Com a subtítol podria escriure: un somni fet realitat.
Des que vaig llegir una ressenya sobre aquesta travessa que hi fantasiejava,
però no em sentia preparada mentalment ni física per acabar-la en bones
condicions. Gràcies a les nostres excursions i a les sessions de gimnàs, va
arribar el moment adequat per afrontar el repte, el qual està assolit. La
Carros de foc al sac.
Per preparar la ruta ens va anar molt bé consultar dos
llibres com són “Travessa dels Carros de foc” de Núria Garcia, i “La ruta dels
9 refugis” de David Buenacasa i Marc Subirà. Les dades de desnivell i temps
previstos no coincidien, però per anar sobre segur ens crèiem l’alçada més alta
i el temps més llarg. I les descripcions de la ruta eren molt útils per saber
què trobaríem a cada etapa. En alguns casos s’arribava a l’exageració perquè
del refugi d’Amitges al de Saboredo remarcava insistentment vigilar a dalt del
port de Ratera, ja que amb boira era fàcil despistar-se, equivocar-nos de camí
i anar directament a Colomers. Nosaltres estàvem ben espantats perquè justament
estava emboirat i teníem por d’errar el trajecte, en canvi en unes roques hi
havia unes pintades vermelles gegants que assenyalaven Saboredo a la dreta i
Colomers a l’esquerra. Quanta gent es devia confondre...
Amb l’experiència de Cavalls del vent va ser fàcil omplir
les motxilles, contenien l’imprescindible, i tot el pes de fogonet i provisions
ens l’estalviàvem de traginar perquè de l’avituallament se n’ocupaven els
refugis. Així que amb poc pes i molta càrrega d’il·lusió, iniciàvem el
recorregut.
Dia
15 Agost
Sortíem d’Arenys a les 8
tocades del matí, ens esperaven 4 hores ben bones de cotxe. Entre arribar a
Espot, deixar el cotxe ben aparcat, anar a la botiga a recollir el forfait i
esperar els taxis que t’atansen a l’estany de Sant Maurici, no arribàvem al
primer refugi fins les 13.30, després de caminar 10 escassos minuts des de
l’estany. Allà a l’Ernest Mallafré vam dinar tranquil·lament, i al cap d’una
hora ens vam posar en moviment. Teníem previstes unes dues hores i mitja de
pujada però en una hora i mitja vam arribar al refugi d’Amitges. El sender
estava molt ben marcat amb rètols indicatius. Impossible perdre’s.
Per haver estat més estona al
cotxe que caminant, déu n’hi do les anècdotes del dia. A l’estiu tothom agafa
el cotxe, però hi ha els conductors habituals i els ocasionals, aquests darrers
se’ls detecta d’una hora lluny. Ara em recordo un dia que vaig veure un
“gavatxo” en contra direcció per la Diagonal de Barcelona, en fi...
Un cop vam abandonar la
civilització, o això creia, a l’estany de Sant Maurici vaig comprovar que només
hi faltava instal·lar un centre comercial perquè estava a rebentar de gent, la
majoria abillats amb texans i xancletes. A plena muntanya la gent ens mirava
com si fóssim extraterrestres. On van aquests amb motxilles, xiruques i pals per
caminar? Sort de les fantàstiques vistes als Encantats...
Ascendint cap a Amitges, en
girar una corba del camí vaig albirar el refugi. En Joan anava més enrere fent
fotos i vaig cridar: Està aquí mateix! Un home em va mirar amb cara assassina i
em va respondre. Depèn de per a qui. Efectivament, quan va arribar nosaltres ja
estàvem instal·lats i sortíem a fer fotos.
Dia
16 Agost
Donada la poca distància entre
refugis, no fèiem nit a Saboredo sinó que pernoctàvem al següent: Colomers. Per
aquella etapa comptàvem unes 6 hores i escaig, però en 5, sense comptar els
descansos, la vam completar.
El dia anterior ningú no
saludava si no ho fèiem nosaltres, en canvi l’endemà xerràvem amb tothom. La
jornada va ser molt boirosa i freda, però caminant no érem conscients de la
gelor fins que dalt d’un coll, conversant amb altres excursionistes que
portaven un termòmetre, ens van anunciar que estàvem a 4 graus. Quines ganes
d’una dutxa d’aigua calenta! Doncs el gerro d’aigua freda ens va caure quan a
Colomers ens van dir que la dutxa ens l’havíem de pintar a l’oli. No entenc com
un refugi nou, amb centrals elèctriques a prop, no tingui aigua ni que sigui
tèbia. D’acord, són refugis de muntanya, no hotels, però fèiem Carros, no el
cim de l’Aconcagua.
Vam detectar que Colomers
torna a ser zona de texans i bambes, almenys millorava el fet de no veure sandàlies
perquè s’ha de caminar una hora des del vehicle i no pas cinc minuts. Fent
temps fins a l’hora de sopar, vaig aprendre a jugar al mentider amb daus, i l’àpat
el vam fer en una taula plena de gavatxos, els quals ens van avisar que el
proper refugi era menys confortable però ens van fer una foto molt bonica.
Algunes dades de l’etapa:
Amitges 7.45 – Saboredo 10.00
(2.15)
Saboredo 10.45 - Colomers 13.25
(2.40)
Desnivell positiu: 563 m
Desnivell negatiu: 802 m
Senyalització: rètols i estaques
amb la punta groga fins a Ratera, després GR fins a Saboredo, i finalment fites
fins a Colomers.
Dia
17 Agost
Primer dia que les 8 hores
previstes es convertien en reals, sense comptar la parada de dinar. Era una de
les tres jornades més dures que ens esperaven, en aquest cas per ser la de més
desnivell positiu. Malgrat tot, tenia dos punts a favor: bon temps, i conèixer
gran part del recorregut perquè havia fet aquesta etapa en sentit invers quan
vaig pujar al Montarto.
L’únic problema és que el
recorregut de Carros fa caminar de gratis perquè obliga a baixar cap al refugi
de Restanca, i cal tornar a ascendir per allà mateix per tal d’enllaçar
novament amb el camí que ha de menar a Ventosa i Calvell. Però jo anava animada
perquè el Port de Caldes, el qual m’havia fet molta por la primera vegada, ja
no em va imposar, tornava a trepitjar la meva admirada Val d’Aran, i la pujada
pel Coll de Crestada la vaig fer xerrant, fet inaudit en mi.
Va ser molt divertit el fet
que mentre baixàvem cap a Restanca ens trobàvem gent pujant i ens saludàvem,
però quan tornàvem amunt, coincidíem amb els mateixos que ja tiraven avall. Amb
alguns ja ens explicàvem la vida.
Pel camí de Ventosa ens vam
trobar un grup molt nombrós de “gavatxos”, estàvem una mica farts perquè ens
apareixien francesos a la sopa, per tant vam seure davant d’un llac contemplant
els Besiberris al fons, i vam deixar que ens avancessin, tot i que dormíem allà
mateix. No deixa de sorprendre’m l’arrogància que gasten, l’espai era estret i
jo estava agafant les coses que necessitava de la motxilla, ells enlloc
d’esperar que acabés, gairebé se’m tiren a sobre per fer el mateix. Jo tossuda
no vaig moure’m ni un centímetre fins que vaig acabar.
A Ventosa sí va caure una
dutxa d’aigua freda, la necessitàvem. L’hora de sopar va ser molt productiva,
vaig repetir tres cops perquè el cos m’ho demanava, i ens vam socialitzar amb
uns nanos catalans molt divertits, i amb l’Óscar i la Maria. Encara no ho
sabíem però aquesta parella de Navarra es convertirien en els nostres companys
de ruta.
Les dades de la jornada:
Colomers 8.10 – Restanca 12.20
(4.10)
Restanca 13.20 – Ventosa 17.20
(4)
Desnivell positiu: 1.049 m
Desnivell negatiu: 967 m
Senyalització: GR, rètols i
fites fins a Restanca, després estaques amb la punta groga i fites
Dia
18 Agost
Durant la nit vaig sentir a ploure i em vaig espantar, ens havien dit
que no se’ns acudís fer el coll del Contraix amb mal temps, li tenia ganes i
respecte a parts iguals. Per sort el dia es va llevar serè i podíem iniciar la
segona de les jornades dures, tant per la llargada com pel temut coll.
De seguida es va veure que amb
l’Óscar i la Maria fèiem un bon equip, i mica en mica vam anar enfilant cap al
coll. No valia desconcentrar-se però cal dir que l’indret és preciós. Allà va
morir Toni Nadal, un meteoròleg de TV3, molt afable i estimat pels espectadors.
Li vaig dedicar els meus pensaments un cop dalt. No t’oblidem. Descansa en pau
Toni.
Un cop superat és moment de
valoracions. Quan el veus de lluny imposa, hem de pujar per aquí? Però un cop
al ball no es pot fer res més que ballar, i es va fent prou bé seguint les
fites. Opino que és més pesada la baixada, la qual no és apte per a
principiants.
L’hora de sopar també va ser
molt animada, a part de la Maria i l’Óscar, també hi havia una parella jove que
eren màquines perquè es polien el Carros en tres dies, el Miquel i el Julio,
que anaven sols però es van convertir en parella de fet.
En aquesta jornada, les 7
hores previstes també van coincidir amb la realitat, comptant els descansos:
Ventosa 7.25
Coll del Contraix 10.40
Dinar 13-13.20
Estany Llong 14.45
Desnivell positiu: 683 m
Desnivell negatiu: 901 m
Senyalització: estaques amb la
punta groga i fites
Dia
19 Agost
Encetàvem la tercera jornada
dura perquè portàvem cansament acumulat i el recorregut era llarg, malgrat ser
molt còmode en comparació amb el dia anterior. El temps ens respectà just fins
arribar al refugi, un cop allà es va emboirar i ja no vam poder gaudir dels
paisatges de la Vall Fosca, així que per matar el temps vam jugar al parxís i
vam fer vida social amb uns mallorquins, uns valencians també màquines, i
evidentment els nostres inseparables Miquel, Maria i Óscar.
Colomina ens va agradar molt,
i la guarda era encantadora. Tornarem.
Prevèiem 6 hores i en realitat
en van ser 5.30 comptant descansos.
Estany Llong 7.50 – Colomina
13.20
Desnivell positiu: 789 m
Desnivell negatiu: 370 m
Senyalització: estaques amb la
punta groga, fites i GR al darrer tram
Dia
20 Agost
La jornada havia de ser una
passejadeta de màxim 4 hores, fins i tot ens plantejàvem d’escurçar una etapa i
enlloc de quedar-nos a dormir al refugi J.M. Blanc, arribar fins a Mallafré i
cloure la sortida, però ens va ploure tot el camí.
Vam estar una estona dubtant
si marxar o no de Colomina, però a la que va parar de ploure cinc minuts vam aprofitar per començar. A dalt
dels colls feia més respecte, perquè una tempesta era perillosa.
Afortunadament, tot i no parar de ploure, gairebé no vam veure llamps ni sentir
trons.
Primer vigilava on posava els
peus, però va arribar un moment que em semblava com si tingués els peus en un cubell ple d’aigua,
així que no em vaig amoïnar més, fins i tot vaig córrer al tram final, estava
gelada, fins i tot no em responien les mans quan em volia lligar més fort els
cordons de les xiruques.
Quina il·lusió arribar al
refugi, immediatament vam descartar la idea de continuar, en treure’m les botes
i girar-les va caure un bon toll d’aigua i els mitjons els vaig haver d’escórrer.
Sort que allà les dutxes eren d’aigua calenta...Fins l’hora de sopar es va fer
llarg, gairebé ens vam fer ludòpates jugant a dòmino, daus, parxís, cartes..
Quan no plovia ens escapàvem a
fer algunes fotos. Realment era molt bonic, i amb bon temps deu ser
espectacular.
Calculem que ho vam fer en
tres hores:
Colomina 8.00– J.M. Blanc
11.00
Desnivell positiu: 359 m
Desnivell negatiu: 459 m
Senyalització: fites i GR
Dia
21 Agost
El dia no es va llevar radiant
però almenys no plovia. Teníem dues opcions de recorregut: pujar pel coll de
Monestero o anar per la pista. La Maria i jo, amb l’experiència del dia abans,
no teníem massa ganes d’arriscar-nos i vam preferir la pista. Així la jornada
es va convertir en una agradable passejada de 3 hores i escaig.
J.M. Blanc 7:45 – Mallafré 11:00
Poc èpic per finalitzar Carros
de foc, però vaja, ens va fer molta il·lusió.
Una experiència inoblidable,
ja barrinem quina en farem l’any vinent, i si pot ser, amb l’Óscar i la Maria.
