Fent comarca: Tres turons i turó de Lourdes

No en teníem prou de muntanya, l’endemà de fer el Carlit vam anar a fer quatre turons del Maresme, a tocar de casa.

Aquest cop érem el Marçal, la Mònica, en Torrent, la Isa i nosaltres dos.

No vam matinar massa, després de deixar el cotxe una mica més amunt del Parc de Lourdes d’Arenys de Munt, a les 9:30 començàvem la caminada cap al turó que porta el mateix nom.

Després es tractava d’assolir els cims dels Tres turons, és a dir Vilanegra, Mig i Montalt, molt representatius pels habitants dels dos Arenys.

Cap dificultat, bé, només alguna per trobar el camí de Vilanegra, ja que no és massa transitat, i vam barallar-nos amb esbarzers.

Com a curiositat destacar que en el cim del Montalt hi havia un acte dels organitzats en motiu de la Diada, on es va llegir un manifest a favor de la independència de Catalunya.

Els sis caminadors

Després de la sortida, un bany a la piscina de casa la Mònica i en Marçal va sentar de meravella.

Dia 8 de setembre de 2012: El Carlit

En Joan, en Marçal, la Mònica i jo, aprofitant que la Moni tenia festa aquest cap de setmana, vam decidir anar a fer el Carlit.

Així que divendres a la tarda, amb el cotxe carregat, ens vam dirigir cap al llac de les Bulloses, a la Cerdanya francesa. Després d’una fantàstica nit encabits com quatre mòmies dins una tenda canadenca de les antigues, a les 7:30 començàvem a caminar.

El primer tram és una passejada preciosa vorejant diversos llacs.

Panoràmica del primer tram

Al cap de dues hores de caminada vam esmorzar, just abans que el recorregut canviés radicalment i es comencés a empinar.

En les dues hores següents vam superar el desnivell per arribar als 2.921 metres del Carlit, grimpada inclosa en el tram final.

El cim semblaven les Rambles, impossible fer-se una foto sense que sortís més gent, per això ens la vam fer 20 metres més enllà.

Hem fet el cim!

No era qüestió d’entretenir-se perquè les previsions meteorològiques per la tarda no pintaven massa bé, i preferíem desgrimpar i baixar, per tornar a fer un descans al mateix punt on havíem esmorzat. La pluja ens va demostrar que havia estat una bona decisió perquè només ens va deixar menjar uns fruits secs abans de començar a descarregar amb pedra inclosa.

Capelines i cap avall.

La tempesta ens anava seguint els passos però no ens va arribar a enganxar de ple. En entrar dins el cotxe s’hi va posar amb més ganes. Salvats! Cansats però contents.

A la segona va la vençuda

L’any passat vam acampar a Fontalba per assolir el Puigmal l’endemà, però el vent ens ho va impedir, és més, veient com bufava i amb la feinada a plegar la tenda, ni vam fer l’intent. Enguany hem estat de sort.

A les 6:30 ens posàvem a caminar, i a les 9:00 fèiem cim. Jo estava emocionada, portava uns

15 anys somiant coronar el que alguns anomenen el bateig de l’alpinista català.

Joan i Elisabet al cim del Puigmal

La ventada era considerable però ens vam refugiar en un dels bivacs habilitats per fer un mos.

En poc més d’una hora i mitja arribàvem al santuari de Núria, mentre ens creuàvem gent que pujava. Considero que el paisatge és molt més bonic en l’ascens per Fontalba...Després de dinar i descansar, vam emprendre el camí de retorn al cotxe. 

Vista del Santuari de Núria al fons

Eren les 12:15, hora de sol fort enmig d’una de les onades de calor que ens ha regalat aquest estiu, de manera que la pujadeta inicial a mi se’m va fer pesada, sort que vam trobar aigua i ens anàvem mullant i bevent. Un cop superada, el sender planeja fins arribar a Fontalba, però sembla que no arribis mai més. A les 14:00 donàvem per finalitzada la sortida.