diumenge, 6 de novembre del 2011

Pedraforca

És una muntanya emblemàtica del Berguedà, i fins i tot diria que de Catalunya, qui més qui menys el coneix gràcies a la seva forma característica amb l'enforcadura.
M'alegro molt d'haver-la assolit,  tot i que durant la sortida vam tenir algun que altre petit ensurt.
Estic parlant de la primavera de l'any 2000, érem 6 persones que la nit abans vam acampar lliurement en una zona on no es podia, per tant l'angúnia de fer quelcom prohibit ja impedeix un descans correcte.
Vam començar a caminar massa tard, a les 9 del matí.
La pujada fins al Coll del Verdet no hauria suposat gran problema si jo no hagués tingut una lipotímia, sort del sucre que sempre porto a sobre, estar una estona estirada amb les cames enlaire, i les ganes fermes de fer cim.
En el tram final cal grimpar, però com que personalment sempre m'ha agradat, m'ho vaig agafar amb ganes, la lipotímia quedava enrere, força metres avall.
Aleshores la baixada per la tartera no va ser bufar i fer ampolles, primer baixava molt a poc a poc per evitar relliscades, però veia que la baixada es faria eterna, així que vaig agafar la mà d'un dels membres de l'expedició i vam començar a córrer avall. Expedició! Ni que haguéssim fet l'Everest... Però queda bé.
Hores d'ara encara no sé si és pitjor el remei o la malaltia, perquè un dels companys que va seguir baixant a poc a poc, es va marejar de tenir la vista fixa avall tanta estona, i els que corríem, no ens vam desnucar de miracle.
Temps després em plantejava si no hauria estat millor desgrimpar i tornar a passar pel Coll del Verdet, però un amic en una sortida posterior ho va fer així i s'ho va passar molt malament, clar que ell patia de vertigen.
Cinc hores després, a les 2 de la tarda arribàvem al refugi Lluís Estasen.
És un cim que no sé si repetiria, n'hi ha tants per fer...

Dalt del Pedraforca
(gràcies Torrent! :-D)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada