Memorial del CESC 2017: Aragüells

Cap de setmana agredolç. Coronar un cim de més de 3.000 metres com els 3.037 de l’Aragüells sempre és motiu d’alegria, però que la jornada acabi amb un rescat en helicòpter és molt angoixant.

Divendres sopàvem al nostre centre d’operacions, l’hotel Turmo de Labuerda, comentàvem que les previsions meteorològiques no eren gens afalagadores, però ja sabem que els companys del CESC sempre intenten la sortida a no ser que es desfermi el diluvi universal.

Dissabte ben d’hora al matí vam encarar els cotxes cap al Pla de Senarta, allà vam prendre un bus que ens va deixar al refugi de Coronas, el punt d’inici de la ruta. Feia un dia lleig però nosaltres tossuts amunt, embadalits per les vistes al Culebras i el Vallibierna. Es va girar vent que aixecava l’aigua de les cascades i ens mullava, més tard ens mullava la pluja, i el vent no parava. S’albirava el cim, no molt lluny, i penso que va ser el que ens empenyia amunt malgrat els núvols negres que s’acostaven. En arribar a un ibón vam fer un mos, alguns es van començar a retirar, d’altres vam seguir tossuts, es veia tan a prop...

No em trobava bé, feia vent, el cel més valia no mirar-lo, una força m’empenyia cap a dalt, encara no sé com vaig fer cim.

Només vam tenir temps de la foto i d’albirar uns segons l’Aneto emboirat, un tro va retrunyir la vall, els pals xiulaven de l’electricitat estàtica. Vam anar baixant però el terreny pedregós no ens deixava anar massa ràpid, com si no en tinguéssim prou de pedra, va començar a pedregar, no era molt gran, el suficient per fer mal a la cara. Sort que va parar, menys el vent. Alguns es van tornar a parar a l’ibón per fer un mos, en Joan i jo volíem perdre alçada i dinar tranquils després de superar el pedregam. Sí, vam poder dinar sota una ullada de sol i tot. Però quan ja ens faltava poc per arribar al refugi ens va passar un company com una exhalació: en Jaume s’ha trencat la tíbia. Ens va caure el món a sobre.

El rescat va ser dificultós perquè no hi havia cobertura de mòbil, al refugi no els funcionava la radio, finalment uns nois que baixaven cap al Pla de Senarta es van comprometre a donar l’avís. Al cap de molta estona, va aparèixer l’helicòpter, el qual va trigar encara més a poder rescatar en Jaume a causa del vent. Finalment el van poder portar a Barbastro i l’endemà d’allà a Barcelona.

Diumenge teníem una ruta planera amb bany final al gorg del Coño del mundo, quin nom més lleig. No ho vaig trobar massa planer per la gent de més de 70 anys, i el bany ens el vam haver de pintar a l’oli perquè la pluja va deixar l’aigua marró i no convidava a una remullada. La baixada pel riu també va ser una mica accidentada per culpa del fang.

Afortunadament el dinar ens va refer a tothom i vam cloure un cap de setmana per reflexionar sobre la muntanya, la seva bellesa i els seus perills.

Memorial del CESC 2016: Estaragne

Durant el cap de setmana del 9 i 10 de juliol m’he saltat la festa major d'Arenys per tal d’anar al Memorial del CESC, he canviat mar per muntanya. Em feia pena, però sabia que serien uns dies especials que no em podia perdre. Així ha estat.

Divendres sortint de treballar vam agafar el cotxe per anar cap l’Hotel Turmo de Labuerda, un dels principals centres d’operacions del CESC, i a les 9 de la nit estàvem entaulats. Calia agafar forces per la jornada de l’endemà.

Dissabte el despertador va sonar a les terribles 5 del matí, però teníem més d’una hora de cotxe fins arribar al punt d’inici de la ruta. En veure la bellesa del paisatge que ens esperava, la son va anar marxant, i quan el desnivell es va començar a fer evident, el desvetllament ja era total.

Després de la parada per esmorzar, ja va ser qüestió de calçar-nos els grampons per tal de creuar una placa de neu amb una pendent força pronunciada, afortunadament sense incidents, fins a l’hora de treure’ns els grampons en un terreny de fàcil esllavissada. Jo estava asseguda en una roca i em van caure tot de pedres a sobre, provocats pel moviment de la gent, amb la mala fortuna que una de grossa em va fer mal al colze. La veritat és que em vaig espantar. Un cop refeta de l’ensurt vam seguir amunt.

L’arribada al cim va ser bonica perquè amb en Joan ens vam fer un petó que el Mauro va immortalitzar en una fotografia, i la gent ens va aplaudir.

Però el més emotiu va ser l’arribada d’en Jaume. Tots ens vam aixecar a aplaudir, i les ulleres de sol van tapar moltes llàgrimes. Vuit anys enrere en Jaume havia tingut un greu accident pujant el mateix cim, l’Estaragne, i es va témer per la seva cama. Però la seva força de voluntat i el seu amor per la muntanya, han permès que finalment coronés el cim que li havia quedat pendent. Se’m posa la pell de gallina escrivint.

Uns quants van optar per acostar-se a coronar els Campbieil, però la majoria vam preferir descendir. La pala de neu que s’havia de creuar i la llosa llisa no feia massa bona espina. En el meu cas ja havia cobert la dosi d’emocions fortes de la jornada i no volia més sorpreses. Sabia que les aparences sempre enganyen a la muntanya, i potser no era tan com semblava, però millor no arriscar. Amb en Joan vam estar contents de la decisió presa, malgrat ens confirmessin més tard que semblava més amenaçador del que era realment.

Nosaltres vam anar baixant, amb pràctica de piolet inclosa. Tinc la innata capacitat de relliscar, deu ser que de petita m’agradava el patinatge artístic. A l’hora de dinar ens vam relaxar, amb migdiada inclosa. Vam continuar baixant, i el pantà Cap de Long ens regalava unes vistes fantàstiques amb el contrast del seu blau, el del cel, el verd de la vegetació, el blanc de la neu i el marró de la terra. Els nostres ulls s’alimentaven de bellesa.

En un moment donat vaig veure un racó que permetia accés fàcil dins el llac, i un blau que em cridava. Com que la Mònica també és fan de banyar-se, li vaig anar a comentar. Al final uns quants ens vam animar a fer una remullada.

Molt bona manera de cloure la sortida, i no parlem del sopar. Ideal per refer-nos.

L’endemà vam poder dormir més, i una corrua de gairebé 20 cotxes vam anar cap al parc natural de Guara, per tal de fer una caminada amb remuntada del riu Vero. Allà, fins i tot l’Izmet es va banyar. 

Ens ho vam passar molt bé, tot i que una pedra em va deixar el genoll marcat. Caram, quin cap de setmana, vaig tornar marcada per les pedres i pel sol, però el que m’ha quedat més marcat és el cor. És fantàstic compartir amb gent tan maca l’activitat que més ens agrada.

El meu cim més alt: Mont Perdut

Totes les webs de meteorologia apuntaven que el cap de setmana prometia ser espectacular, amb sol, probabilitats nul·les de pluja i un vent suau. Els astres s’havien alineat i no ho podíem desaprofitar. Vam reservar el bus del Parc i una habitació a l’Hotel Palazio de Nerín.

Divendres a la tarda vam iniciar la quilometrada en cotxe, i ja es feia fosc quan vam recórrer el canó d’Escalona a Fanlo i Sarvisé. Més de 15 quilòmetres de carretera molt estreta i amb revolts, sort que la major part a l’estiu es circula en sentit únic. A l’hotel ens vam endur l’agradable sorpresa que l’habitació era espectacular, amb un llit de 2 x 2 i banyera d’hidromassatge. Ja tindríem temps de gaudir-ne, havíem de sopar i anar a dormir d’hora que l’endemà tocava matinar.

L’horari de sortida del bus excursionista era a les 7:00, però com que estava ple i la demanada superava l’oferta, en van afegir un d’extra a les 5:45, que era el nostre. Va arrencar gairebé a les 6:00 però en mitja hora ens va deixar en el punt de la Pista de las Cutas més proper a la pujada del Cuello Gordo. Sense cap complicació vam superar el coll i ja vèiem les llums del refugi de Góriz a la llunyania, tot i que encara ens separaven gairebé dues hores de camí.

Per fi el refugi de Góriz, quina il·lusió veure’l després de sentir-lo anomenar tants cops. Però fins aleshores havia estat un passeig i allà ja començava l’ascensió. El primer objectiu era arribar al Llac Gelat en dues hores i mitja, que vam assolir, i el segon i definitiu, superar la canal anomenada Escupidera en hora i mitja, que també vam aconseguir.

No van ser flors i violes, en la pujada per la canal van baixar tots els sants, vaig estar a punt de llençar els pals de caminar pel precipici (em vaig reprimir perquè els necessitava per la baixada), vaig dir al Joan que a mi no em veurien mai més a la muntanya, que jo penjava els pals i només nedaria i aniria en moto.

Després de deixar anar uns quants improperis més, vam arribar al coll a escassos 5 minuts del cim. No cal dir que en coronar-lo em vaig abraçar al Joan plorant d’alegria i emoció. Mont Perdut, el meu cim més alt, número 60 i desè 3.000 de la meva llista particular. Tots dos vam aixecar els braços assenyalant al cel, perquè teníem clar que el dedicàvem a la Tieta, el meu àngel de la guarda que amb la seva mort va impedir que jo m’embranqués en una aventura per la qual encara no estava preparada, i 14 anys més tard la podia viure amb èxit i en companyia del meu amor.

Normalment en arribar al cims ja em relaxo, desactivo el mode pujada i només cal estar una mica atenta a la baixada, però el Mont Perdut no ho permet, has de tornar a superar l’enorme pendent de l’Escupidera i desgrimpar trams una mica relliscosos. Clavant talons i deixant-te anar quan rellisques, confiant que les pedres et van aturant, pots descendir amb relativa facilitat, però encara no em podia refiar, no és fins a Góriz que et pots tranquil·litzar, però clar, encara que només quedi una passejada, ja estàs cansada, tens els ovaris plens de caminar i la banyera és el que t’empeny a continuar.

De fet va ser després d’estar en remull que vaig dir al Joan que d’acord, que faríem més muntanya ;-)

Els nostres temps, comptant petites parades per beure i menjar, i a ritme tranquil són:

6:30 sortida de la Pista de las Cutas

8:10 arribada al refugi de Góriz

8:30 inici de l’ascensió

10:45 arribada al Llac Gelat

11:00 inici de l’Escupidera

12:15 coronació del cim

12:45 inici del descens

13:15 arribada al Llac Gelat

15:10 arribada al refugi de Góriz

15:35 continuem

17:45 arribada a la Pista de las Cutas

Memorial del CESC 2015: Tusse de Remuñe i Rabadà

El cap de setmana del 4 i 5 de juliol els amics del CESC (Centre Excursionista Sant Celoni) celebraven el Memorial, i ens vam afegir. El pla era allotjar-nos a l’Hotel Turmo de Labuerda per tal de dissabte intentar un parell de tres mils i diumenge caminar pel congost d’Entremón.

No cal dir que ens vam guanyar els suculents àpats, sobretot després de la suada de dotze hores invertides en coronar els cims, gramponar i desgramponar incomptables vegades, vigilar que el vent no ens tirés cresta avall camí del Rabadà...

Va ser un cap de setmana fantàstic, de coneixences, retrobaments i moltes rialles.

Juny d'alçada

L’any passat estàvem molt actius caminant, i fins i tot corrent, en diverses marxes populars, però enguany poca cosa. El detonant per a desvetllar-nos ha estat apuntar-nos a la travessa Carros de foc. És dura i cal entrenar, ens ho hem pres al peu de la lletra, massa i tot...

Aprofitant que aquest juny ha ofert el dia de la Pasqua granada i el pont de Sant Joan, hem marxat dos caps de setmana al Pirineu Aragonès a coronar cims de més de 3.000 metres. Objectiu: les dues Forquetas de Eriste i els tres Clarabides.

La planificació va ser molt similar, es tractava de marxar dissabte al matí, no molt d’hora però sense que se’ns enganxessin els llençols, per tal de dinar en horari europeu abans de deixar els cotxes i començar la ruta. No és una gran idea caminar quan el sol es fa notar de valent, però teníem el consol dels rierols que ens acompanyaven en molts trams, fins arribar al refugi. Diumenge era dur perquè fèiem cim, baixàvem fins el refugi per acabar de recollir les coses, continuàvem cap als cotxes i després cap a casa. Arribàvem pràcticament a mitjanit, però sent festiu l’endemà aleshores sí ens podíem enganxar als llençols sense cap problema.

El cap de setmana de les “Forquetas” no vam poder deixar els cotxes a la cascada d’Espigantosa perquè la pista estava tallada per un esllavissament, així que vam començar des del poble d’Eriste.

En menys de tres hores vam arribar al refugi Ángel Orús, també conegut com Forcau, on vam celebrar l’aniversari de la Sílvia bevent unes ampolles de cava que havien traginat per sorpresa.

L’endemà a les 6 del matí vam començar a caminar, al cap de mitja hora ja vam trobar neu però es podia passar sense grampons, fins arribar a la Canal Fonda, on vam preferir ser prudents. Allà vaig fer la meva estrena en portar piolet a la mà enlloc de carretejar-lo i prou. Un cop arribats al coll ja ens vam poder descalçar els grampons, però calia grimpar fins arribar al cim. Carregant la motxilla es feia molt pesat i hi havia algun tram una mica aeri, però vam coronar el primer cim sense incidències. 

El segon va ser més fàcil perquè vam deixar les motxilles agrupades en un punt, ja que havíem de tornar a passar per allà mateix.

A la baixada, tornant per la mateixa canal, vaig fer la meva estrena definitiva de piolet clavant-lo a terra perquè anava avall a causa del fort pendent. Si no m’hagués aturat el piolet, ho hauria fet en Joan, que en sentir que patinava se’m va llençar a sobre per aturar-me. El meu heroi ... :-)

Després de més de 9 hores vam arribar als cotxes, prèvia remullada al riu, els tres més valents. Cansats però contents.

El cap de setmana dels “Clarabides” vam poder aparcar on volíem però francament no ens estalviàvem massa camí. Afortunadament la pujada al refugi d’Estós no superava les dues hores.

L’endemà al matí vam començar a les 7 perquè el guarda es va adormir i no va aparèixer per donar-nos l’esmorzar. Aviat vam suar de valent perquè el desglaç feia gairebé impracticable seguir pel camí que travessava el torrent diverses vegades, i ens vam haver d’enfilar pel dret per evitar riscos innecessaris. Quan vam arribar a l’Ibón Superior de Gías jo m’estava plantejant si continuar, però una dosi de glucosport, de tossuderia meva i d’ànims d’en Joan, em van impulsar a seguir amunt.

La meva cara és un poema quan vaig molt cansada o quan estic satisfeta de la gesta.

Trobeu les  set diferències? ;-)

Va ser molt divertit perquè al cim vam trobar gent del maresme que amb coneguts comuns, és tan petit el món...

Un cop a dalt, coronar els altres dos Clarabides ja no ens va suposar cap problema, però vam desistir d’intentar el Gías, encara ens quedava tota la baixada i superar un bon pendent amb neu.

Arribàvem al cotxe després d’unes 11 hores de ruta, comptant que en el refugi vam fer una bona aturada per dinar i recuperar forces. També cansats però contents.

Com a colofó, trobo molt fort que els llibres d’alpinisme qualifiquin aquests cims de fàcils, sense dificultat. Ho justifiquen dient que no són molt tècnics perquè no cal encordar-se. D’acord, però no els pot fer qualsevol persona (prohibit qui pateixi de vertigen), i menys ara, que en Killian Jornet ha posat la muntanya a l’abast de tothom, la gent es creuen capacitats de fer alpinisme sense prendre les mesures pertinents i equipar-se com cal. Sobretot precaució.

Jo estic molt orgullosa de poder anar a la muntanya tan ben acompanyada de persones que saben el que es fan, i amb una qualitat humana fora de mida, i també d’haver assolit fites que mai m’hauria pogut imaginar.

La Pica d'estats

Tornant de Cavalls del vent teníem intenció de fer platja, però la muntanya ens tenia enganxats, i la xafogor de l’estiu a la costa també, així que ens vam deixar convèncer ràpidament per anar a fer la Pica d’estats, el sostre de Catalunya.

Érem gairebé els mateixos expedicionaris que em van acompanyar a coronar el meu primer 3.000: el Marçal, la Mònica, la Berta, en Jordi, i evidentment en Joan, faltava en Toni.

Vam marxar després de dinar per pujar al poble d’Àreu i continuar pels 11 quilòmetres de pista forestal, ja negra nit, fins a l’aparcament de la Molinassa, a tocar del refugi de la Vall Ferrera.

L’endemà ens posàvem en marxa a les 8 del matí i havíem d’anar parant per retratar el paisatge, realment espectacular.

Cap al migdia arribàvem al segon llac, el punt on volíem fer nit i on vam obrir un debat: en Jordi, en Joan i jo érem partidaris de fer cim aquell mateix dia, baixar fins al llac, dormir i l’endemà continuar cap avall, mentre que en Marçal, la Mònica i la Berta preferien descansar durant la tarda i fer la tirada llarga el dia següent. La solució salomònica va ser fer dos grups i, els que volíem coronar cim, continuar caminant.

La pujada s’accentuava considerablement i les congestes de neu no ajudaven a progressar amb rapidesa...

...però a dos quarts de quatre de la tarda teníem tot Catalunya als nostres peus. Quina emoció!

No era qüestió d’entretenir-se, per tant vam fer via fins a trobar-nos de nou amb la resta del grup. La veritat és que jo estava força destemprada a causa del cansament, vaig sopar dins la tenda i em vaig adormir quan encara era de dia.

De baixada ens vam remullar al riu, prop del refugi, i cap a casa!