Pel Ripollès: Bastiments i primer intent del Puigmal

Amb en Joan vam passar un cap de setmana de l'agost del 2011 al Ripollès. 

Dissabte ens vam llevar molt d'hora per deixar el cotxe al pàrquing de l'estació d'esquí de Vallter 2000 i començar l'ascens al Bastiments (2.881 m) sense patir les hores de sol fort, de totes maneres no hauria passat res si haguéssim dormit una mica més, feia un vent molt fred que no donava cap treva al sol per molt que s'esforcés a escalfar-nos.

La pujada no és gaire agraïda perquè no veus paisatges variats, molta pedra i la creu del cim que ens espera, burleta de veure el nostre esforç fins a assolir-la. En unes dues hores vam arribar a dalt.

 Joan i Elisabet al cim del Bastiments

El descens va ser molt més agraït ja que sabíem que ens esperava un bon dinar a Setcases, on uns amics del grup de motos hi tenen fixada la segona residència des de fa molts anys. 

Vam fer l'aperitiu banyant-nos al riu. Perfecte!

Després d'una bona sobretaula vam agafar el cotxe i per una bonica pista forestal de gairebé 30 km vam creuar la Vall de Camprodon per arribar a la Vall de Núria. Es va fer fosc en arribar a Queralbs i els 11 km de pista fins a Fontalba se'ns van fer eterns.

Estàvem esgotats, vam plantar la tenda i a dormir.

L'endemà a trenc d'alba vam veure que feia un vent horrible, molt pitjor que el dia anterior camí del Bastiments. Després de deliberar vam decidir tornar cap a casa.

Els 2.906 metres del Puigmal hauran d'esperar.

Vaques matineres a Fontalba

El meu primer 3.000...

Des de petita que ja caminava pels boscos del Montseny, i en fer-me més gran els desnivells s’accentuaven i vaig començar a coronar alguns cims, no grans fites, però les suficients com per aprendre a estimar la muntanya.

La meva gran assignatura pendent: fer un 3.000.

Aquest estiu, concretament l’agost del 2011, finalment he assolit els 3.144 metres del Taillon, a cavall entre el Pirineu aragonès i el francès.

Va ser una sortida genial de set amics, també membres del Grup de Muntanya d’Arenys de Munt, que van compartir amb mi tots els moments bons i dolents de l’ascensió.

Es poden fer dues aproximacions, des de Bujaruelo (Aragó) o des de Gavarnie (França). Nosaltres vam optar per la segona opció, teníem quatre dies i ens podíem permetre el luxe de fer les 6 hores de cotxe per arribar fins al pàrquing que et deixa a dues hores de la Brecha de Roland, el camí natural per arribar al Taillon.

A les 7 del matí començàvem a caminar, un cartell ens marcava dues hores i quart per arribar al refugi de la Brecha, però abans de les dues hores hi havíem arribat. El camí no presenta cap dificultat, només cal tenir en compte que en el tram final s’ha de travessar una cascada.

L’arribada a un refugi convida a fer un mos abans de continuar, però vist en perspectiva, si el grup va tirant bé, jo recomanaria fer-lo ja a dalt la Brecha, en algun lloc resguardat del vent, perquè des del refugi a dalt com a màxim només hi ha entre mitja hora i tres quarts depenent del ritme, però com que s’accentua molt el desnivell i en el tram final trobes una mica de neu i tot, si has arribat al refugi amb un ritme bo, parar et talla completament i l’ascensió es fa una mica pesada. És només una recomanació, cadascú es coneix el seu ritme.

La Brecha de Roland és espectacular, veus els cims de la part francesa i la part aragonesa. Com que ens feia molt vent i ja havíem esmorzat abans, sense aturar-nos vam emprendre directament el camí cap al cim del Taillon, creuant la Brecha, dirigint-nos cap a la dreta i passant pel costat de la pedra del “Falso Dedo”. Tampoc presenta cap dificultat, no en va diuen que és el 3.000 més fàcil dels Pirineus, però jo ja em vaig xutar de sucre, el meu gran aliat a la muntanya, i en pla també, des dels set anys que sempre en porto a sobre, és el que té tenir la pressió baixa i tenir tendència a patir lipotímies.

Comptant els descansos i que ens ho vam prendre amb força calma, fèiem cim a les 12 del matí.

Si les forces acompanyen es pot arrodonir l’excursió i arribar fins als Gabietos, de fet en Joan, la Mònica i jo vam començar el descens però en Marçal, el Jordi, en Toni i la Berta van continuar.

La tornada lògicament es fa pel mateix camí, ja que els cotxes encara no són prou intel·ligents com per venir-nos a buscar a un altre punt, de moment només passa a les sèries de ficció ;-)

Objectiu assolit, i amb ganes de fer-ne més.

Congost de Montrebei

Estic molt contenta, he trobat la persona ideal amb qui compartim les mateixes aficions. En Joan, ell d’Arenys de Munt, jo d’Arenys de Mar, muntanya i mar, simbiosi perfecta.

Caminarem plegats...

La nostra primera sortida va ser a l'abril del 2011, cap al congost de Montrebei, en terres lleidatanes. És una passejada molt agradable, d’un matí de durada si tens mitjans logístics perquè et deixin a Àger i et recullin a Pont de Montanyana, de sud a nord.

Aquesta zona és ideal per la pràctica de l’esport, ja que a banda dels que travessem el congost pel camí traçat al mig de la roca, si mirem avall veiem gent amb els caiacs, i si mirem amunt hi ha gent escalant.

El paisatge és preciós, tot i que el viatge cap a les terres de ponent es fa llarg, val la pena fer una escapada ver veure aquesta meravella de la natura.

Fent comarca: Castell de Burriac

Una sortida matinal sense cap complicació per anar a estirar les cames fent una mica d’exercici cardiovascular és pujar el castell de Burriac, en el terme municipal de Cabrera de Mar.

Sortim d’Argentona, i en uns 45 minuts arribem a dalt, des d’on tenim una panoràmica de part del Maresme, amb el Montcabrer a primer terme.

Parc Sant Llorenç del Munt i l'Obac: El Montcau i la Mola

Si es vol anar a estirar les cames i gaudir de la natura, no cal fer moltes hores de cotxe, el parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, a la Serralada Prelitoral, és una bona opció.

Destinació cim del Montcau (1.056 m.) i la Mola (1.101 m.).

Amb en David feia anys que ho teníem pendent, era una promesa que ens havíem fet, i finalment pel gener del 2010 hi vam fer cap amb tota la calma, sense matinar gaire.

Es pot deixar el cotxe al coll d’Estenalles i agafant un sender ben senyalitzat en menys de mitja hora et plantes al Montcau, això sí, depenent del ritme esbufegant una mica perquè el desnivell és positiu i sense cap treva.

 David al cim del Montcau amb Montserrat a segon terme

Ara es moment d’anar cap a la Mola, el camí no té cap dificultat, lògicament en el tram final et trobes la pujada ideal per acabar d’agafar gana. En el cim les vistes són impressionants, es veu fins i tot el Pirineu nevat!

Visitem el monestir romànic del segle X, on a banda de l’Església, han habilitat una zona com a restaurant de cuina catalana tradicional, molt recomanable malgrat no ser massa econòmic.

 

Elisabet dins l’Església

Per pair no hi ha res com la caminada cap avall, ens acomiadem del Montcau i la Mola, molt satisfets d’haver acomplert la promesa.

Vistes del Montcau des de la Mola amb el Pirineu al fons

Una etapa del Carros de Foc: travessa Restanca – Colomers pujant el Montarto

La Val d’Aran és una comarca ideal pels amants de la muntanya, i el Montardo (el Montarto tal com diuen allà) és un dels cims més emblemàtics.

El que en principi havia de ser una excursió a la muntanya pujant i baixant un cim, es va convertir en una autèntica travessa com és una etapa del Carros de Foc. I tot perquè m’agraden les rutes circulars...

Des d’Arties s’agafa una pista forestal que voreja el riu Valarties i arribant a Pont deth Ressec es troba el pàrquing. Si ets resident de la Val, pots arribar més amunt, fins a Pontet deth Rius, la qual cosa t’estalvia una caminada de més de mitja hora i sense cap mena d’encant, sobre pista forestal.

A les 8 del matí sortíem de Pontet de Rius per ascendir en 50 minuts fins al refugi de Restanca, sense aturar-nos ens vam dirigir a l’estany deth Cap deth Port on vam arribar a les 9:35. Al cap d’una hora trobàvem el Coll de Crestada, comptant l’aturada per esmorzar. Passat el coll es troba l’estany de Monges, concretament hi passàvem a les 11:15.

Al cap d’una hora i mitja fèiem cim, els 2.833 del Montarto.

Inicialment havíem de baixar per Restanca, però en trobar cartells que menaven cap a Colomers, i tenint la possibilitat que ens anessin a buscar en cotxe per recular a Pontet deth Rius a recollir el nostre, vaig tenir la genial idea de baixar pel refugi de Colomers.

Després d’haver fet fotos, escriure en el llibre de visites i admirat el paisatge, a les 13:15 vam iniciar el descens, però com que a les 14 ja hi havia gana, ens vam aturar una llarga hora per dinar.

Per fer la digestió no hi ha res com pujar el Port de Caldes, que de lluny feia por però només van ser 40 minuts. Després tot feia baixada fins a Colomers, on fèiem l’entrada a les 5 de la tarda.

El cansament s’anava notant i ja no gaudíem del paisatge sinó que volíem arribar, així que a les 17:15 sortíem del refugi i sense parar ens vam dirigir a Banhs de Tredós, on ens esperaven amb l’anhelat cotxe.

Finalitzàvem l’excursió a les 19:15, gairebé 12 hores després de començar-la.

Pedraforca

És una muntanya emblemàtica del Berguedà, i fins i tot diria que de Catalunya, qui més qui menys el coneix gràcies a la seva forma característica amb l'enforcadura.

M'alegro molt d'haver-la assolit,  tot i que durant la sortida vam tenir algun que altre petit ensurt.

Estic parlant de la primavera de l'any 2000, érem 6 persones que la nit abans vam acampar lliurement en una zona on no es podia, per tant l'angúnia de fer quelcom prohibit ja impedeix un descans correcte.

Vam començar a caminar massa tard, a les 9 del matí.

La pujada fins al Coll del Verdet no hauria suposat gran problema si jo no hagués tingut una lipotímia, sort del sucre que sempre porto a sobre, estar una estona estirada amb les cames enlaire, i les ganes fermes de fer cim.

En el tram final cal grimpar, però com que personalment sempre m'ha agradat, m'ho vaig agafar amb ganes, la lipotímia quedava enrere, força metres avall.

Aleshores la baixada per la tartera no va ser bufar i fer ampolles, primer baixava molt a poc a poc per evitar relliscades, però veia que la baixada es faria eterna, així que vaig agafar la mà d'un dels membres de l'expedició i vam començar a córrer avall. Expedició! Ni que haguéssim fet l'Everest... Però queda bé.

Hores d'ara encara no sé si és pitjor el remei o la malaltia, perquè un dels companys que va seguir baixant a poc a poc, es va marejar de tenir la vista fixa avall tanta estona, i els que corríem, no ens vam desnucar de miracle.

Temps després em plantejava si no hauria estat millor desgrimpar i tornar a passar pel Coll del Verdet, però un amic en una sortida posterior ho va fer així i s'ho va passar molt malament, clar que ell patia de vertigen.

Cinc hores després, a les 2 de la tarda arribàvem al refugi Lluís Estasen.

És un cim que no sé si repetiria, n'hi ha tants per fer...

Dalt del Pedraforca

(gràcies Torrent! :-D)

Matagalls

Si m’és possible, intento fer un cim el dia 11 de setembre, em sembla molt emblemàtic per ser la Diada nacional de Catalunya, així que l’any 1.999 vaig fer el Matagalls, un dels pics del massís del Montseny.

La ruta escollida va ser la típica, des de Collformic, i com a tal semblava les rambles, va ser un mèrit aconseguir sortir sola a la foto.

Si us fixeu amb els pantalons, veureu que apareixen en diverses sortides, els vaig amortitzar perquè em van durar 10 anys ben bons, i encara em quedo curta. Pobrets, van quedar ben descolorits...

Excursió per Montserrat

Un punt positiu d’aquesta zona, és que difícilment està nevat, per tant pots fer sortides hivernals sense cap problema. Bé, en Joan i en Marçal em dirien que la gràcia de fer excursions hivernals és la neu, però jo encara no he estat tan intrèpida, de moment el màxim que he fet és caminar del pla de Beret a Montgarri, a la Vall d’Aran, on no hi ha gaire desnivell, encara no m’he atrevit a coronar cims nevats.

L’objectiu era arribar a Sant Jeroni, el punt més alt de la muntanya de Montserrat, però enlloc de pujar i baixar, vam fer una ruta circular, tal com m’agrada a mi. Estem parlant de l'hivern del 1.999, el segle passat...

Des del Monestir vam pujar escales amunt, mai havia vist que per arribar a un cim s’haguessin de pujar tantes escales, però és el que hi ha. Feia sol, però des de dalt no es veia res, el pla del Bages estava emboirat, per variar.

Després ens vam dirigir cap a Sant Joan, seguidament Sant Miquel, fins a cloure l’excursió al punt de partida. Ja veieu que a Montserrat tot va de sants...

La Garrotxa

La Garrotxa és una comarca que vaig conèixer aviat gràcies a les sortides del Cau, i sempre m’ha agradat molt, per això era una destinació habitual en les meves primeres excursions en cotxe. Allà es poden fer caminades per la Fageda d’en Jordà, pels poblets, pels volcans com el Croscat, Montsacopa, Santa Margarida...

Heus aquí dues de les sortides que vaig fer a l’època, és a dir cap a finals dels anys 90 del segle passat...

De Xenacs a Puig rodó

Es deixa el cotxe a l’àrea recreativa de Xenacs, i en poc més de mitja hora arribes als 905 metres del Puig rodó.

Cap al volcà de Santa Margarida

En aquesta ocasió, s’aparca a la zona habilitada al peu del volcà, i després d’una hora tocada arribes al cràter del volcà, que està a 700 metres sobre el nivell del mar. Recordo que em va sorprendre el fet que jo imaginava que un cràter seria més abrupte i tenebrós, i resulta que era un prat verd amb una ermita al centre.