La veritat és que no estàvem gaire motivats per fer aquesta ruta, tot el que
discorri per l’àrea metropolitana de Barcelona no ens fa ni fred ni calor, amb
tots els respectes per Collserola. A més tenim mono d’alta muntanya, i clar, el
recorregut no acomplia els nostres requeriments. Afortunadament teníem molts
punts a favor com ara veure la gent
del CESC, coronar un 100 cims, la carxofada final...Però anem a pams.
Hora de recollida habitual, 7:30 a Sant Celoni i 7:45
Mollet. El trajecte no és gaire llarg i ens vam plantar cap a les 8:30 en el
punt de sortida, que no era un altre que l’estació de ferrocarrils de la
Colònia Güell. Iniciàrem la ruta però de seguida vam parar a esmorzar davant la
cripta de la Colònia, que malauradament estava tancada, de vegades no es pot
ser massa matiner.
Ens vam allunyar de la zona urbana per endinsar-nos per
terrenys de cirerers florits, fent una gran volta fins arribar a la pujada
final cap a Sant Ramon. Les vistes són sorprenents perquè d’una banda es divisa
l’aeroport, tot Barcelona i fins les tres xemeneies de Sant Adrià, però per
l’altra la vista arriba a la Mola, Montserrat i el Cadí nevat. Espectacular!
Anàvem bé de temps i la meteorologia acompanyava, així que
vam poder visitar el Museu de Sant Boi amb tota la tranquil·litat. El centre
estava situat en el que havia estat habitatge de la família Bosch, dona de
Rafael de Casanova i lloc de la seva defunció. Curiós, hem visitat la casa on
va néixer a Moià, i a la que va morir a Sant Boi. A banda d’explicar els fets
de 1714, el museu també il·lustra la història de la vila.
Després d’omplir-nos de cultura, era hora d’omplir-nos la
panxa aprofitant que s’oferia un menú popular degustació de carxofes, ni més ni
menys que la divuitena edició. Hi havia una gentada increïble i algun grup
musical amenitzava la vetllada, val a dir que estava massa enfeinada menjant i
no estava massa al cas, però quan van fer una ballada de country em vaig
submergir completament, fins el punt que vaig refusar de seguir caminant l’horeta
que quedava. Aquell dia feia la curta, què coi.
A les 5 ja marxàvem tots plegats i a les 6 a casa.
S’agraeix arribar a una hora decent i poder acabar d’aprofitar la jornada abans
d’encarar la setmana.
Fotografia gentilesa de l'Izmet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada