Ja que dissabte teníem un dinar a Sabadell, què millor
que fer gana coronant un cimet de la zona? Des de la Ronda de dalt ens vam
desviar a la sortida 4, on s’agafa la carretera BV1415 que ens mena fins a
Cerdanyola, al costat de Sabadell. En un revolt on hi ha un pal indicador de la
carretera de la Arrabassada ens hem de desviar, però recomanem dur GPS perquè
no es veu a simple vista. Ens vam enfilar cap a una pista, que de fet
és el carrer Altea, fins que l’aparell ens va indicar que havíem arribat al
mirador de Magarola, de fet més amunt ja no es podia passar amb cotxe. Vam
aparcar al peu d’un cartell indicatiu del Turó, i en cinc minuts ens hi vam
plantar. Poca gana vam fer, sort que la dúiem feta...
El camí no era pas lleig, ja estàvem dins el parc de
Collserola, però el vèrtex geodèsic estava ple de pintades i motxilles de la
multitud que voltava per allà, així que en Joan em va fer una foto perquè es
veia Montserrat, i cap avall. Almenys no teníem unes vistes privilegiades de la
C58 com el Puig Castellar, però vaja, no és dels millors cims. També assolit
amb texans.
Diumenge el dia ja prometia molt millor. A les 8 vam
recollir l’Izmet i la Mònica per Sant Celoni i ens vam dirigir cap al balneari
abandonat de la Puda. D’allà en surt un camí que puja cap a Sant Salvador de
les Espases, però ens vam desviar al Puig Cendrós, en una hora i mitja hi vam
arribar.
La particularitat d’aquest cim és que és el número 100 de la meva llista
particular, no pas de la llista de la FEEC, en aquest cas el 57. Hi vam
esmorzar contemplant la magnificència de la muntanya de Montserrat i després ja
ens vam dirigir a Sant Salvador. Ens va agradar molt.
Per coronar el tercer cim havíem de tornar al cotxe per
tal de desplaçar-nos entre Vacarisses i Viladecavalls. Hi vam pujar a dos
quarts d’una aproximadament, teníem temps d’arribar a dinar dalt del Turó del
Ros. La pujada era força dreta i per pista, però ben aviat vam agafar un
corriol que ens recordava el camí dels Tres Turons, era molt bonic, llàstima
d’una antena terriblement gran dalt del cim. Vam dinar d’esquena i per pair vam
anar a visitar l’avenc del vent abans de baixar.
Ens hauria encantat (bé, especialment a l’Izmet i a mi,
que som els malalts de 100 cims), fer un altre cimet petit, un pim pam, però ja
no teníem res a prop ni que ens vingués de camí. La Mònica i en Joan van posar
seny dient que 4 cims en un cap de setmana està molt bé, i que arribar a casa
aviadet un diumenge era d’agrair. Tenien raó, a més a la propera etapa de 1714 ja farem un altre 100 cims ;-)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada