper, la veritat és que ens hem endut una gran experiència i molt bon record d’aquests dies.

Anem per feina a explicar les etapes...

Els temps són molt aproximats perquè no vam anar ressenyant detalladament l’horari diari. A més depèn de la quantitat de parades i la durada, motivades per la gana, pel cansament o per la manca de senyalització en algun tram. De totes maneres podríem dir que entre 6 i 8 hores es pot completar cada etapa.

Val a dir que a cada allotjament ens passaven la descripció del que trobaríem l’endemà, juntament amb les marques pròpies d’Estels, i l’imprescindible llibre de l’Ismael d’Arnes, sobre la Travessa del Massís dels Ports, ens van ajudar a continuar les nostres incursions muntanyenques sense GPS. Seguim anant a pèl.

Dilluns 28 de Març

Caro – Font Ferrera

19 km. 670 metres de desnivell positiu i 406 de negatiu en unes 6 hores, comptant descansos.

El primer ensurt ens el vam endur en arribar al nou refugi del Caro, no els constava la nostra reserva i el refugi estava ple. Per sort va hi haver una anul·lació i la Maria ens va encabir. Ens va avisar que cada etapa era molt diferent i “xalaríem” molt.

No anava errada, en agafar alçada i veure aquelles roques impressionants, era bon presagi del que ens esperava.

En arribar al refugi de Font Ferrera ens vam endur el segon ensurt, estava tancat, i allà la cobertura dels telèfons mòbils era inexistent. En Joan va anar cap al Negrell, on va poder contactar amb la Maria, la qual va explicar que en Guti havia anat al poble a portar una noia, no s’havia oblidat de nosaltres. 

El fantàstic sopar preparat per en Guti i la seva dona, ens va fer oblidar l’ensurt, i el fet de ser només quatre gats en el refugi es va agrair molt.

Dimarts 29 de Març

Font Ferrera - Besseit

21 km. 670 metres de desnivell positiu i 900 de negatiu en unes 7 hores, comptant descansos.

Etapa molt moguda perquè falta senyalització, i el Pas del Romeret no és apte per gent que no ha trepitjat mai la muntanya. Afortunadament no és el nostre cas, nosaltres ens ho vam passar molt bé, però la parella de Barcelona que també feien la ruta, no els va agradar tant l’experiència. De totes maneres tot va anar molt bé, i a la tarda ens van convidar a braves i clares en agraïment a la nostra ajuda per superar la jornada.

Les Gúbies del Parrissal són impressionants, però la zona més turística de les passarel·les del Matarranya és terrible. Quina mania tenen a l’Aragó de posar fustes per tot arreu, ara em venen al cap les passarel·les del Vero. I sembla que a Catalunya se’ns ha encomanat perquè s’han carregat el congost de Montrebei. No s’hi pot escalar per afavorir la nidificació de les aus, però posar fustes on s’hi passeja tothom, resulta que no passa res. En fi...

El tercer ensurt (tots els ensurts fossin així) el vam tenir en veure que s’havien acabat els refugis i ens allotjaríem a un hotel molt bufó, anomenat La Fàbrica de Solfa. Nosaltres sí que estàvem bufons sopant amb roba de muntanya al restaurant fashion. Per sort els nois que porten l’hotel no ens van fer sentir fora de lloc, al contrari, xerraven més amb nosaltres que amb la resta de comensals.

Dimecres 30 de Març

Besseit  - Arnes

21 km. 900 metres de desnivell positiu i 900 de negatiu en unes 7 hores, comptant descansos.

Tots sabem que els esmorzars de refugi, a base de torrades i melmelada, no fan agafar forces per fer un 3.000 ni per caminar 7 hores, per tant a Besseit gairebé vam plorar d’alegria en veure el bufet lliure amb salat i dolç. Val a dir que vam arrencar tardíssim, no perquè s’enganxessin els llençols sinó les estovalles.

Teníem temptacions que quedar-nos en els gorgs del riu, però vam seguir la ruta per coronar el cim de la Penyagalera, el 70è del meu còmput personal.

A l’hora de dinar ens vam desviar una mica de la ruta, per anar al Toll del vidre, una molt bona recomanació dels nois de l’hotel. Encara faltava molt i no ens podíem despistar, però ens vam quedar amb les ganes de fer una remullada.

La calor es feia notar, i el riu ens seguia temptant, així que finalment vam caure i ens vam semibanyar.

Aquella jornada es va fer més pesada pel major desnivell i el cansament que s’anava acumulant, però l’arribada a Lo Corral d’Arnes amb l’Ismael i la Marisa ens va fer passar tots els mals. Allà vam descobrir que l’Ismael havia escrit la guia que portàvem i que organitza trekkings pel Nepal. Ho tenim a la carpeta de pendents i tard o d’hora caurà, ara ja sabem amb qui ;-)

Dijous 31 de Març

Arnes – Paüls

20 km. 800 metres de desnivell positiu i 1.000 de negatiu en unes 7 hores, comptant descansos.

Vam marxar amb recança, Arnes és molt bonic, però la bellesa de la zona dels estrets d’Arnes, ens va absorbir completament. I no parlem de la baixada del Coll de la Gilaberta, concentració màxima.

Aquí vam abandonar definitivament les vistes a les Roques de Benet, omnipresents a gran part del recorregut, i que vam veure des de gairebé tots els angles.

Paüls és un poble costerut, nosaltres vam entrar per la part alta i Ca les Barberes estava al capdavall. Imagineu que cansats estàvem, ja vam donar el poble per vist i ens vam quedar xerrant amb la Montse i l’Enric.

Divendres 1 d’Abril

Paüls – Caro

22 km. 1.300 metres de desnivell positiu i 610 de negatiu en unes 7 hores, comptant descansos.

Darrera etapa i molta pujada, seria un final èpic d’aquells que ens agraden. Afortunadament les pujades les vam anar fent bé, passant per diversos colls i collets, però a les Rases de Maraco hi feia un vent horrorós. De totes maneres no ens podem queixar gens perquè la meteorologia ens va respectar.

Cloc la crònica amb l'única foto que tenim dels dos, concretament des de Penyagalera.

Ens declarem fans incondicionals d'Estels del Sud, però no ens hi busqueu per l'Ultra ;-)

Senda de Camille 2015

La nostra tercera travessa pel Pirineu discorria per la zona d’Aragó, Navarra i fins i tot entrava a França.

La tàctica, com de costum, era recórrer la quilometrada en cotxe, deixar-lo en un refugi amb aparcament i completar una primera etapa curta. Per fer-ho així havíem de començar al refugi de Gabardito de la vall d’Hecho.

Aquí teniu una petita crònica:

Dissabte 1 d’Agost

Gabardito (1.380 m) – Lizara (1.515 m) 693 metres de desnivell positiu i 536 de negatiu en 3 hores 30 minuts.

Com que havíem dinat pel camí, en arribar al refugi no ens vam entretenir i vam iniciar la ruta cap a Lizara. Mai havia vist tantes vaques juntes. El Bisaurín ens temptava però no era qüestió de forçar el primer dia de trajecte, així que el deixem pendent.

A l’hora de sopar van agrupar a la mateixa taula les 12 persones que estàvem fent la Senda.

Diumenge 2 d’Agost

Lizara – Aysa (1.640 m) 1.076 metres de desnivell positiu i 984 de negatiu en 6 hores.

És una etapa plena de contrastos perquè discorre pel Valle de los Sarrios, que és preciós, i acaba en un alberg a peu de carretera, en el Puerto de Somport. Em vaig indignar perquè si fas una travessa de muntanya és per oblidar la civilització, i veure cotxes no és el que més il·lusió fa. De totes maneres la desconnexió del món era evident perquè ja havíem perdut la noció de quin dia vivíem.

Aquell dia un mastí va marcar territori en passar al costat del seu ramat, ens bordava a molt curta distància i vam haver de marxar esperitats.

Els 12 senderistes vam anar cadascú a la seva, però a la tarda – vespre ja vam començar a fer llargues xerrades.

Dilluns 3 d’Agost

Aysa – Arlet (2.000 m) 1.148 metres de desnivell positiu i 781 de negatiu en 6 hores.

Vam entrar a territori francès i vaig tenir ocasió de practicar la seva llengua barallant-me amb una gavatxa arrogant (de fet l’adjectiu és inherent a la majoria dels veïns del costat), la qual no entenia que els llits estaven assignats i no havia d’ocupar els nostres.

La jornada va començar amb grups separats, nosaltres amb els bascos (curiós), els valencians amb els madrilenys i les manyes, però al final 9 vam acabar junts i ja no ens vam separar la resta de travessa. Vam passar molt bones estones plegats.

Arlet és l’únic refugi sense dutxa però amb llac davant i el més autèntic d’alta muntanya.

Aquella nit vam tenir tempesta, però va ser l’única incidència meteorològica de tota la ruta, quina sort!

Dimarts 4 d’Agost

Arlet – Lauzart (869 m) 518 metres de desnivell positiu i 1.641 de negatiu en 5 hores 30 minuts.

Continuàvem en terres franceses i seguíem valencians, madrilenys, bascos i catalans plegats, creuant la boira i guiant-nos gràcies al Sant GPS del Lluís, que ens va salvar diverses vegades de caminar de gratis per recorreguts molt poc marcats.

Ens vam allotjar a l’alberg d’un càmping, per tant a tocar de la civilització però vam agrair una dutxa d’aigua calenta, fins i tot la decoració de color rosa estil casa de la Nancy.

Dimecres 5 d’Agost

Lauzart – Linza (1.340 m) 1.286 metres de desnivell positiu i 789 de negatiu en 6 hores.

Deixem França. Es va notant el cansament acumulat i l’ascensió al Coll de Petrechemal no ajuda. Però el paisatge i la companyia ho compensa tot.

Dijous 6 d’Agost

Linza – Gabardito 1.640 metres de desnivell positiu i 1.600 de negatiu en 9 hores.

Està definida com a l’etapa reina per la llargada i la duresa. Calia superar dos colls, i en arribar al capdamunt jo deia “Gora Euskal Herria” i en Gorka “Visca Catalunya Lliure”, això sí, vigilant que els madrilenys no ens sentissin perquè millor no tocar temes polítics.

En acabar Carros de foc ens va quedar un petit regust de final poc èpic, però amb la Senda de Camille em vaig emocionar en veure el refugi de Gabardito, i el súmmum va ser quan el Gorka em va regalar el seu buf, del qual jo m’havia enamorat.

Estem molt contents perquè físicament ens vam trobar molt bé, el temps va acompanyar perquè no és habitual que al Pirineu faci tan bo durant dies seguits, i el grup va ser fantàstic. Tenim pendent una escapada a la Vall Digna per veure els amics valencians, una calçotada amb els amics bascos i dos guies d’Alcorcón.