Repte assolit. Tenim la travessa al sac!
El color blanc ha dominat el paisatge i l’ha convertit en
una de les marxes més boniques però també complicades pel gel, tant en Joan com
jo hem anat a terra, afortunadament sense conseqüències majors.
Ens hem llevat a les 4 del matí i a les 5 i poc ja fèiem
cua per agafar un dels autocars a l’aparcament de la Sínia de La Garriga. Tres
quarts d’hora d’espera amb la fresca no ha estat agradable, ens sembla molt
millor el sistema de la Marxassa que ja arribes sabent l’autocar assignat. Un
cop hem aconseguit instal·lar-nos dalt, hem trigat uns 40 minuts fins a
Viladrau. Així doncs a les 6:35 del matí començàvem a caminar. Jo fins aquell
moment no veia gens clar tot l’esforç que estàvem fent entre matinar, passar
fred, etc., però un cop hem iniciat la marxa a la llum dels frontals i he vist
la lluna i les siluetes d’avets i les muntanyes m’han passat tots els mals.
Els avituallaments estaven a La Sala, a causa de la neu enlloc
del Pla de l’Ase Mort l’han situat a l’aparcament de Coll Formic, a l’Alzina
del final del Pla de la Calma, tot i que jo no tenia clar de quina alzina es
tractava perquè n’hi havia moltes, a Sant Cristòfol i finalment a la Plaça de l’Església
de La Garriga. A banda de l’entrepà de botifarra a Coll Formic que ens ha anat
de meravella després d’haver fet la pujada més dura, la veritat és que en la
resta no han estat massa esplèndids, sí que les taronges eren boníssimes, però
amb 31 quilòmetres de caminada el cos necessita més, sort que portàvem galetes.
L’arribada per en Joan ha estat apoteòsica perquè l’obsequi han estat sengles llonganisses
que no haurien arribat senceres si les haguéssim tingut abans.
Ha sigut molt curiós el tema temperatura perquè ens hem anat desabrigant fins acabar només amb la samarreta tèrmica, però en un avituallament hi havia un termòmetre que marcava 2,5 graus. Increïble com el cos en moviment genera escalfor, i que bones són les samarretes noruegues Helly Hansen, tot sigui dit.
Durant 7 hores he tingut estones de tot, la pujada ha anat
molt bé però reconec que he forçat una mica el ritme, així que en el Pla de la
Calma no m’he vist capaç d’avançar amb celeritat i he preferit guardar les
forces. Val a dir que el meu humor no era massa bo, fins i tot m’estava
plantejant d’eliminar les marxes de les nostres estones d’oci.
En la baixada pels corriols hem corregut perquè al final
cansa tantes hores caminant i les ganes d’arribar es feien notar, però clar, el
ritme torna a ser forçat. Em feia por el tram final perquè en Joan m’havia
repetit molts cops que es fa pesat ja que cal creuar gran part del poble fins
arribar a la plaça, i potser anava tant mentalitzada que quan he vist el
campanar no m’ha semblat tan lluny i se m’ha fet més lleuger del que imaginava.
He acabat força cansada, ja veurem demà com respondran
les cames, però els dos estem molt contents de la gesta, i sí, farem
més marxes ;-)
