Costa Pubilla i Covil

A punt per les festes nadalenques, sedentàries per antonomàsia, teníem ganes de natura abans de recloure’ns.

Amb la Sílvia i en Francesc ens vam dirigir cap al Ripollès, concretament a Campelles, allà vam deixar el cotxe. Ens esperaven gairebé 20 quilòmetres de caminada i un miler de metres de desnivell positiu.

El dia abans vaig demanar al Francesc si creia que necessitàvem eines pels peus (em referia a raquetes i/o grampons, lògicament) però va respondre que les úniques eines que necessitaríem eren les dents afilades per menjar carn a l’hora de dinar. Tenia raó, només vam trobar una mica de gel, feia angúnia comprovar la poca neu que cobria les muntanyes.

Després de la pujada final al Costa Pubilla o Pla de Pujalts (2.056 m.), el cim més alt de la serra del Mogrony, vam tenir la recompensa d’unes vistes fantàstiques. Per una banda, més enllà de la boira que cobria la Plana de Vic, es divisava tot el Montseny i les puntes de les agulles de Montserrat, i per altra el Pedraforca, els cims de la Cerdanya com la Tossa Plana de Lles, i ja al Ripollès, el Puigmal i la resta de cims de l’Olla de Núria. Espectacular!

Calia perdre alçada per tornar-la a remuntar i ascendir a la Covil, de 2.003 metres d’alçada.

Ara ja només ens quedava baixada, no ens vam entretenir perquè ens esperava un bon dinar a Ventolà i ja teníem gana. En total no va arribar a cinc hores d’excursió, una bona matinal, en bona companyia i ben rematada amb l'àpat.

Tal com diu la Sílvia: Salut, teca i muntanya!

Cap de setmana de neu: Padrons i Tossa Plana de Lles

Encara que la tardor està sent anormalment càlida, o potser no és tan estrany si tenim en compte el canvi climàtic, doncs teníem ganes de neu. Així que amb la Sílvia, en Francesc, l’Esther i l’Àngel, vam marxar de cap de setmana a la muntanya.

Dissabte ben d’hora vam agafar els cotxes direcció Puymorens, prèvia parada a Puigcerdà per esmorzar. Feia fred i teníem son, però un cop ens vam calçar les raquetes ja van desaparèixer tots els mals. Ens dirigíem cap al cim dels Padrons. Semblava que havia de ser una ruta curta però avançar amb raquetes és lent, i si l’estat de la neu t’obliga a canviar-les per grampons, doncs la matinal acaba menjant-se l’hora de dinar.

Un cop acabada la sortida vam anar al refugi de Cap de Rec, on va viure Killian Jornet de petit. La sorpresa va ser comprovar que érem els únics excursionistes que ens hi allotjàvem. Molt pràctic tenir una habitació de dotze persones per només sis, i no barallar-nos a l’hora de dutxar-nos, per cert, amb aigua calenta. El guarda ens va amenitzar el sopar explicant batalletes amb la família Jornet i els propietaris de les pistes d’esquí de Lles, i sembla que és un fet recorrent ja que altres persones han escoltat les mateixes històries en aquest refugi.

L’endemà amb molta calma vam dirigir-nos cap al refugi de Pradell per encarar-nos a la Tossa Plana de Lles, que de plana no en té res perquè vas trobant repetjons que enganyen, sembla que arribis a dalt i no. Sort que ja anava avisada perquè van baixar uns quants sants. Però en arribar a dalt i veure aquelles vistes fantàstiques em vaig sentir la més feliç del món. És la gràcia de la muntanya, la pateixes i la gaudeixes a parts iguals.

La baixada va ser una mica accidentada perquè volent fer una ruta circular, ens vam posar pel mig d’un torrent cobert de neu, i en alguns trams havíem de saltar pedres, en altres caminar amb la neu fins als genolls, i en algun cas enfonsar-te fins a mitja cuixa i no poder sortir fàcilment. Malgrat tot vam arribar sans i estalvis a baix, molt contents d’un cap de setmana amb neu i rialles.

Marxa de Tordera 2015

La Sara ens va avisar d’aquesta marxa, i en voler realitzar les inscripcions vaig veure que donaven les 8 del matí com a hora de sortida i les 10:30 pel tancament del control d’arribada. Els vaig escriure preguntant per què anomenen marxa popular a una cursa, no cal dir que 20 quilòmetres caminant no es fan en un parell d’hores. Van respondre dient que hi havia un error, l’hora de tancament era a les dues de la tarda. Allò era una altra cosa! Vaig avisar a la Lourdes per si es volien afegir.

Finalment en Joan va anar acompanyat de tres dones perquè en Pep va ser baixa de darrera hora. Com que la Sara estava lesionada i no podia córrer, vam anar tots quatre junts. Ens ho vam passar molt bé, i la boira ens va donar moments Instagram, com ho testimonia aquesta foto, gentilesa de la Lourdes.

La marxa no tenia un perfil molt exigent i vam completar el recorregut en 3 hores 35 minuts. La Sara ens va fer notar que anunciaven 21 quilòmetres i en realitat havien estat 19.

La botifarra boníssima, però el punt negatiu va ser el marcatge, estava molt ben senyalitzada però amb esprai. Esperem que sigui biodegradable, sinó s’han carregat el medi ambient i aquest recorregut de la marxa quedarà marcat pels segles dels segles.

Matagalls – Granollers 2015

Com que encara no està clar si ens apuntarem a la Matagalls – Montserrat, de moment ens quedem amb la Matagalls – Granollers per anar fent boca. Moltes marxes són omnipresents durant part del recorregut perquè visualitzes els trams de la Travessa del Montseny, divises la muntanya de Montserrat al fons i ets conscient de tot el que falta per completar la MM. En fi, millor no pensar-hi.

Els organitzadors de la Marxassa ho tenen molt ben muntat perquè assignen els autocars a priori, però ni els de la Viladrau – La Garriga, ni els de la Matagalls – Granollers ho gestionen bé perquè has d’estar gelant-te de fred a les cinc del matí, fent cua a mesura que es van omplint els autocars.

Posats a criticar, en el penjoll on segellen a cada control hi podrien incloure el perfil, en comptes de traginar uns paperots que no acabes consultant perquè no és gens pràctic remenar la motxilla.

Estem d’acord en què les persones dels avituallament són voluntàries, per tant se’ls ha d’agrair la feina desinteressada, però ja que s’involucren, que hi posin una mica d’interès. Vaig demanar a una noia el punt quilomètric on ens trobàvem i em va respondre que no en tenia ni idea, i es va quedar tan tranquil·la. Estic convençuda que no era la primera persona que ho preguntava, i el mínim que pot fer és informar-se per resoldre els dubtes dels caminadors / corredors.

Però vaja, crec que marejar la perdiu amb el quilometratge és la filosofia de la marxa, perquè en un avituallament ens van assegurar que estàvem a la meitat del recorregut, i resulta que no era fins al següent, i en la darrera parada abans d’entrar a Granollers, en un cartell indicava “Falten poquets quilòmetres”. I no parlem quan la Sara em va explicar que, segons el wikiloc, vam fer 45 en lloc dels 40 que anunciaven. Clar, vam trigar 8 hores i 45 minuts per completar la ruta, i ens semblava molt temps malgrat haver fet parades realment llargues com la del brou del Pla de Calma, el qual vam fruir una bona estona, però si vam caminar 5 quilòmetres més ja ens surten els comptes. La conclusió a extreure és que haurem d’anar a la muntanya amb aparells electrònics?

Rellegeixo l’escrit i destil·la negativitat però no és la imatge que voldria transmetre, la pujada al Matagalls va ser molt bonica, la tardor al Montseny sempre és un bon al·licient. I moltes persones de l’organització eren agradables. Segurament repetirem perquè és un entrenament ideal a prop de casa.

Marxa de Dosrius 2015

Portàvem uns dies una mica piocs i no teníem clar si anar-hi, de fet en Joan va preferir quedar-se a casa però jo em vaig animar gràcies a la Lourdes. Necessitava natura.

A quarts de vuit del matí en Pep i la Lourdes em van recollir per fer turisme pel Maresme. Dosrius està ben a prop però no tenim tirada, i crec que continuarem així perquè allà hi ha un microclima gèlid com Vallgorguina. Sort que a les 8 ens vam posar a caminar i de seguida el desnivell positiu es va fer evident, almenys vam entrar en calor.

El recorregut és menys exigent que la Montaltrek i discorre per camins força amples, però no és cap crítica perquè ens va permetre xerrar sense descans, i va ser una marxa bonica que ens va descobrir indrets com un pou de glaç, i rememorar trams de la tristament desapareguda Tordera – Mataró, però a l’inrevés.

Les dues curiositats de la jornada les van protagonitzar una nena que en veure’ns va cridar: Mira! Caministes! Curiosa denominació. I per altra banda, un ciclista que al arribar al poble ens va preguntar si havíem fet la marxa curta. No, la llarga. I ens va engaltar: Sou unes màquines!

Tots tres ens vam quedar sorpresos perquè fer 19 km amb un desnivell positiu de 500 metres en 3 hores i mitja no ho considerem ser màquina, però què coi, la botifarra se’ns va posar encara millor ;-)

La cirereta del pastís va ser a la tarda quan vaig trobar a la Sara, neboda de la Lourdes i en Pep, també fan de les marxes, i vam fer intercanvi de números de telèfon. Quin perill, Sara, Lourdes i jo en contacte. Això promet ;-)