Quina expedició més dura! Primer per matinar tant, l’hora
de trobada han sigut les nou del matí, ehem. Després per l’aproximació al cim,
uns llarguíssims cinc minuts des del cotxe a les escales al turó de Montgat.
Grampons, piolet, grimpada. Tots els elements per un bon entrenament de cara a
anar als Andes, per exemple.
No cola oi? Ja m’ho pensava. Però ens hem fet un fart de
riure en el turó de les xancletes. Un cop al cim podíem gaudir les vistes de
les muntanyes properes (edificis més alts que el turó), dels isards (obrers
feinejant al costat de la nacional), trencalossos (cotxes que passaven per l’autopista).
Baixant ens hem hagut d’encordar donades les adverses condicions meteorològiques
i del terreny.
Bromes a part, és un indret emblemàtic perquè a sota trobem
el primer túnel de tot l’estat, ja que la primera línia ferroviària va ser la
de Barcelona a Mataró, inaugurada el 1848. No entrarem en el tema que a l’any
2016 el trajecte triga més o menys el mateix...I a banda, és l’emplaçament on
es va fundar el Centre Excursionista de Catalunya el 1876, tal com ho commemora
la placa, excessivament "engraffitada", per cert.
També podríem parlar dels jaciments arqueològics que es
van descobrir, però per alguna cosa existeix la Viquipèdia.
Molt esgotades de la gesta, ens hem dirigit cap a Mataró,
concretament a la urbanització de Can Quirze, per deixar el cotxe al costat de
l’escola Meritxell. A la llunyania (ehem) es podia divisar el turó d’Onofre
Arnau, la nostra propera fita. Una mica camp a través ens hi hem atansat,
després de passar una torre de guaita, ja teníem el cim a tocar, el qual estava
coronat per un vèrtex geodèsic decorat amb pintura d’esprai. En fi... Unes
vistes brutals a la rotonda de l’Experience, una discoteca dels anys 90. Bé, i
del castell de Burriac, el Montcabrer, el Montalt, els camps que voregen les
Cinc sínies, i el mar.
Sense despentinar-nos, bé, una mica després de la
remullada a la platja, ja tenim dos cims més del repte dels 100 cims al sac.
Per celebrar-ho, hem anat al restaurant japonès Blue Finn de Port Balís. Es
nota que la Teresa és d’Arenys de Munt, comparteix plenament la màxima de plat “fondu”
i muntanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada