Entrenament per Montserrat

S’acosta el repte de la travessa des de Viladrau a La Garriga, 32 quilòmetres amb 1.000 metres de desnivell positiu. Si es pot entrenar un desnivell similar amb menys distància és una bona garantia per assolir l’objectiu, o si més no per afrontar-lo amb certa tranquil·litat.

Dissabte em va fer molta mandra quan va sonar el despertador però gràcies a en Joan, que es va posar en moviment, vaig aconseguir llevar-me i a les 9 tocades del matí ja començàvem a caminar des de Monistrol per anar cap al Monestir de Montserrat. Marcava una hora i mitja però en una hora i deu ja hi érem. El meu ritme no és gens ràpid però no paro, el “camelbak” és un gran invent.

És un gust estar a la plaça amb poca gent, malgrat que amb l’estona d’esmorzar es va anar omplint, així que sense perdre més temps vam enfilar vers Sant Jeroni, l’agulla més alta de la muntanya de Montserrat. En aquesta ocasió també vam rebaixar minuts perquè indicaven 1 hora i 45 minuts i vam repetir l’hora i deu. Aquí ja vaig rebufar i maleir les escales i, em sap greu Gemma, però també vaig pensar en les famílies dels corredors, perquè baixen com una exhalació i no sempre és fàcil cedir-los el pas. Sempre que puc m’aparto de seguida, però a les escales d’abans d’arribar al cim, anava una mica tocada i no estava disposada a canviar el ritme, si volien que passessin per sobre meu o per les pedres del costat.

Un cop a dalt la cara em va canviar, ja només ens quedava la baixada, i després de refer-me amb un mos i restes de torró de xocolata, em va semblar fantàstic fer una volta per Sant Joan i Sant Miquel enlloc de desfer camí i prou. Ens ho vam agafar amb tranquil·litat perquè volíem fer alguna foto però el cert és que en una hora i mitja tornàvem a estar al Monestir. Eren dos quarts de dues i la gana de dinar es començava a fer notar. Com que ens faltava una hora escassa per arribar a Monistrol, vam preferir menjar amb la feina feta. Enlloc de baixar pel Camí de les Aigües vam descendir per la Drecera dels Tres Quarts que és un tram de la Matagalls Montserrat, potser per això està tot tan ben marcat. Tal com diu en Joan, mai no l’he feta de cop però per parts sí perquè he caminat per gran part dels trossos solts, i de dia. A mi no em motiva fer una marxa tan i tan llarga de nit. M’estic desviant, tornem a la nostra sortida. A Monistrol ens vam premiar amb un plat combinat i sengles clares, i a la nit un sopar a la Pepa Fornera amb la Sílvia i en Francesc van cloure una jornada perfecta.

Explorant el Montseny

Ja he esmentat en un post anterior que estem preparant la Viladrau – La Garriga, però si continuem amb un bon ritme de sortides no descartem intentar la Travessa del Montseny el mes de maig.

Com que necessitem quilòmetres a les cames per entrenar, què millor que explorar el terreny per saber què ens espera? Així doncs amb en Torrentet hem anat a fer el primer tram de la Travessa: Aiguafreda – Tagamanent - Pla de la Calma. I com a colofó el Puig Drau. La idea era arribar fins a Coll Formic tal i com figura en el recorregut de la Travessa, però ens van recomanar deixar-ho de banda i anar cap al Puig Drau, que ofereix unes bones vistes dels tres grans cims del Montseny: Turó de l’Home, Matagalls i Agudes.

La sort és que el camí segueix el GR 5 i està molt ben marcat. En poc més d’una hora i mitja ens vam plantar al Tagamanent.

Vam descendir i ens vam adreçar cap a Bellver, on hi ha el punt d’informació. Seguidament vam superar el desnivell que ens atansava al Pla de la Calma. Després d’uns quatre quilòmetres on vaig comprovar que pla pla no era, vam trobar un encreuament que havíem de prendre per dirigir-nos al Puig Drau, d’on es gaudia d’unes bones vistes.

Del turó estant vaig comprovar tot el camí que faltava per completar la Travessa i em vaig espantar una mica. Pujar les Agudes després de tants quilòmetres ha de ser matador, i no parlem de pensar en tot el que falta des d’aquell punt. En fi, més val no pensar-hi i anar acumulant excursions, desnivells i sobretot uns paisatges preciosos que resten gravats a la retina.

 

Les Rambles de Barcelona a 1.000 metres d’alçada

Us ho podeu imaginar, estic parlant d’un cim molt concorregut, el Matagalls. Sort que no era la diada de l’aplec del juliol, que evidentment evitarem, sinó el dia abans de la vigília de reis. Tothom volia pair els torrons? Ho desconeixem, però el cert és que hi havia una gentada impressionant.

La sort va ser que el punt de sortida escollit va ser Sant Marçal, la vessant menys transitada, en comptes de Coll Formic.

Malgrat tot em va fer molt il·lusió perquè feia quinze anys que no trepitjava aquest cim, i tenia ganes de pujar per Sant Marçal, on hi ha la Taula dels Tres Bisbes, punt on delimiten els Bisbats de Vic, Barcelona i Girona. Val a dir que la famosa taula em va decebre, és força lletja, però l'ascenció és molt bonica.

En aquesta ocasió els nostres companys de ruta van ser en Torrentet, i l'Hugo i la Rat, que els havia conegut pocs dies abans i vam connectar de seguida.

Bona matinal!

Missions avortades

Portem uns mesos malastrucs a la muntanya, res greu però moltes rutes les hem hagut d’abandonar, modificar o eliminar dels nostres plans directament. De tot se n’aprèn i rectificar és de savis, sempre s’obtenen recompenses a canvi.

A mitjans d’octubre teníem planificat fer la Marxassa del Montseny a Mataró, uns 65 quilòmetres, poca broma. Dos dies abans tenia molèsties al genoll dret i vam decidir avortar la missió, una cosa és que acabis trinxat després de caminar unes 15 hores i l’altra sortir ja perjudicat. Sabia que l’Esther és fisioterapeuta i vaig anar a veure-la perquè una “trescaire” no pot anar amb mal de genoll pel món. Bon descobriment! El seu tractament em va eliminar el dolor i els seus consells me l’han evitat de nou.

Pel novembre volíem fer una ruta pel Ripollès i coronar els cims del Bastiments, el Freser i l’Infern. En arribar al coll de la Marrana feia una mica de vent segons en Joan, molt vent segons jo. Quan vam encarar la pujada final cap a la creu del Bastiments, el meu concepte de molt vent va canviar radicalment, allò era horrorós, se m’enduia. Quan vam voler girar cua no em deixava tirar ni endavant ni endarrere. Ens vam haver de consolar menjant creps salades i xocolata desfeta a Camprodon.

El pont de desembre el teníem guardat feia temps per veure l’Oscar i la Maria, els nostres companys de Cavalls del Vent. El nostre objectiu era el cim del Bisaurín des del refugi de Lizara, però vam quedar atrapats pel gel de la carretera que mena al refugi, ells no duien cadenes i el cotxe se’ls anava enrere. Va ser un bon ensurt i com que les previsions meteorològiques no pintaven gens bé per l’endemà, ens van convidar anar a casa seva i anar de pinxos per Pamplona. Ens va agradar molt l’ambient de la ciutat, la sortida del dia següent a la Peña Itzaga i gaudir de la seva companyia.

Per digerir els torrons ens vam dirigir cap a la muntanya de Montserrat per arribar al Montgròs amb en Francesc, la Sílvia, l’Esther (la meva fisioterapeuta de capçalera), en David i la Pilar. Al cap d’escassos 10 minuts de caminar vam veure un cartell indicatiu de la batuda del senglar. Al no veure cap caçador pels voltants vam decidir tirar amunt, però al cap de 100 metres un home que estava netejant l’escopeta ens va dir que hi havia una seixantena de persones armades pels verals, i que per la nostra seguretat ens recomanava un canvi de recorregut. La veritat és que no ens vam fer pregar gens. La Pilar es coneix molt bé la muntanya tan nostrada i ens va guiar cap a Collbató, Sant Miquel, Monestir de Montserrat, camí de Sant Jeroni, Sant Joan i de nou Collbató. Una bona sortida que vam rematar dinant a Ca l’Anna. Molt recomanable el flam de mató.

Durant el gener ens estem preparant per la travessa de Viladrau a La Garriga i anem a caminar pel Montseny. L’objectiu era anar de Sant Pere de Vilamajor fins el turó del Sui seguint un sender de petit recorregut. L’únic que té de petit és el nom perquè hi ha un corriol que té un desnivell espectacular, es guanya molta alçada en un tram relativament curt. Portàvem unes tres hores caminant, comptant els cops que ens havíem perdut perquè no està ben senyalitzat i mentre fèiem un mos a l’ermita de Sant Elies, va començar a caure aiguaneu. Vam analitzar la situació, no feia pinta de fer un gran ruixat però ens faltaven un parell d’hores per arribar al Sui i cap amunt estava tot emboirat, no veuríem res. Vam poder arribar a l’hora de dinar a casa on vam menjar carn acompanyada d’un bon vi. Prescindirem del detall que un cop a baix, el dia es va aclarir, i ens centrarem en què l’endemà, com que encara teníem forces acumulades, vam anar a la piscina i al jacuzzi per rematar.

Fa ràbia no poder assolir els objectius però de vegades val més tirar enrere i esperar el moment adient. La muntanya ens espera sempre.