La nostra tercera travessa pel Pirineu discorria per la
zona d’Aragó, Navarra i fins i tot entrava a França.
La tàctica, com de costum, era recórrer la quilometrada
en cotxe, deixar-lo en un refugi amb aparcament i completar una primera etapa
curta. Per fer-ho així havíem de començar al refugi de Gabardito de la vall
d’Hecho.
Aquí teniu una petita crònica:
Dissabte 1
d’Agost
Gabardito (1.380 m) – Lizara (1.515 m) 693 metres de
desnivell positiu i 536 de negatiu en 3 hores 30 minuts.
Com que havíem dinat pel camí, en arribar al refugi no
ens vam entretenir i vam iniciar la ruta cap a Lizara. Mai havia vist tantes
vaques juntes. El Bisaurín ens temptava però no era qüestió de forçar el primer
dia de trajecte, així que el deixem pendent.
A l’hora de sopar van agrupar a la mateixa taula les 12
persones que estàvem fent la Senda.
Diumenge 2
d’Agost
Lizara – Aysa (1.640 m) 1.076 metres de desnivell positiu
i 984 de negatiu en 6 hores.
És una etapa plena de contrastos perquè discorre pel Valle
de los Sarrios, que és preciós, i acaba en un alberg a peu de carretera, en el
Puerto de Somport. Em vaig indignar perquè si fas una travessa de muntanya és
per oblidar la civilització, i veure cotxes no és el que més il·lusió fa. De
totes maneres la desconnexió del món era evident perquè ja havíem perdut la
noció de quin dia vivíem.
Aquell dia un mastí va marcar territori en passar al
costat del seu ramat, ens bordava a molt curta distància i vam haver de marxar
esperitats.
Els 12 senderistes vam anar cadascú a la seva, però a la
tarda – vespre ja vam començar a fer llargues xerrades.
Dilluns 3
d’Agost
Aysa – Arlet (2.000 m) 1.148 metres de desnivell positiu i
781 de negatiu en 6 hores.
Vam entrar a territori francès i vaig tenir ocasió de
practicar la seva llengua barallant-me amb una gavatxa arrogant (de fet
l’adjectiu és inherent a la majoria dels veïns del costat), la qual no entenia
que els llits estaven assignats i no havia d’ocupar els nostres.
La jornada va començar amb grups separats, nosaltres amb
els bascos (curiós), els valencians amb els madrilenys i les manyes, però al
final 9 vam acabar junts i ja no ens vam separar la resta de travessa. Vam
passar molt bones estones plegats.
Arlet és l’únic refugi sense dutxa però amb llac davant i
el més autèntic d’alta muntanya.
Aquella nit vam tenir tempesta, però va ser l’única
incidència meteorològica de tota la ruta, quina sort!
Dimarts 4
d’Agost
Arlet – Lauzart (869 m) 518 metres de desnivell positiu i
1.641 de negatiu en 5 hores 30 minuts.
Continuàvem en terres franceses i seguíem valencians,
madrilenys, bascos i catalans plegats, creuant la boira i guiant-nos gràcies al
Sant GPS del Lluís, que ens va salvar diverses vegades de caminar de gratis per
recorreguts molt poc marcats.
Ens vam allotjar a l’alberg d’un càmping, per tant a
tocar de la civilització però vam agrair una dutxa d’aigua calenta, fins i tot
la decoració de color rosa estil casa de la Nancy.
Dimecres 5
d’Agost
Lauzart – Linza (1.340 m) 1.286 metres de desnivell positiu
i 789 de negatiu en 6 hores.
Deixem França. Es va notant el cansament acumulat i
l’ascensió al Coll de Petrechemal no ajuda. Però el paisatge i la companyia ho
compensa tot.
Dijous 6 d’Agost
Linza – Gabardito 1.640 metres de desnivell positiu i 1.600
de negatiu en 9 hores.
Està definida com a l’etapa reina per la llargada i la
duresa. Calia superar dos colls, i en arribar al capdamunt jo deia “Gora Euskal
Herria” i en Gorka “Visca Catalunya Lliure”, això sí, vigilant que els
madrilenys no ens sentissin perquè millor no tocar temes polítics.
En acabar Carros de foc ens va quedar un petit regust de
final poc èpic, però amb la Senda de Camille em vaig emocionar en veure el
refugi de Gabardito, i el súmmum va ser quan el Gorka em va regalar el seu buf,
del qual jo m’havia enamorat.
Estem molt contents
perquè físicament ens vam trobar molt bé, el temps va acompanyar perquè no és
habitual que al Pirineu faci tan bo durant dies seguits, i el grup va ser
fantàstic. Tenim pendent una escapada a la Vall Digna per veure els amics
valencians, una calçotada amb els amics bascos i dos guies d’Alcorcón.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada