dissabte, 15 de desembre del 2018

100 cims per la Conca de Barberà


Després d’uns mesos d’inactivitat reprenem el repte dels 100 cims, en aquesta ocasió a la Conca de Barberà, una comarca a la qual li tinc molta simpatia per la Ruta del císter i per la bellesa serena de l’entorn.

Cal marxar d’hora per evitar la temuda operació tornada, així que a les 7 del matí recollim l’Izmet i la Mònica a Sant Celoni, per reunir-nos amb en Pere prop de Vallespinosa a les 8:40. El vent no ens permet salutacions efusives, millor començar a caminar per entrar en calor.
La ruta no es preveu complicada, uns 20 quilòmetres amb 700 metres de desnivell positiu, tot i que els darrers 300 s’assoleixen en els darrers quilòmetres, quan ja tens més ganes de plegar. Com sempre l’esforç val la pena, un cim amb fantàstiques vistes a 360 graus com a recompensa. Però no ens avancem.

La primera fita de la jornada és el Cogulló de Cabra, un cimet que s’assoleix caminant per pista i sense despentinar-nos gaire si no fos pel vent.


El camí esdevé sender i corriol, és més bonic però dificulta anar xerrant pels descosits, així que intento caminar amb consciència, concentrada en el present, costa perquè la fàbrica de pensaments no para.

Parem a dinar abans de la pujada final, fa mandra reprendre la marxa, però ben aviat ens deixem endur pels paisatges, calcats a Montserrat, que justament divisem a la llunyania. Els conglomerats recorden a la muntanya sagrada, i els corriols ens provoquen una sensació de “dejà vu”.

L’ermita de Sant Miquel de Montclar presideix, però el vèrtex geodèsic el tenim uns metres enllà. Ens hi atansem per fer la foto de rigor, però no ens encantem, que l’aire és fred.



Llàstima perquè és ben bonic. Anem descendint fins arribar als cotxes, avui no podem prendre res plegats i comentar la jugada, volem ser més ràpids que els que tornen de pont. Un dia molt agradable en bona companyia.

diumenge, 18 de novembre del 2018

Camí Oliba: de Camprodon al Coll d’Ares


Darrera etapa del Camí Oliba. Hem caminat de Montserrat a França, poca broma.

En aquesta ocasió, vam recórrer la prèvia o jornada de reconeixement, amb els nostres amics. Ja tocava, feia un mes i mig que no coincidíem.


Els 1000 metres de desnivell positiu es feien notar, però teníem el consol de pensar que l’endemà era diumenge, i no cal dir que l’entrepà de truita que havíem esmorzat les noies, ens va donar més corda. Els paisatges tardorals i la bonança meteorològica també ajudaven a gaudir del dia.


Molt abans de fer-se fosc ja havíem clos la ruta en el coll d’Ares, a l’entrada de França. Barreja d’alegria i recança per haver finalitzat el recorregut de l’Abat Oliba.

dilluns, 12 de novembre del 2018

Camí Oliba: de Vallfogona de Ripollès a Camprodon


Última etapa de la temporada en companyia del CESC, ja que la darrera sortida oficial no hi podrem estar presents. 
Sempre s’agraeix compartir la caminada i anar parlant amb tothom, de fet amb en Joan pràcticament només vam coincidir en el dinar.
Tot i estar al Ripollès ens va fer molt bon temps, no en va era el dia de Sant Martí i vam enganxar l’estiuet de ple. En Martí ens va endolcir el dia amb bombons que ens va oferir en motiu de la seva onomàstica. Sempre es camina millor amb xocolata a l’estómac, sobretot quan t’enfrontes a una etapa llarga de quilometratge, més de vint-i-cinc. Sort que el desnivell no era gaire acusat perquè entre matinar i la distància, el dilluns hauria necessitat que fos diumenge.
Una jornada agradable, sinó mireu les cares de satisfacció:



dissabte, 27 d’octubre del 2018

Marxassa Sant Celoni - Mataró 2018


Any 1993. L’Agrupació científico-excursionista de Mataró organitzava la Marxeta des de feia sis anys, la qual discorria durant vint quilòmetres per diferents punts del Maresme triats anualment, però volien empescar-se quelcom amb més envergadura. La solució era ampliar recorregut. Creuar la comarca de dalt a baix ho estava fent el Centre Atlètic Laietània, amb la Tordera – Mataró, de quaranta-cinc quilòmetres. Per no calcar la iniciativa, van inaugurar la Marxassa amb la Conreria – Mataró, de sud a nord, sense arribar als 40 quilòmetres de trajecte. 

Aleshores la FEEC, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, va crear la Copa Catalana de Caminades de resistència, així que es van adaptar als requeriments establerts, i van ampliar a 62 quilòmetres amb un circuit de muntanya a mar, del Montseny a Mataró. D’això fa vint-i-cinc anys...

En fa cinc de la inauguració del tram de Sant Celoni a Mataró, amb la que comparteixen avituallaments i l’ermita de la riera de Sant Simó de Mataró com a punt de sortida dels busos, i d’arribada dels caminadors. Divergeixen en les distàncies a recórrer, el nou tram comprèn 35 quilòmetres, i en l’hora de sortida dels busos, les 5:30 del matí a la Marxassa llarga i les 8:30 a la Marxassa curta.

En l’actualitat es celebren poques caminades sense caire competitiu, però la Marxassa és una d’elles, la pròpia organització remarca que no és una cursa, i qui corri massa trobarà els avituallaments tancats. S’emmarquen com el lloc idoni per les persones avesades a caminar, però que consideren excessivament lentes les marxes populars, en canvi massa ràpides les anomenades trails. 

Els busos arrenquen a les 8:35 i abans de dos quarts de deu del matí els caminadors han iniciat el recorregut, on ben aviat superen pujades del 20% de pendent per la zona del Montnegre fins arribar al primer avituallament. De l’esmorzar al dinar la tendència del camí és de baixada, i en el pavelló de Vallgorguina, just a meitat del recorregut, troben l’esperada amanida, botifarra i per postres iogurt i fruita. Qui vulgui pot cloure l’àpat amb cafè o infusions. 


Malgrat agraeixen recuperar forces, al cap de poca estona troben una pujada sostinguda d’uns cinc quilòmetres. Consola saber que només els quedarà pla i baixada. Quan falten 10 quilòmetres troben el tercer avituallament, famós per servir llimonada, recompensa de l’esforç realitzat. Fins aquell moment la freqüència era d’un punt de control cada 8 quilòmetres aproximadament, i a partir d’aquell moment als 5 i fins i tot als 2.


El camí a l’ermita de Sant Pere de Mata s’estreny feréstec però bonic, i les escales costen de pujar, els que caminen la Marxassa llarga arribaran gairebé de nit i trobaran espelmes que els il·luminaran l’escala.
Recta final, es creuen els horts del Camí de les cinc sènies fins arribar a la Riera de Sant Simó, només cal dirigir-se cap a mar, on 7 hores i quaranta minuts més tard, els espera l’arribada, la medalla i la samarreta obsequi per haver realitzat la gesta.


Els caminadors destaquen la bellesa tardoral del recorregut, la simpatia dels membres de l’organització, i l’abundància dels avituallaments. Caminada molt recomanable si s’està avesat a trepitjar muntanya en distàncies mitja i llarga. La cirereta del pastís el jacuzzi de la piscina municipal. Cansats però contents.

I que no falti la foto de rigor amb la Lourdes, encara que malaltona, ens va venir a rebre. L'any vinent les dues al peu del canó.

 


diumenge, 7 d’octubre del 2018

Marxa d'Arenys de Munt 2018


Un clàssic, la marxa del poble, que gaudeixo enormement tant per la bellesa dels corriols a tocar de casa, com per saludar a totes les persones que conec als avituallaments i controls de pas. Va augmentant el nombre de coneixences, enguany les companyes de ioga.

Alguns vandàlics volen esguerrar tota la feinada feta per l’organització, desmarcant el recorregut, o alguns tramposos volen fer veure que van primers, però gràcies als voluntaris, tot acaba sortint molt bé.

Em vaig apuntar a la mitja marató, i malgrat estar una mica empiocada la vaig poder caminar amb la Lourdes, en Pep i l’Esteve, els meus companys habituals, amb els quals també compartirem Marxassa d’aquí 15 dies i seguirem arreglant el món ;-)



Fotos gentilesa d'en Toni Marpons, un dels fotògrafs de capçalera de la marxa.

divendres, 5 d’octubre del 2018

Camí Oliba: de Coll de Bracons a Vallfogona de Ripollès

En aquesta ocasió, com que el dia de la sortida oficial ens coincideix amb la marxa d’Arenys de Munt, vam anar a la prèvia amb l’Izmet i la Mònica.

Fins al cap d’una estona vam prendre el camí com si anéssim al Puigsacalm, el terreny estava humit perquè havia plogut, tot i que a nosaltres ens va fer un temps esplèndid. Massa i tot, les pujades sota un sol de justícia costen, afortunadament molts trams eren ombrívols i s’hi feien bolets, erols en alguns casos. Llàstima que no eren comestibles...

Vam creuar el poble de Vidrà, on vam trobar uns excursionistes molt trempats, que sortien de casa, els quals ens van recomanar desviar-nos cap al Puig de Palou. Bon consell, era un mirador preciós, on vam dinar.

El camí ens menava a les rodalies del Castell de Milany, però la Mònica i jo ens vam esperar assegudes a l’ombra. L’Izmet va acompanyar en Joan a puntuar un altre cim.

Ja només ens quedava baixada fins a Vallfogona de Ripollès, on vam fer un beure i un mos abans de tornar al Coll de Bracons per buscar l’altre cotxe. Sort que l’endemà era diumenge perquè vam arribar a casa a les tantes.

Que rancis, no tenim cap foto...

Camí Oliba: de Rupit al Coll de Bracons


Ben d’hora a l’autocar per poder seure davant i evitar marejar-nos perquè la carretera té la seva tela, ho vam poder comprovar escasses setmanes abans, en la nostra excursió a Tavertet i Rupit.
Il·lusió de retrobar el companys del CESC en la primera sortida després de les vacances d’estiu, tots estàvem igual, llista d’espera hi havia.

El recorregut no era planer, i acabava en pujada, cosa que no m’agrada gens, però oferia grans recompenses com ara visitar el Santuari de Cabrera, i recórrer la preciosa Grebolosa.

Tenia records desdibuixats de Cabrera, els vaig poder refrescar amb l’al·licient d’apuntar-nos un 100 cims en el còmput personal.


El Santuari era un bon lloc per dinar, i no érem els únics que ho pensàvem...



Encara quedava un bon tram, així que ens vam posar en marxa després de la foto de grup de rigor, gentilesa d'en Xavi.



No les tenia totes amb la pujada final, però la veritat és que es feia molt bé i era una fageda espectacular, la Grebolosa. Vam arribar cansats i l’endemà em sentia cruixida, però amb ganes de més Camí Oliba

dilluns, 24 de setembre del 2018

Poc però intens


A causa de l’accident, no hem estat en condicions de seguir el nostre ritme normal de caminades, però quan ens hem trobat millor, no hem dubtat a esgarrapar moments per gaudir de la natura.

L’estada de setmana santa als Ports se’ns va fer massa curta, per això vam tornar a Arnes. Poder gaudir de Lo Corral amb la Marisa i l’Ismael solets, va ser tot un privilegi.
En aquesta ocasió vam canviar cims per passejades i banyades al riu.



També vam fer trobades moteres sense moto, amb una escapada a Setcases a casa en David i la Cris, 


i un dia de relax a Guanta amb la Noe.


Quan ens hem sentit millor físicament, ja hem tirat muntanya amunt, concretament a la Vall de Núria, i a Osona, per coronar els nostres primers cims després de tres mesos.

Volíem provar sensacions anant cap a la Creu de Canet, però ens vam trobar a la Vall de Núria, així que vam canviar la Creu pel Noucreus. Teníem molt clar que baixaríem si no ens sentíem bé, però en un parell d’hores érem dalt i més contents que un gínjol, per tant vam continuar l’excursió carenant cap al Pic de la Fossa del Gegant, el Fontnegra, la Coma del Clot i finalment el Torreneules.


Curiosament el que se’ns va fer més llarg va ser la baixada, que carregava genolls. De totes maneres encara ens vam plantejar pujar al Pic de l’Àliga, però ho vam desestimar, set hores caminant per provar-nos i fent un desnivell positiu de més de 1.000 metres, era més que suficient. Cansats però molt contents.

No vam seguir cap track del Wikiloc perquè coneixíem la pujada cap al Noucreus i en comptes de tornar pel mateix camí perdent alçada, avançàvem direcció al Santuari per dalt la carena, només vam tenir un moment de dubte a la Coma del Clot perquè hi havia boira, però vam trobar uns excursionistes que ens van confirmar que vèiem el coll del Torreneules i el cim, a banda que ens van recomanar ascendir per l’esquerra. La baixada no presentava cap complicació, des del coll un cartell indicava Núria, i només calia seguir el camí cap avall.
Curiosament els excursionistes que havíem trobat s’allotjaven a l’hotel i els vam veure a l’hora de sopar, però el més curiós (que petit el món), és que dies després vam saber que eren amics de l’Izmet i la Mònica, per tant ens tornarem a veure segur.

Un diumenge anàvem a fer una prèvia del Camí Oliba, concretament de Tavertet a Rupit, i amb en Joan vam decidir marxar dissabte a fer cims per la zona i dormir a Rupit per tal de facilitar la logística de la sortida, per cert la Fonda Marsal, molt recomanable, tant la relació qualitat preu com el tracte rebut.
D’hora, però tampoc matinant de forma desorbitada, vam anar a fer un pim-pam de 25 minuts, l’Enclusa, prop de Taradell.


Després vam anar a Tavertet, poble preciós i que em porta bons records de la meva primera travessa amb 14 anys per la zona de les Guilleries, on vam  traginar diversos dies una tenda enorme que no vam utilitzar per a res perquè fèiem bivac. M’estic desviant. Des de Tavertet mateix vam anar cap al Puig de la Força. Primer és pista i els darrers 500 metres es compliquen, de fet ho indiquen:


Nosaltres devem ser prou aptes perquè no ho vam trobar difícil, només tècnic, però clar, l’espatlla d’en Joan i el meu peu no estan per moltes dificultats, i vam haver d’anar amb molta precaució.
Des del cim boniques vistes del pantà de Sau.


Vam desfer camí i ens vam dirigir en cotxe fins a l’Avenc, a un parell de quilòmetres més enllà del poble. Un cop aparcats, vam pujar cap a la Rocallarga, que vaig batejar com el petit Preikestolen, ja que em recordava a escala minúscula el púlpit que senyoreja el bonic fiord anomenat Lysefjord a Noruega.



El camí de pujada no ens va agradar gaire perquè era una mena de pista pedregosa, seca i sense encant, però no té preu dinar dalt, genial!

Un cop al cotxe ja vam seguir una estreta pista asfaltada cap a Rupit. Un cop feta la migdiada, dutxats i descansats, la nostra intenció era passejar pel poble tranquil·lament, però en veure el cartell del Salt de Sallent no ens vam poder resistir. El problema és que es feia fosc, no dúiem frontal, començava a plovisquejar i no portàvem paraigües, així que vam tornar a enrere. Ens queda pendent fer l’excursió, no fins al Salt, sinó la volta sencera, diuen que és una bonica sortida d’un parell d’hores. Tornarem.
Aquí teniu els tracks del Wikiloc que vam seguir:

L’Enclusa

Puig de la Força

Rocallarga


L’endemà ens vam trobar amb l’Izmet i la Mònica i vam tornar a Tavertet per iniciar la ruta cap a Rupit, aquest cop caminant. Alguns trams coincidia amb la pista que havíem seguit el dia abans, però en general es camina més arran de cingle i les vistes són espectaculars.

Com que en poc més de dues hores vam finalitzar la ruta, vam dinar plegats a Can Nogué de Tavertet. Estic segura que aquell enciam de l’amanida era acabat de collir, que bo.

Ben mirat no estan gens malament les nostres escapadetes d’estiu.