100 cims pel Gironès

Seguim embalats fent cims, diumenge en vam coronar quatre, tres de la comarca del Gironès i un de la Selva.

A les 8 del matí a Sant Celoni, davant de casa l’Izmet i la Mònica. Lloc, hora i companyia habituals de les nostres sortides 100 cimeres. I cap al Montnegre, no la serralada que compartim el Maresme i el Vallès, sinó en el Gironès. No entenem perquè repeteixen noms de topònims, només porten a confusió. En fi. Vam aparcar i vam enfilar cap al Montigalar, un bonic cim a uns 25 minuts a peu.

Després vam dirigir-nos cap als Àngels, el que anomenen la muntanya dels gironins i jo afegiria dels ciclistes gironins. En veure que la carretera duia fins dalt, vam aparcar per fer els darrers 200 metres a peu. No ens va agradar massa ni l’ambient ni la gentada, nosaltres som més de calma a la muntanya, però els senyors de la FEEC se’ls va acudir incloure els Àngels com a 100 cims, encara estem buscant el vèrtex geodèsic. En Joan ni va voler sortir a la foto.

Sort que la tercera muntanya ens faria caminar una mica més i prometia ser interessant, concretament el Castell de Sant Miquel. Darrerament visitem molts castells, i això continuarà sigui via 100 cims o via Senders de 1714.

La ruta que ens havíem proposat estava acabada, però en el camí de tornada ens esperava l’Argimon, feia molts dies que en parlàvem i ja el volíem esborrar de la llista de pendents. Després de dinar ens vam enfilar per un camí molt bonic però que ens va fer digerir la pasta ràpidament, el desnivell positiu era força pronunciat. L’ermita ens va encantar, el campanar em recordava al d’Hortsavinyà, i la verdor dels boscos frondosos era espectacular. Com a banda sonora el sorollet d’algun rierol proper.

Bona excursió rematada amb un berenar a base de xocolata amb melindros.

Viladrau – La Garriga 2017

L’any passat no la vam fer perquè plovia quan va sonar el despertador a les 4 del matí, ho sé, estem sonats, però no tant com per llevar-nos si plou. No ho vam encertar ja que durant la marxa es va aguantar el temps.

Enguany no hi havia unes previsions molt afalagadores però semblava que ens respectaria fins a la tarda, així que aquest cop vam fer cas del despertador.

A La Garriga ens vam trobar amb l’Izmet i la Mònica, i per sort l’espera del bus no es va fer tan pesada perquè no feia un fred gèlid com la vegada anterior.

Em va costar agafar el ritme a Viladrau ja que en el bus em vaig adormir, i semblava que el plugim anava a més, però finalment vam poder arribar a Sant Segimon sense cap entrebanc i gaudint d’unes vistes fantàstiques dels boscos del Montseny, amb cascades incloses. Després havíem de descendir a Collformic i creuar el Pla de la Calma. Ens va fer molt de vent, el qual no ajudava ni al meu refredat ni a la torticoli de l’Izmet.

En el corriol passat l’avituallament del final del Pla, vam quedar més aixoplugats de les inclemències, i estava preciós, ple de molsa. Aleshores vam haver de fer força pista perquè les dreceres estaven en mal estat, però així podíem xerrar.

A les 7 hores de caminar vam acabar els 31 quilòmetres. Una matinal intensa i profitosa, per tornar a acostumar les cames a distàncies llargues.

Senders 1714: Prats de Rei – Prat de la Molsosa

La segona etapa de la segona temporada de Senders de 1714 va ser molt variada meteorològicament parlant perquè vam tenir sol, pluja, aigua neu i vent, molt de vent.

També va tenir un tret diferencial, era una sortida de parelles desaparellades. D’una banda la Mònica i en Joan feien la curta, en Joan no estava massa fi i preferia no abusar, mentre que l’Izmet i jo seguíem la llarga, on hi havia la Juani sense en Paulo, la Maria sense en Manel i el Lluís sense la Maragda.

L’excursió  tenia l’al·licient de pujar al Castell de Boixadors, situat al terme de Sant Pere Sallavinera, recinte molt bonic amb la torre de guaita i l’Església de Sant Pere, i un altre 100 cims al sac, tot sigui dit.

Curiosament els de la llarga vam enllestir abans de la curta perquè ells s’entaulaven en un restaurant i els van servir tard. Sort que un veí de Prat de la Molsosa ens va deixar aixoplugar en un magatzem mentre esperàvem, perquè el vent era molt empipador. Molta alegria de trobar en Joan després d’una colla d’hores, i tots cap a  casa contents d’haver completat una altra etapa de la ruta.

100 cims amb vistes a Montserrat

Ja que dissabte teníem un dinar a Sabadell, què millor que fer gana coronant un cimet de la zona? Des de la Ronda de dalt ens vam desviar a la sortida 4, on s’agafa la carretera BV1415 que ens mena fins a Cerdanyola, al costat de Sabadell. En un revolt on hi ha un pal indicador de la carretera de la Arrabassada ens hem de desviar, però recomanem dur GPS perquè no es veu a simple vista. Ens vam enfilar cap a una pista, que de fet és el carrer Altea, fins que l’aparell ens va indicar que havíem arribat al mirador de Magarola, de fet més amunt ja no es podia passar amb cotxe. Vam aparcar al peu d’un cartell indicatiu del Turó, i en cinc minuts ens hi vam plantar. Poca gana vam fer, sort que la dúiem feta...

El camí no era pas lleig, ja estàvem dins el parc de Collserola, però el vèrtex geodèsic estava ple de pintades i motxilles de la multitud que voltava per allà, així que en Joan em va fer una foto perquè es veia Montserrat, i cap avall. Almenys no teníem unes vistes privilegiades de la C58 com el Puig Castellar, però vaja, no és dels millors cims. També assolit amb texans.

Diumenge el dia ja prometia molt millor. A les 8 vam recollir l’Izmet i la Mònica per Sant Celoni i ens vam dirigir cap al balneari abandonat de la Puda. D’allà en surt un camí que puja cap a Sant Salvador de les Espases, però ens vam desviar al Puig Cendrós, en una hora i mitja hi vam arribar. 

La particularitat d’aquest cim és que és el número 100 de la meva llista particular, no pas de la llista de la FEEC, en aquest cas el 57. Hi vam esmorzar contemplant la magnificència de la muntanya de Montserrat i després ja ens vam dirigir a Sant Salvador. Ens va agradar molt.

Per coronar el tercer cim havíem de tornar al cotxe per tal de desplaçar-nos entre Vacarisses i Viladecavalls. Hi vam pujar a dos quarts d’una aproximadament, teníem temps d’arribar a dinar dalt del Turó del Ros. La pujada era força dreta i per pista, però ben aviat vam agafar un corriol que ens recordava el camí dels Tres Turons, era molt bonic, llàstima d’una antena terriblement gran dalt del cim. Vam dinar d’esquena i per pair vam anar a visitar l’avenc del vent abans de baixar.

Ens hauria encantat (bé, especialment a l’Izmet i a mi, que som els malalts de 100 cims), fer un altre cimet petit, un pim pam, però ja no teníem res a prop ni que ens vingués de camí. La Mònica i en Joan van posar seny dient que 4 cims en un cap de setmana està molt bé, i que arribar a casa aviadet un diumenge era d’agrair. Tenien raó, a més a la propera etapa de 1714 ja farem un altre 100 cims ;-)