En Joan molts cops m’havia parlat de la ferrada de
Centelles i mai trobàvem el moment d’anar-hi. Fins que vam recordar que jo
tenia un kit de ferrada per estrenar des de feia 9 mesos i ja era hora que
sortís a la llum.
Així doncs, cap a Centelles falta gent, i acompanyats
d’en Francesc, garantia segura de diversió. En trams fàcils cantàvem “les
baumes són corcades, corcades, corcades” amb la música de la cançó de “les
oques van descalces, descalces, descalces”, però a la pujada final se’m van
acabar les ganes de música. En Joan i en Francesc ja sabien què ens esperava
però a mi em va agafar per sorpresa. A banda de l’esforç físic i d’anar
subjectant i desenganxant el dissipador en postures complicades, se’m va
enganxar una cinta de la motxilla al ferro, després em va quedar un peu mal
posat, em vaig donar un cop amb una pedra...Per sort, sense més contratemps vam
arribar a l’estelada que corona el turó de Puigsagordi.
Amb ganes de tornar i provar el pont tibetà.
