Montaltrek 2013

No ens havíem plantejat més marxes fins el 2014 per evitar lesions o imprevistos de cara la nostra lluna de mel, però el “mono” de caminar era massa fort. Així que en veure la propaganda de la Montaltrek de Sant Vicenç de Montalt, a tocar de casa, no ens vam poder resistir a la inscripció. La Sandra i l’Eli, amb les que ja vam coincidir a la Marxa d’Arenys de Munt, també es van apuntar, però elles volien fer la distància curta d’11 quilòmetres i nosaltres la llarga de 18.

A les 7:15 del matí vam anar cap a Sant Vicenç per deixar el cotxe a prop de l’arribada de la marxa, i tranquil·lament ens vam dirigir cap a la plaça del poble, on donaven la sortida. Estava previst que a les 7:45 començarien els corredors i a les 8:00 els caminadors, però quan els que perdien el tren es van allunyar, molts ja vam iniciar la marxa perquè la temperatura i el vent tampoc permetien estar 15 minuts quiets, molt millor anar tirant. Al cap de dos minuts ja ens havíem de separar els de la curta i els de la llarga, així que ens vam acomiadar de les nostres amigues fins l’hora de la butifarrada.

Primerament el recorregut discorria per asfalt però ben aviat vam trepitjar pista i corriols molt bonics. Fins al quilòmetre 8 no vam trobar el primer avituallament, jo ja començava a necessitar reforços de sucres que van arribar just a temps, els trossos de plàtan, taronja i la xocolata em van revifar per encarar la pujada, als Tres Turons. Quina pujada! Jo els recordava més fàcils sortint d’Arenys de Munt, però entre que Sant Vicenç queda més lluny, i que la volta donada ens havia fet descendirt molt, amb el desnivell positiu més elevat i els quilòmetres que portàvem, l’ascenció al Turo de Vilanegra va ser curta però esgotadora. Per sort carenar fins el Turó del Mig no té cap complicació i la pujada al Montalt tampoc, i menys quan saps que t’esperen carquinyols i vi a dalt. Realment costa d’arribar al primer avituallament, però després són molt seguits i en el darrer abans de l’arribada pràcticament no ens vam aturar.

La Sandra i l’Eli portaven una hora esperant-nos, però entre recollir la samarreta tècnica de regal, agafar les botifarres i seure al solet menjant i bevent, no se’ls va fer pesat. Mentre nosaltres recuperàvem les forces després de córrer els darrers trams de baixada, vam comentar la jugada, coincidíem en l’opinió que el recorregut estava molt ben indicat i que l’any vinent repetiríem.

Per variar ens vam oblidar de la càmera de fer fotos, sort que la Sandra va penjar al Facebook aquesta preciosa fotografia des del cim del Montalt.

 

Marxassa Sant Celoni-Mataró 2013

Cada tardor llegeixo la propaganda de la Marxassa de Mataró, però el recorregut supera els 60 quilòmetres, per tant mai m’havia plantejat apuntar-m’hi. El límit que ens hem marcat amb en Joan són 50 quilòmetres, més ho trobem excessiu si no es fa corrent, ha de ser molt pesat tantes hores caminant a una mitjana de 5 per hora. Però enguany han obert una modalitat més curta de la Marxassa. Quina alegria! El dia que obrien inscripcions vaig ser la primera a formalitzar-les :-)

Després de dues setmanes entrenant amb els 22 quilòmetres de la Marxa d’Arenys de Munt i la Montnegre Race, arribava el gran dia d’afrontar el repte dels 40 quilòmetres de la Marxassa, que ens havien de portar de Sant Celoni a Mataró.

Poc més tard de les 8 del matí ja estàvem a punt de solfa per agafar els autocars a Mataró, els quals ens deixarien al punt de sortida, i abans de les 9:30 els caminaires estàvem preparats. En aquesta ocasió puc dir caminaires amb tota tranquil·litat perquè la pròpia organització remarca que no és una cursa, i qui es passi de voltes trobarà els avituallaments tancats. Estic veient que les marxes populars són massa lentes, les race i trails massa ràpides, i el nostre lloc idoni deuen ser les caminades de resistència.

Ens va encantar la bellesa tardoral del recorregut, la simpatia dels membres de l’organització, i l’abundància dels avituallaments. Acostumats en marxes on en algun control no donen ni aigua, trobar llimonada natural i xocolata, és un luxe que revifa a qualsevol. Nosaltres comptàvem completar el trajecte en 8 hores més les parades, però el vam acabar en 7 hores i 51 minuts parades incloses.

Estem molt contents del ritme, ja que vam finalitzar a les posicions 43 i 44 dels 109 apuntats a la Marxassa curta, i en els llocs 137 i 138 de les 527 persones que van acabar el recorregut, del total de 561 inscrits. Ah! I he guanyat la primera medalla de la meva vida!

Per cloure la jornada, vam anar a fer uns llargs a la piscina, per acabar al jacuzzi relaxant les cames. No cal dir que a les 10 de la nit ja dormíem i l’endemà com nous i sense tiretes. Sants estiraments!

Montnegre Race 2013

Pel nom fa por, sembla una cursa només adreçada a màquines que corren, i no pas a caminadors com nosaltres, però no ens vam deixar intimidar, la distància era la mateixa que la marxa llarga d’Arenys de Munt de la setmana anterior, la qual la vam cobrir en quatre hores, mentre que el requisit de la Montnegre era acabar-la màxim en 5 hores. S’havia d’intentar, a més, que organitzin una cursa prop de casa és molt pràctic i cal aprofitar-ho.

Dissabte a la tarda vam anar a recollir els dorsals per assegurar-nos una estona més de dormir al dia següent, ja que l’únic inconvenient de les nostres activitats de cap de setmana és que sacrifiques el descans que bona falta fa.

Diumenge pel matí teníem molt clar que seríem dels pocs caminadors, però en arribar a la línia de sortida vam comprovar que seríem els únics! La gent anava armada de rellotges, mitges compressives, ipods...com professionals del món del running, vaja. És el nostre problema, anem massa ràpid per una marxa popular i massa lents per una cursa. En dic problema però la veritat és que no ens amoïna ni gaire ni gens, perquè quan van donar el tret de sortida i tothom va començar a córrer, nosaltres ja vam arrencar caminant. El de megafonia deia, aquí n’hi ha dos que s’ho agafen amb calma...

De totes maneres caminant avançàvem a gent que corria, i a les pujades feien llufa, però tots aquests feien la trail de 10 quilòmetres i nosaltres la de 22, així que era impossible no arribar els darrers. Punt a favor? Anàvem sols pels camins. De fet, sort que estava ben marcat sinó encara donaríem voltes. El problema va ser a dos quilòmetres de l’arribada quan ens vam creuar amb les bicicletes que venien del seu trajecte llarg de 45. No vam entendre com podia ser que havent sortit molt abans que nosaltres, arribéssim igual, però tampoc ens va preocupar en absolut. La veritat és que vam gaudir molt del recorregut, caminant rapidet a les pujades i trotant a les baixades.

A l’arribada el de megafonia ens va rebre dient: “Gran manera de passar el diumenge al matí en parella, fent esport. Sí senyor, em sembla molt bé!” Curiós que tant ell com una noia d’un avituallament, per tant membres dins l’organització, aplaudissin el fet de no córrer. Serà que ens estem tornant bojos? Que ara les marxes populars les han hagut de reconvertir en race, trail, ultra o noms similars perquè els sotmesos a l’efecte Killian s’apuntin? I els que caminem ens estem convertint en espècies en seriós perill d’extinció?