Marxassa Sant Celoni-Mataró 2013

Cada tardor llegeixo la propaganda de la Marxassa de Mataró, però el recorregut supera els 60 quilòmetres, per tant mai m’havia plantejat apuntar-m’hi. El límit que ens hem marcat amb en Joan són 50 quilòmetres, més ho trobem excessiu si no es fa corrent, ha de ser molt pesat tantes hores caminant a una mitjana de 5 per hora. Però enguany han obert una modalitat més curta de la Marxassa. Quina alegria! El dia que obrien inscripcions vaig ser la primera a formalitzar-les :-)

Després de dues setmanes entrenant amb els 22 quilòmetres de la Marxa d’Arenys de Munt i la Montnegre Race, arribava el gran dia d’afrontar el repte dels 40 quilòmetres de la Marxassa, que ens havien de portar de Sant Celoni a Mataró.

Poc més tard de les 8 del matí ja estàvem a punt de solfa per agafar els autocars a Mataró, els quals ens deixarien al punt de sortida, i abans de les 9:30 els caminaires estàvem preparats. En aquesta ocasió puc dir caminaires amb tota tranquil·litat perquè la pròpia organització remarca que no és una cursa, i qui es passi de voltes trobarà els avituallaments tancats. Estic veient que les marxes populars són massa lentes, les race i trails massa ràpides, i el nostre lloc idoni deuen ser les caminades de resistència.

Ens va encantar la bellesa tardoral del recorregut, la simpatia dels membres de l’organització, i l’abundància dels avituallaments. Acostumats en marxes on en algun control no donen ni aigua, trobar llimonada natural i xocolata, és un luxe que revifa a qualsevol. Nosaltres comptàvem completar el trajecte en 8 hores més les parades, però el vam acabar en 7 hores i 51 minuts parades incloses.

Estem molt contents del ritme, ja que vam finalitzar a les posicions 43 i 44 dels 109 apuntats a la Marxassa curta, i en els llocs 137 i 138 de les 527 persones que van acabar el recorregut, del total de 561 inscrits. Ah! I he guanyat la primera medalla de la meva vida!

Per cloure la jornada, vam anar a fer uns llargs a la piscina, per acabar al jacuzzi relaxant les cames. No cal dir que a les 10 de la nit ja dormíem i l’endemà com nous i sense tiretes. Sants estiraments!

Montnegre Race 2013

Pel nom fa por, sembla una cursa només adreçada a màquines que corren, i no pas a caminadors com nosaltres, però no ens vam deixar intimidar, la distància era la mateixa que la marxa llarga d’Arenys de Munt de la setmana anterior, la qual la vam cobrir en quatre hores, mentre que el requisit de la Montnegre era acabar-la màxim en 5 hores. S’havia d’intentar, a més, que organitzin una cursa prop de casa és molt pràctic i cal aprofitar-ho.

Dissabte a la tarda vam anar a recollir els dorsals per assegurar-nos una estona més de dormir al dia següent, ja que l’únic inconvenient de les nostres activitats de cap de setmana és que sacrifiques el descans que bona falta fa.

Diumenge pel matí teníem molt clar que seríem dels pocs caminadors, però en arribar a la línia de sortida vam comprovar que seríem els únics! La gent anava armada de rellotges, mitges compressives, ipods...com professionals del món del running, vaja. És el nostre problema, anem massa ràpid per una marxa popular i massa lents per una cursa. En dic problema però la veritat és que no ens amoïna ni gaire ni gens, perquè quan van donar el tret de sortida i tothom va començar a córrer, nosaltres ja vam arrencar caminant. El de megafonia deia, aquí n’hi ha dos que s’ho agafen amb calma...

De totes maneres caminant avançàvem a gent que corria, i a les pujades feien llufa, però tots aquests feien la trail de 10 quilòmetres i nosaltres la de 22, així que era impossible no arribar els darrers. Punt a favor? Anàvem sols pels camins. De fet, sort que estava ben marcat sinó encara donaríem voltes. El problema va ser a dos quilòmetres de l’arribada quan ens vam creuar amb les bicicletes que venien del seu trajecte llarg de 45. No vam entendre com podia ser que havent sortit molt abans que nosaltres, arribéssim igual, però tampoc ens va preocupar en absolut. La veritat és que vam gaudir molt del recorregut, caminant rapidet a les pujades i trotant a les baixades.

A l’arribada el de megafonia ens va rebre dient: “Gran manera de passar el diumenge al matí en parella, fent esport. Sí senyor, em sembla molt bé!” Curiós que tant ell com una noia d’un avituallament, per tant membres dins l’organització, aplaudissin el fet de no córrer. Serà que ens estem tornant bojos? Que ara les marxes populars les han hagut de reconvertir en race, trail, ultra o noms similars perquè els sotmesos a l’efecte Killian s’apuntin? I els que caminem ens estem convertint en espècies en seriós perill d’extinció?

Nocturna homenatge

La veritat és que mai havia fet una sortida nocturna, bé anar de festa sí, però en el context que tracta el bloc ja haureu deduït que em refereixo a una excursió de nit. Començar a caminar molt d’hora amb el frontal perquè encara és fosc sí, però iniciar una ruta entre 8 i 9 del vespre no.

L’estrena en el món de les nocturnes no podia ser més especial, es tractava d’un homenatge a Jordi Roig, popularment conegut com l’Aviador, mort tràgicament l’11 d’octubre de 2008, amb la dècada dels 40 recent estrenada, a la cresta de Néouvielle. Jo no el vaig conèixer personalment, però m’han parlat tant d’ell que tinc la sensació d’haver-lo conegut. Era tot un personatge, gran amant de la muntanya i de la velocitat, també és coneguda la seva manera de conduir. Era agosarat però no imprudent, no en va provava meticulosament tot el material de muntanya que es comprava abans d’emportar-se’l de ruta. En Joan m’explica l’anècdota que s’havia comprat una funda de bivac de goretex i a banda de dormir al balcó de casa seva per comprovar si era prou aïllant del fred, també va demanar a la seva dona que li tirés aigua per sobre, per tal de verificar la bona qualitat del goretex.

L’Aviador forma part del grup privilegiat de persones que han coronat tots els 3.000 del Pirineu.

Des de la seva mort, els membres del Grup de Muntanya d’Arenys de Munt li fan un homenatge cada any, pujant al Turó de Lourdes, seguint el camí que ell mateix havia marcat amb senyals de pintura blava. Al cim es diposita un ram de flors i es fa un minut de silenci que s’allarga perquè tothom està sumit en els seus pensaments rememorant les vivències amb el company i amic. Algú va insinuar que estaria bé llegir quelcom però finalment van estar d’acord que de vegades el silenci val més que mil paraules.

Presideix l’homenatge la gran senyera que sempre corona el turó, penjada del pal que va col·locar el propi Aviador.