Encara que la tardor
està sent anormalment càlida, o potser no és tan estrany si tenim en compte el
canvi climàtic, doncs teníem ganes de neu. Així que amb la Sílvia, en Francesc,
l’Esther i l’Àngel, vam marxar de cap de setmana a la muntanya.
Dissabte ben d’hora vam
agafar els cotxes direcció Puymorens, prèvia parada a Puigcerdà per esmorzar.
Feia fred i teníem son, però un cop ens vam calçar les raquetes ja van
desaparèixer tots els mals. Ens dirigíem cap al cim dels Padrons. Semblava que
havia de ser una ruta curta però avançar amb raquetes és lent, i si l’estat de
la neu t’obliga a canviar-les per grampons, doncs la matinal acaba menjant-se l’hora
de dinar.
Un cop acabada la
sortida vam anar al refugi de Cap de Rec, on va viure Killian Jornet de petit.
La sorpresa va ser comprovar que érem els únics excursionistes que ens hi
allotjàvem. Molt pràctic tenir una habitació de dotze persones per només sis, i
no barallar-nos a l’hora de dutxar-nos, per cert, amb aigua calenta. El guarda
ens va amenitzar el sopar explicant batalletes amb la família Jornet i els
propietaris de les pistes d’esquí de Lles, i sembla que és un fet recorrent ja
que altres persones han escoltat les mateixes històries en aquest refugi.
L’endemà amb molta calma
vam dirigir-nos cap al refugi de Pradell per encarar-nos a la Tossa Plana de
Lles, que de plana no en té res perquè vas trobant repetjons que enganyen,
sembla que arribis a dalt i no. Sort que ja anava avisada perquè van baixar uns
quants sants. Però en arribar a dalt i veure aquelles vistes fantàstiques em vaig
sentir la més feliç del món. És la gràcia de la muntanya, la pateixes i la
gaudeixes a parts iguals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada