Totes les webs de meteorologia apuntaven que el cap de
setmana prometia ser espectacular, amb sol, probabilitats nul·les de pluja i un
vent suau. Els astres s’havien alineat i no ho podíem desaprofitar. Vam
reservar el bus del Parc i una habitació a l’Hotel Palazio de Nerín.
Divendres a la tarda vam iniciar la quilometrada en
cotxe, i ja es feia fosc quan vam recórrer el canó d’Escalona a Fanlo i
Sarvisé. Més de 15 quilòmetres de carretera molt estreta i amb revolts, sort que
la major part a l’estiu es circula en sentit únic. A l’hotel ens vam endur l’agradable
sorpresa que l’habitació era espectacular, amb un llit de 2 x 2 i banyera d’hidromassatge.
Ja tindríem temps de gaudir-ne, havíem de sopar i anar a dormir d’hora que l’endemà
tocava matinar.
L’horari de sortida del bus excursionista era a les 7:00,
però com que estava ple i la demanada superava l’oferta, en van afegir un d’extra
a les 5:45, que era el nostre. Va arrencar gairebé a les 6:00 però en mitja
hora ens va deixar en el punt de la Pista de las Cutas més proper a la pujada
del Cuello Gordo. Sense cap complicació vam superar el coll i ja vèiem les
llums del refugi de Góriz a la llunyania, tot i que encara ens separaven
gairebé dues hores de camí.
Per fi el refugi de Góriz, quina il·lusió veure’l després
de sentir-lo anomenar tants cops. Però fins aleshores havia estat un passeig i allà
ja començava l’ascensió. El primer objectiu era arribar al Llac Gelat en dues
hores i mitja, que vam assolir, i el segon i definitiu, superar la canal
anomenada Escupidera en hora i mitja, que també vam aconseguir.
No van ser flors i violes, en la pujada per la canal van
baixar tots els sants, vaig estar a punt de llençar els pals de caminar pel
precipici (em vaig reprimir perquè els necessitava per la baixada), vaig dir al
Joan que a mi no em veurien mai més a la muntanya, que jo penjava els pals i
només nedaria i aniria en moto.
Després de deixar anar uns quants improperis més, vam arribar
al coll a escassos 5 minuts del cim. No cal dir que en coronar-lo em vaig
abraçar al Joan plorant d’alegria i emoció. Mont Perdut, el meu cim més alt,
número 60 i desè 3.000 de la meva llista particular. Tots dos vam aixecar els
braços assenyalant al cel, perquè teníem clar que el dedicàvem a la Tieta, el
meu àngel de la guarda que amb la seva mort va impedir que jo m’embranqués en una
aventura per la qual encara no estava preparada, i 14 anys més tard la podia
viure amb èxit i en companyia del meu amor.
Normalment en arribar al cims ja em relaxo, desactivo el
mode pujada i només cal estar una mica atenta a la baixada, però el Mont Perdut
no ho permet, has de tornar a superar l’enorme pendent de l’Escupidera i
desgrimpar trams una mica relliscosos. Clavant talons i deixant-te anar quan
rellisques, confiant que les pedres et van aturant, pots descendir amb relativa
facilitat, però encara no em podia refiar, no és fins a Góriz que et pots
tranquil·litzar, però clar, encara que només quedi una passejada, ja estàs
cansada, tens els ovaris plens de caminar i la banyera és el que t’empeny a
continuar.
De fet va ser després d’estar en remull que vaig dir al
Joan que d’acord, que faríem més muntanya ;-)
Els nostres temps, comptant petites parades per beure i
menjar, i a ritme tranquil són:
6:30 sortida de la Pista de las Cutas
8:10 arribada al refugi de Góriz
8:30 inici de l’ascensió
10:45 arribada al Llac Gelat
11:00 inici de l’Escupidera
12:15 coronació del cim
12:45 inici del descens
13:15 arribada al Llac Gelat
15:10 arribada al refugi de Góriz
15:35 continuem
17:45 arribada a la Pista de las Cutas
