En rellegir els meus
escrits somric perquè en determinats moments faig afirmacions que després m’haig
de menjar amb patates. Un exemple és el fet que em negava a fer caminades de
més de 40 quilòmetres, com a màxim dels màxims 50. I ja en porto unes quantes
que superen aquesta distància.
Aquest diumenge ha estat
el torn d’una marxa llarga, plana, i segons força gent, avorrida, lletja i que
deixa seqüeles a les cames. Doncs amb l’únic que estic d’acord és amb la
llargada.
A veure, no té gaire
desnivell, però la Transèquia o la Ruta del Carrilet en tenen menys. I el
paisatge és bonic, veure les oliveres, els ametllers florits, el contrast del
marró dels marges amb la verdor dels camps té encant. Realment és inusual veure
la Segarra verda a mitjans de març. En tot cas no em vaig avorrir en absolut i
les cames les tinc perfectament.
Cal dir que en vam
agafar els 54,5 quilòmetres amb calma, excepte de després de dinar fins al
final, que ja teníem ganes d’arribar i vam augmentar el ritme del pas. Però
comptant les parades vam completar la marxa en 10 hores 43 minuts, per tant
unes 9 hores 20 minuts efectives, perquè als avituallaments teníem més gana que
pressa. Per cert, eren molt complets, i a més he descobert que les llaminadures
són un gran invent en les caminades de resistència.
No sé si repetirem
perquè la logística no acompanya molt, ja que cal anar a dormir a Cervera per
començar puntuals a les 7 del matí, però m’enduc un gran record de la Segarra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada