Què s’ha de fer si un d’Arenys vol anar a passar el dia a
la muntanya sense estar tancat durant hores interminables dins un cotxe? Doncs
anar al Ripollès. És un comodí que anem gastant perquè cada cop ens falten
menys cims de la zona, però encara tenim feina per fer.
Amb la Sílvia i en Francesc vam anar a Camprodon on ens
vam trobar a la Giuglia i l’Stephania, dues italianes amigues de la Sílvia que
venien de Girona i van resultar ser dues excel·lents companyes de ruta. Vam
enfilar els cotxes per la pista de Tregurà fins que la neu ens va deixar. De
totes maneres la tònica de la sortida va ser que trepitjàvem neu si l’anàvem a
buscar, quina decepció, nosaltres que volíem estrenar els grampons...
El primer tram de recorregut és idèntic al del Balandrau,
però quina diferència caminar-lo amb raquetes com fa dos anys o a peu. Aquest
cop em vaig fixar més en el desnivell, i l’altra vegada en el mal que em feien
els turmells de flanquejar lateralment. Coses de la muntanya.
En el coll dels tres pics, enlloc de girar a l’esquerra
ho vam fer cap a la dreta seguint unes fites que ens van menar cap al cim. Feia
força vent i no vam poder gaudir molta estona de les vistes.
La baixada la vam fer pel dret fent el que anomenem “culen
bajen” és a dir baixar de cul aprofitant la neu i el desnivell. Divertidíssim!
A les italianes també els va agradar l’experiència.
Volíem cloure la sortida a Ca la Rosa per fer un bon àpat
però estava ple a rebentar, així que ens vam dirigir cap a Vilallonga i vam
trobar Can Parlet. Ho vam encertar. El menú era molt més econòmic, les racions
abundants i més sanes. A Ca la Rosa els guisats són l’especialitat, i ves a
saber si són de fa dos dies o si és el que ha sobrat de la taula del costat, en
canvi a Can Parlet vam menjar xai a la brasa amb unes carxofes d’acompanyament
que estaven delicioses. Per acabar de rematar l’escapada, en Francesc i la
Sílvia ens van portar a Castellfollit de la Roca, concretament a comprar magdalenes
a Can Tuset. En venen de tots tipus i són gegants, l’endemà amb una cadascú en
vam tenir prou per esmorzar. No cal dir que era per llepar-se els dits
metafòricament i literal. Amb aquell parell gana no se'n passa ;-)
