L’any passat vam dir que no repetiríem, no ens va
convèncer la gentada que s’acumulava als corriols, però és fàcil caure en la
temptació d’anar a una marxa tan a prop de casa, i més si el recorregut ens
permet intentar córrer un bon tram. No és el mateix caminar 40 quilòmetres on
cal reservar forces, que 15 on es pot intentar forçar la màquina. El problema ve si comences “a fondu” del quilòmetre 0, em sentia fresca i bé, anava
avançant gent i no només corria a les baixades, que és molt més fàcil perquè ja
tens la inèrcia, sinó en pla i xerrant amb en Joan. Perfecte! Killian tremola :-P
Però quan ja vaig creure que n’hi havia prou de trotar i
millor disminuir el ritme, va venir una pujada i no tirava. Vaig haver de parar uns minuts i continuar un cop la
respiració se’m va normalitzar. Havíem fet 7 quilòmetres en una hora, quan el normal
segons el nostre ritme caminant són només 5, així que la resta de marxa ens vam dedicar a contemplar el paisatge, albirar el mar en els diferents punts del
recorregut...Al final vam acabar en unes molt dignes dues hores i
quart.
Val a dir que en comparació d’un any per l’altre, molta més gent corria, de fet he comprovat que és
divertit córrer quan et sents pletòric d’energies, però et perds els detalls,
no recordo gens la primera part del camí. No sé, la vida ja avança prou
ràpidament, no cal que li donem més velocitat.
En aquesta ocasió no hi ha document gràfic, és el que té
voler anar amb el mínim pes per córrer, la càmera no entra dins els plans, i si
vas amb el coet al cul tampoc penses que amb el mòbil es pot retratar el moment, i
si hi penses, no et pots aturar. Que complicat estar entre dos aigües...ni
camino ni corro. Sort que la Cabrilenca del 23 de
febrer la subtitulen “Camines o corres” i decidirem sobre la marxa, mai més ben dit...
