L’any passat vam fer la Tordera – Arenys de Munt perquè
jo no estava en condicions per caminar el 44 quilòmetres fins a Mataró, però enguany
hem completat el recorregut.
La veritat és que amb el precedent del 2012 jo no tenia
gens clar assolir la fita, però en arribar a l’avituallament de l’esmorzar a
Hortsavinyá i comparar el meu estat lipotímic de l’any passat amb la frescor
amb què havia completat la primera pujada una mica forta, em vaig començar a
creure que podia arribar fins al final, el que no comptava és que ho faria
corrent en les darreres baixades, després de més de 40 quilòmetres de caminada.
Així doncs el dissabte 11 de maig el despertador ens va
sonar a les 5 del matí perquè a les 6 sortien els autocars que, des de Mataró,
ens portaven a Tordera. Jo recordava més moviment de gent però el nombre
d’inscripcions ha davallat considerablement, segurament per la crisi, per la
llargada de la travessa i perquè cada cop es fan més proves esportives que
coincideixen el mateix cap de setmana. Sense anar més lluny, en el Maresme que
jo sàpiga hi havia la marxa de Canet, la d’Argentona, la Dolmen Trail Race i la
Tordera – Mataró. Impossible desdoblar-se. Per nosaltres la poca gent ens va
anar molt bé perquè en molts trams de camí anàvem totalment sols.
Els avituallaments són escassos si comptem amb la
llargada de la prova, hem fet marxes de 12 quilòmetres amb els mateixos punts
de parada, i que donen la mateixa teca. Al ser previnguts i necessitar aliment
per funcionar amb garanties (jo per evitar lipotímies i ell per cobrir els seus
gairebé dos metres), per esmorzar ens vam menjar un entrepà fet a casa,
prescindint totalment de les dues magdalenes que no ens arriben ni a les dents.
Hem de reconèixer, però, que l’entrepà de botifarra del dinar, el vam devorar
amb molt de gust, i la taronja del darrer avituallament oficial, just en acabar
l’última pujada més forta, va ser providencial. He dit avituallament oficial
perquè n’hi ha un d’extra: una dona cada any munta la paradeta davant de casa
seva, i ofereix aigua, xocolata i llaminadures als caminants.
Les marxes de la Garrotxa van fer variar el meu concepte
de pujada, així doncs un desnivell positiu d’uns 500 metres ja no em sembla
gran cosa. Realment van ser un bon entrenament per afrontar el repte.
Ens vam trobar la família Roig d’Arenys de Munt, uns
habituals d’aquesta travessa, per ells és una passejadeta, perquè la Matagalls –
Montserrat de 82 quilòmetres la fan sense despentinar-se.
Aquella nit vaig dormir 10 hores d’una tirada, i l’endemà
no tenia agulletes. Tot un triomf! Però la travessa m’ha deixat seqüeles,
aquesta setmana em fa molta mandra fer esport...
