Aquest cap de setmana he participat en la meva primera
marxa nocturna. I la població de Canet organitzava la seva primera marxa
nocturna. L’estrena ens ha plagut a ambdós.
En aquesta ocasió s’especificava que incloïa la modalitat
de cursa i caminada, i la fauna era digne d’esment perquè podies trobar des del
paio amb pantalons curts i samarreta de tirants, sense cap bossa d’esquena,
clar, a la dona amb pantalons de cordura, botes de muntanya rígides i motxilla,
evidentment. Pobra, no m’estranya que arribés quan nosaltres havíem menjat la
botifarra, descansat, xerrat i ja marxàvem, només per traginar aquell calçat
digne de sortides hivernals d’alta muntanya, calia agafar-s’ho amb temps.
No ens avancem, parlàvem de la sortida. Mentre en Joan i
jo esperàvem assegut que es fes l’hora, els corredors anaven fent voltes pels carrers
per escalfar. De totes maneres, al ser un recorregut de 13 quilòmetres la
nostra intenció no era fer una sortida contemplativa sinó intentar anar a bon
pas a les pujades i córrer a les baixades. Així va ser. En el passeig de la
Misericòrdia vam avançar a molts caminadors, i a la pujada cap a la creu també
vam arrencar alguns adhesius, i baixant el tram final gairebé no vam trobar
ningú, suposo que els corredors ja havien arribat i els caminadors estaven
enrere.
Una experiència diferent trepitjar corriols de nit, per
repetir, sempre i quan vagi acompanyada i sabent que tinc molta gent al llarg
del camí, amb les mateixes intencions que jo, no m’atreviria pas a voltar sola
a les fosques per boscos.
Els avituallaments estaven al quilòmetre 5 i al 10, i
entre l’un i l’altre em va passar el temps volant, fins i tot acariciava la
idea que si caminant normal faríem el recorregut en poc més de dues hores i
mitja, amb aquell ritme potser baixaríem el temps a dues hores. En arribar a la
meta el disgust va ser majúscul, dues hores i dinou minuts. He anat amb la
llengua fora per 11 minuts de merda? En Joan em deia que havíem començat més
tard que els corredors, a més en el primer tram caminàvem lents pels carrers
estrets, i el fet de baixar tant temps està molt bé perquè no és fàcil. Té raó,
però no em convenç perquè la diferència entre caminar tranquil·lament i
donar-ho tot trobo que és poca. Per només un quart d’hora, vaig amb la calma i
no em canso tant. No us sembla? ;-)
Malgrat totes aquestes consideracions, m’ho vaig passar
molt bé, i la cirereta del pastís va ser trobar més membres del Grup de
Muntanya d’Arenys de Munt i compartir una bona estona.
