100 cims pel Gironès

Seguim embalats fent cims, diumenge en vam coronar quatre, tres de la comarca del Gironès i un de la Selva.

A les 8 del matí a Sant Celoni, davant de casa l’Izmet i la Mònica. Lloc, hora i companyia habituals de les nostres sortides 100 cimeres. I cap al Montnegre, no la serralada que compartim el Maresme i el Vallès, sinó en el Gironès. No entenem perquè repeteixen noms de topònims, només porten a confusió. En fi. Vam aparcar i vam enfilar cap al Montigalar, un bonic cim a uns 25 minuts a peu.

Després vam dirigir-nos cap als Àngels, el que anomenen la muntanya dels gironins i jo afegiria dels ciclistes gironins. En veure que la carretera duia fins dalt, vam aparcar per fer els darrers 200 metres a peu. No ens va agradar massa ni l’ambient ni la gentada, nosaltres som més de calma a la muntanya, però els senyors de la FEEC se’ls va acudir incloure els Àngels com a 100 cims, encara estem buscant el vèrtex geodèsic. En Joan ni va voler sortir a la foto.

Sort que la tercera muntanya ens faria caminar una mica més i prometia ser interessant, concretament el Castell de Sant Miquel. Darrerament visitem molts castells, i això continuarà sigui via 100 cims o via Senders de 1714.

La ruta que ens havíem proposat estava acabada, però en el camí de tornada ens esperava l’Argimon, feia molts dies que en parlàvem i ja el volíem esborrar de la llista de pendents. Després de dinar ens vam enfilar per un camí molt bonic però que ens va fer digerir la pasta ràpidament, el desnivell positiu era força pronunciat. L’ermita ens va encantar, el campanar em recordava al d’Hortsavinyà, i la verdor dels boscos frondosos era espectacular. Com a banda sonora el sorollet d’algun rierol proper.

Bona excursió rematada amb un berenar a base de xocolata amb melindros.