Les meves circumstàncies
personals feien imperiosa la necessitat de realitzar una travessa, la muntanya
és terapèutica. Però embolicar-nos al Pirineu nevat i haver de traginar eines
que suposen pes extra, no era recomanable. Així doncs, ens vam decidir pels
Ports de Besseit, totalment desconeguts per nosaltres. Elecció molt encertada, els Ports són
espectaculars. Tenen un punt feréstec per la solitud en determinats indrets,
però no deixen de ser amables, ja que permeten molta varietat de flora i fauna.
Et fan sentir petit davant la natura sublim, però partícip de la seva bellesa.
Sempre hem fet travesses
en refugis, però Estels del Sud també discorre per poblacions i, en aquests
casos, es pernocta a cases rurals. No té preu disposar de bany propi i no haver
de sentir els roncs de la resta d’hostes. Si sumem el fet que no eren dates de gran afluència
i el tracte amb la gent d’Estels va ser molt proper, la veritat és que ens hem
endut una gran experiència i molt bon record d’aquests dies.
Anem per feina a
explicar les etapes...
Els temps són molt
aproximats perquè no vam anar ressenyant detalladament l’horari diari. A més
depèn de la quantitat de parades i la durada, motivades per la gana, pel
cansament o per la manca de senyalització en algun tram. De totes maneres podríem dir que
entre 6 i 8 hores es pot completar cada etapa.
Val a dir que a cada
allotjament ens passaven la descripció del que trobaríem l’endemà, juntament amb les marques pròpies d’Estels, i l’imprescindible llibre de l’Ismael
d’Arnes, sobre la Travessa del Massís dels Ports, ens van ajudar a continuar
les nostres incursions muntanyenques sense GPS. Seguim anant a pèl.
Dilluns 28 de
Març
Caro – Font Ferrera
19 km. 670 metres de desnivell positiu i 406 de negatiu
en unes 6 hores, comptant descansos.
El primer ensurt ens el vam endur en arribar al nou
refugi del Caro, no els constava la nostra reserva i el refugi estava ple. Per
sort va hi haver una anul·lació i la Maria ens va encabir. Ens va avisar que cada
etapa era molt diferent i “xalaríem” molt.
No anava errada, en agafar alçada i veure aquelles roques
impressionants, era bon presagi del que ens esperava.
En arribar al refugi de Font Ferrera ens vam endur el segon ensurt,
estava tancat, i allà la cobertura dels telèfons mòbils era inexistent. En Joan
va anar cap al Negrell, on va poder contactar amb la Maria, la qual va explicar
que en Guti havia anat al poble a portar una noia, no s’havia oblidat de
nosaltres.
El fantàstic sopar preparat per en Guti i la seva dona, ens va fer
oblidar l’ensurt, i el fet de ser només quatre gats en el refugi es va agrair molt.
Dimarts 29 de
Març
Font Ferrera - Besseit
21 km. 670 metres de desnivell positiu i 900 de negatiu
en unes 7 hores, comptant descansos.
Etapa molt moguda perquè falta senyalització, i el Pas
del Romeret no és apte per gent que no ha trepitjat mai la muntanya.
Afortunadament no és el nostre cas, nosaltres ens ho vam passar molt bé, però
la parella de Barcelona que també feien la ruta, no els va agradar tant l’experiència.
De totes maneres tot va anar molt bé, i a la tarda ens van convidar a braves i
clares en agraïment a la nostra ajuda per superar la jornada.
Les Gúbies del Parrissal són impressionants, però la zona
més turística de les passarel·les del Matarranya és terrible. Quina mania tenen
a l’Aragó de posar fustes per tot arreu, ara em venen al cap les passarel·les
del Vero. I sembla que a Catalunya se’ns ha encomanat perquè s’han carregat el
congost de Montrebei. No s’hi pot escalar per afavorir la nidificació de les
aus, però posar fustes on s’hi passeja tothom, resulta que no passa res. En
fi...
El tercer ensurt (tots els ensurts fossin així) el vam
tenir en veure que s’havien acabat els refugis i ens allotjaríem a un hotel
molt bufó, anomenat La Fàbrica de Solfa. Nosaltres sí que estàvem bufons sopant
amb roba de muntanya al restaurant fashion. Per sort els nois que porten l’hotel
no ens van fer sentir fora de lloc, al contrari, xerraven més amb nosaltres que
amb la resta de comensals.
Dimecres 30 de
Març
Besseit
- Arnes
21 km. 900 metres de desnivell positiu i 900 de negatiu
en unes 7 hores, comptant descansos.
Tots sabem que els esmorzars de refugi, a base de
torrades i melmelada, no fan agafar forces per fer un 3.000 ni per caminar 7 hores,
per tant a Besseit gairebé vam plorar d’alegria en veure el bufet lliure amb salat
i dolç. Val a dir que vam arrencar tardíssim, no perquè s’enganxessin els
llençols sinó les estovalles.
Teníem temptacions que quedar-nos en els gorgs del riu,
però vam seguir la ruta per coronar el cim de la Penyagalera, el 70è del meu
còmput personal.
A l’hora de dinar ens vam desviar una mica de la ruta,
per anar al Toll del vidre, una molt bona recomanació dels nois de l’hotel.
Encara faltava molt i no ens podíem despistar, però ens vam quedar amb les
ganes de fer una remullada.
La calor es feia notar, i el riu ens seguia temptant,
així que finalment vam caure i ens vam semibanyar.
Aquella jornada es va fer més pesada pel major desnivell
i el cansament que s’anava acumulant, però l’arribada a Lo Corral d’Arnes amb l’Ismael
i la Marisa ens va fer passar tots els mals. Allà vam descobrir que l’Ismael
havia escrit la guia que portàvem i que organitza trekkings pel Nepal. Ho tenim
a la carpeta de pendents i tard o d’hora caurà, ara ja sabem amb qui ;-)
Dijous 31 de
Març
Arnes – Paüls
20 km. 800 metres de desnivell positiu i 1.000 de negatiu
en unes 7 hores, comptant descansos.
Vam marxar amb recança, Arnes és molt bonic, però la
bellesa de la zona dels estrets d’Arnes, ens va absorbir completament. I no
parlem de la baixada del Coll de la Gilaberta, concentració màxima.
Aquí vam abandonar definitivament les vistes a les Roques de Benet, omnipresents a gran part del recorregut, i que vam veure des de gairebé tots els angles.
Paüls és un poble costerut, nosaltres vam entrar per la
part alta i Ca les Barberes estava al capdavall. Imagineu que cansats estàvem, ja
vam donar el poble per vist i ens vam quedar xerrant amb la Montse i l’Enric.
Divendres 1
d’Abril
Paüls – Caro
22 km. 1.300 metres de desnivell positiu i 610 de negatiu
en unes 7 hores, comptant descansos.
Darrera etapa i molta pujada, seria un final èpic d’aquells
que ens agraden. Afortunadament les pujades les vam anar fent bé, passant per diversos
colls i collets, però a les Rases de Maraco hi feia un vent horrorós. De totes maneres no ens podem queixar gens perquè la meteorologia ens va respectar.
Cloc la crònica amb l'única foto que tenim dels dos, concretament des de Penyagalera.
Ens declarem fans incondicionals d'Estels del Sud, però no ens hi busqueu per l'Ultra ;-)
