L’Embardissada és una marxa que transcorre pels paratges
de l’Alta Garrotxa, per tant garantia de paisatges bonics. No ens va decebre, era
espectacular, només un detallet: m’havien dit que tenia 1.400 metres de
desnivell acumulat, però va resultar ser desnivell positiu perquè començàvem a
Sadernes, a menys de 300 metres d’alçada, i la cota més alta assolia els 1.327
del Puig de Sant Marc.
A veure, sabíem que faríem un cim però no pensàvem
comptar-lo en la llista dels “40 anys 40 cims” ja que estàvem segurs de la poca
envergadura, i ara estem en fase d’alta muntanya, però la pujada era molt
bèstia, vam cobrir 500 metres de desnivell en dos quilòmetres, perquè us feu
una idea, en alguns trams m’havia d’ajudar amb les mans. Si aquest cim és més
dur que la majoria de 2.000 que he fet! Així que de forma inesperada, he sumat
el 28è cim de la meva llista.
L’ascensió va estar amenitzada per uns nois de la zona
molt divertits que, en trams on s’acumulava una cua de gent, anaven fent
comentaris graciosos amb referències automobilístiques estil: poseu-vos a la
dreta que ve un cotxe, hi ha retencions a la comarcal per efecte badoc, atenció
que ve un peatge (en un dels controls de pas). I també bromes com: sembla la
cua d’un concert del Justin Bieber.
De baixada em va fer molta il·lusió passar per Talaixà, un poble amb
Església i dues cases literalment, al qual només s’hi pot accedir a peu. Recordo
que hi vaig estar l’any 1.999 i l’únic habitant era en Rodri, un senyor de 85
anys que feia broma dient que ell era l’alcalde, el jutge i la policia del
poble. Sabia que havia d’existir alguna mostra de la seva estada a Talaixà i efectivament
la vaig trobar:
En total vam estar set hores caminant, de 8 del matí a 3
de la tarda, però la veritat és que vam anar a bon ritme, especialment de
baixada, clar...I a l’arribada vam veure unes plates de macarrons estupendes
que només podien degustar els membres de l’organització, els participants
trossos de taronja, galetes i iogurts. Si comptem 1.098 marxistes que vam pagar
entre 8 i 10 euros depenent de si ets federat o no, que en alguns
avituallaments no hi havia ni aigua, només control de pas, i que no ens van
donar pràcticament res de menjar i beure en tot el camí, només una tovallola
obsequi al final, jo em pregunto si els macarrons els van anar a comprar a
Itàlia o el tresorer de l'organització té un xalet, perquè a mi no em quadren
les xifres.
En Joan va fer
coneixences (jo no perquè a la pujada em concentro i no sóc gens sociable) amb
un senyor que portava una estelada al pit, el qual va preguntar d’on érem, i en
Joan va respondre orgullós que d’Arenys de Munt, la capital de la
independència. El mateix senyor ens va recomanar una altra marxa per la
Garrotxa, la Lletissonada, que ve de lletissó, herba que mengen els rucs, també
anomenada dent de lleó. No cal dir que ja hi estem inscrits, després
d’assegurar-nos que donen esmorzar :-P
