Portàvem uns dies una
mica piocs i no teníem clar si anar-hi, de fet en Joan va preferir quedar-se a
casa però jo em vaig animar gràcies a la Lourdes. Necessitava natura.
A quarts de vuit del
matí en Pep i la Lourdes em van recollir per fer turisme pel Maresme. Dosrius
està ben a prop però no tenim tirada, i crec que continuarem així perquè allà
hi ha un microclima gèlid com Vallgorguina. Sort que a les 8 ens vam posar a caminar
i de seguida el desnivell positiu es va fer evident, almenys vam entrar en
calor.
El recorregut és menys
exigent que la Montaltrek i discorre per camins força amples, però no és cap
crítica perquè ens va permetre xerrar sense descans, i va ser una marxa bonica
que ens va descobrir indrets com un pou de glaç, i rememorar trams de la
tristament desapareguda Tordera – Mataró, però a l’inrevés.
Les dues curiositats de
la jornada les van protagonitzar una nena que en veure’ns va
cridar: Mira! Caministes! Curiosa denominació. I per altra banda, un ciclista
que al arribar al poble ens va preguntar si havíem fet la marxa curta. No, la
llarga. I ens va engaltar: Sou unes màquines!
Tots tres ens vam quedar
sorpresos perquè fer 19 km amb un desnivell positiu de 500 metres en 3 hores i
mitja no ho considerem ser màquina, però què coi, la botifarra se’ns va posar
encara millor ;-)
