Qui més qui menys ha
voltat les botigues d’Andorra, però les seves muntanyes no les trepitja massa
gent si no és per esquiar. La clara mostra és que el centre d’Andorra la Vella
estava farcit de persones i el cim del Comapedrosa era un oasi de pau, o
gairebé.
Darrerament havíem
coronat cims d’aproximació llarga, que suposaven unes 12 hores d’excursió, i en
veure que aquest implicava un total de 7 o 8 hores, anàvem refiats. Error. Cal
estudiar el perfil. Havíem de salvar 1.400 metres de desnivell positiu en només
7 quilòmetres, amb l’agreujant que en el tram final hi ha diversos repetjons
que et fan creure que arribes al cim i menteixen descaradament.
Un cop arribats a
l’estació d’esquí d’Arinsal, a mà dreta i ha un túnel que cal creuar i es pot
aparcar en el primer carrer, també de la dreta. Al final s’inicia la ruta fins
els 2.942 metres del cim. Realment no té pèrdua perquè està molt ben marcat pel
GR11 i punts grocs, i a partir de l’Estany Negre només els punts.
Els primers 700 metres
de desnivell fins arribar al refugi del Comapedrosa els vam cobrir en una hora
i mitja, i els segons en dues hores i quart. Les ressenyes expliquen que les
vistes del cim estant són fantàstiques, es divisa l’Aneto, la Pica i un llarg
etcètera, però nosaltres no vam tenir aquesta recompensa, estava totalment
emboirat. Així que ens vam menjar el nostre plat de pasta amb pocs al·licients,
No devien pensar el mateix uns olotins que també acabaven de fer cim, ens vam
endur la sorpresa que un d’ells portava una càmera de filmar petita, subjectada
amb un pal de “selfie” i ens la va passejar per sobre la nostra carmanyola,
talment com un dron. Sort que ens va donar per riure.
