Bassegoda per Albanyà

Teníem ganes d’una sortida de muntanya del Quico. Et porta per llocs molt bonics i encomana bon rotllo. En aquesta ocasió fusionàvem excursió del CESC amb trobada d’amics d’Arenys de Munt, en Francesc i la Sílvia, vaja, els nostres companys de teca i muntanya.

En ser quatres persones i omplir un cotxe, no calia anar a Sant Celoni sinó que ens podíem trobar al punt on aparcàvem els vehicles a prop d’Albanyà, concretament al Collet de Teia, a uns 600 metres d’alçada.

Cap a les 9 del matí, aproximadament, iniciàvem la caminada, i al cap de poca estona ens vam aturar a l’ermita de Sant Martí de Corsavell per esmorzar. Vam començar a ascendir per corriols, tot i que anàvem creuant la pista, fins el refugi de Bassegoda a 820 m. En un moment donat, un cartell indicava una desviació a l’esquerra per anar al pic del Bassegoda. Durant la resta de trajecte vam trobar neu i fang relliscosos. No en va el Paulo deia que el cim no s’anomenava “Bassegoda” sinó “Quetejoda”. Quanta raó. Per arribar a dalt del cim ens faltava una grimpada equipada amb ferros i cadenes. Abans de dos quarts d’una del migdia, teníem la Garrotxa als nostres peus, però amb la boira no es veia res, per tant hi vam posar imaginació i dosis de sentit de l’humor perquè tots fèiem broma dient: mira el Canigó, ooohh quines vistes més fantàstiques...

Vam desfer camí fins al coll i després la baixada la fèiem per l’altra banda, per uns corriols amb molt desnivell negatiu. La idea era dinar a l’ermita de Sant Joan de Bossols però eren les dues passades i ja teníem gana, així que ens vam aturar abans. Vam arribar als cotxes a les 4 tocades. Els que porten aparells electrònics van calcular que aquesta ruta circular fa 14 quilòmetres amb uns 900 metres de desnivell positiu.

Per tancar la jornada ens vam aturar a fer un beure a Sant Llorenç de la Muga, un poblet preciós que va ser la cirereta del pastís.

Castells de la Segarra 2016

En rellegir els meus escrits somric perquè en determinats moments faig afirmacions que després m’haig de menjar amb patates. Un exemple és el fet que em negava a fer caminades de més de 40 quilòmetres, com a màxim dels màxims 50. I ja en porto unes quantes que superen aquesta distància.

Aquest diumenge ha estat el torn d’una marxa llarga, plana, i segons força gent, avorrida, lletja i que deixa seqüeles a les cames. Doncs amb l’únic que estic d’acord és amb la llargada.

A veure, no té gaire desnivell, però la Transèquia o la Ruta del Carrilet en tenen menys. I el paisatge és bonic, veure les oliveres, els ametllers florits, el contrast del marró dels marges amb la verdor dels camps té encant. Realment és inusual veure la Segarra verda a mitjans de març. En tot cas no em vaig avorrir en absolut i les cames les tinc perfectament.

Cal dir que en vam agafar els 54,5 quilòmetres amb calma, excepte de després de dinar fins al final, que ja teníem ganes d’arribar i vam augmentar el ritme del pas. Però comptant les parades vam completar la marxa en 10 hores 43 minuts, per tant unes 9 hores 20 minuts efectives, perquè als avituallaments teníem més gana que pressa. Per cert, eren molt complets, i a més he descobert que les llaminadures són un gran invent en les caminades de resistència.

No sé si repetirem perquè la logística no acompanya molt, ja que cal anar a dormir a Cervera per començar puntuals a les 7 del matí, però m’enduc un gran record de la Segarra.

Senders 1714: Monistrol de Calders – L’Estany

Com no pot ser d’una altra manera, iniciem la tercera etapa a Monistrol de Calders, per cobrir els 25 quilòmetres que ens separen de l’Estany, la nostra destinació de la jornada.

Normalment caminem tranquil·lament escoltant les explicacions que ens dóna l’Izmet de cada punt destacat del camí, però aquest cop amb la Marta anàvem a bon ritme, devia ser culpa de les nostres bambes de colors cridaners. Tothom ens va fer la broma de si a Arenys feien un 2x1 de Sportiva ultra raptor. Que consti que no cobro comissió, però n’estem molt contentes.

Vam arribar a Moià, on ens vam dirigir a la casa museu de Rafael Casanova, un dels personatges destacats en la defensa de Barcelona durant el setge de 1714, juntament amb Antoni de Villarroel. Quines coses que té la història, hom els coneix més per ser els noms de carrers paral·lels de l’Eixample de Barcelona, que no pas per les seves heroïcitats en el setge.

Sortint del museu vam voler visitar l’església, i ens vam endur la sorpresa de trobar un piscolabis com a comiat del rector que marxava de Moià. També vam fer molt broma i alguns van esgarrapar una mica d’aperitiu.

Ja sortint del poble, ens vam aturar a dinar en el Molí nou, un indret bonic i ben preparat amb taules i bancs de pedra. Ens vam espantar perquè van caure quatre flocs de neu, afortunadament sense més conseqüències. No falla, després de dinar ve la pujada més forta de la sortida, així que la digestió es fa amb més esforç.

Ens vam desviar del camí per visitar el Dolmen de Puig Rodó i ascendir al cim del mateix nom, d’on es podien divisar unes vistes precioses, entre elles el Matagalls enfarinat.

Arribàvem al nostre destí i vam aprofitar per fer una visita exterior al monestir de Santa Maria de l’Estany.

Una ermita de la Garrotxa: Sant Miquel de Castelló

Unes amants del plat fondo no podíem posposar més l’estrena, aquest dissabte la Sílvia i jo ens vam iniciar amb els esmorzars de forquilla. Normalment primer fem la feina, altrament dit la caminada, i després mengem, però en aquesta ocasió va ser al revés.

Si haig de triar, prefereixo seure amb la feina feta, perquè costa molt moure’s amb la panxa plena, i més quan veus l’objectiu a assolir: una ermita que senyoreja Hostalets d’en Bas. Amb la panxa plena de xai, vi i gelat, es veu molt amunt. Però ja diu el poeta que es fa camí al caminar, així que amb una horeta mal comptada ens vam plantar a Sant Miquel de Castelló. Llàstima del vent perquè les vistes a la Garrotxa són impressionants.

Una excursió ben marcada i molt recomanable, especialment si compres el pa a Hostalets i esmorzes a Can Font. No hi ha res com anar amb gent que s’hi entenen, tant de muntanya com de teca.

Cabrilenca 2016

Som uns habituals d’aquesta marxa, ens encanta. A més, l’obsequi d’enguany era una samarreta. Em direu que no és un regal original i teniu raó, però atenció, hi havia samarretes per dona, i això sí que és novetat en una marxa popular de muntanya, normalment les donen en curses d'asfalt.

Vam començar a caminar abans del tret de sortida, està molt ben marcada i és trenca cames. Per variar, vaja ;-) Us preguntareu perquè repetim. Doncs sempre descobrim corriols nous, no deixa de sorprendre’ns quins paisatges tenim a tocar de casa i la gaudim molt any rere any. A banda el fotògraf de capçalera ens estalvia haver-nos de preocupar per immortalitzar el moment.