Aquest cap de setmana hem coronat un cim en condicions
extremes tant meteorològiques com en
nivell de dificultat, tots cinc excursionistes estem exhausts, amb agulletes i
tenim malsons de la por que vam passar. Ens en riem de les aventures d’en
Calleja. En Marçal, la Mònica, la Berta, en Joan i jo podem estar contents de
seguir en vida.
No cola oi? La realitat és la següent:
Volíem deixar el cotxe a Coll Formic, travessar el Pla de
la Calma i pujar el Tagamanent, el problema és que les ressenyes marcaven
gairebé 3 hores només d’anada, i la sortida havia de ser una matinal pel
Montseny que ens permetés arribar a dinar a casa. Teníem dues opcions: la
primera era llevar-nos molt més d’hora, la segona canviar l’itinerari. No va
haver discussió en que variàvem el recorregut, i és que llevar-se ben d’hora
per anar al Pirineu d’acord, però per anar al costat de casa, ni parlar-ne.
Ens van dir que en el poble de Tagamanent sortia una
pista, podies deixar el cotxe al final, i fer cim, el que no sabíem era la
caminada que ens esperava, que va resultar ser un trist quart d’hora. Una
sortida de sis hores es va convertir en mitja horeta mal comptada.
Vam quedar ben fotuts, però ens ho vam prendre amb humor
i com a mínim les vistes eren espectaculars perquè sent un dia tan clar, es
veia des del Canigó o el Puigmal, passant pel Cadí, continuant pel Montsec, a
la província de Lleida, seguint amb Montserrat, Montcau i la Mola, i acabant
per Collserola, Burriac o el Matagalls a tocar.
Els excursionistes dalt del cim, ehem...
Canigó
A primer terme els cingles d'en Bertí, a segon terme el Montcau a la dreta
i la Mola a l'esquerra, al fons Montserrat
