Matagalls Montserrat 2016

Emblemàtica marxa de resistència per ser la més antiga. Enguany s’ha celebrat la 37 edició.

Mai me l’havia plantejada com a repte, més aviat la rebutjava, ho considerava una bogeria per la quilometrada i haver de caminar de nit, però a la vida molts cops t’has de menjar amb patates les afirmacions.

Juntament amb la Travessa del Montseny, han estat els objectius del 2016. Ambdós assolits.

La veritat és que no ho veia gens clar, fins i tot tenia una mica de por perquè no em sentia motivada, al contrari, em feia un mandra infinita, per tant el factor mental no el tenia gens entrenat, ni el físic, des de la Travessa del Montseny no havíem fet una tirada llarga caminant. Però vaig confiar en que, mirat fredament, no havíem parat entre excursions, senders de 1714, cims i cimets, la travessa a Islàndia...i que estàvem en el ball i era hora de ballar.

Afortunadament a darrera hora vam tenir solucionada la logística, era el que em mancava per anar tranquil·la, tot i que en Tomàs Molina em va esguerrar la calma quan va proclamar que els de la Matagalls – Montserrat patiríem a primera hora per les previsions de mal temps al Montseny. Calia ser tan explícit? Digues pluges al prelitoral i ja està. Sort que es va equivocar...

A dos quarts de tres de la tarda estàvem al Brull, un indret molt bonic i adequat per encabir la sortida de tal magne esdeveniment.

Feia solet, tot i que es veien núvols foscos a la llunyania. A les 15:13 ens van donar la sortida i molta gent corria, per tant ens anaven avançant els de les 15:14, 15:15 i successivament. No negaré que hi ha moments que frustra perquè et sents una tortuga artrítica, a més, ells no tenen les seves trails on els caminadors no tenim accés perquè posen uns temps de tancament pensats per corredors? Perquè venen a tocar a la pera a les caminades de resistència de tota la vida? Coi, ja tenen les seves ultra! En fi, molts d’aquests ja se sap que no acabaran, no entenen el concepte resistència, només el de velocitat. Efectivament, abans del quilòmetre 20 ja hi havia corredors que havien punxat. En fi, tornem al que ens interessa.

Francament, no tenia gens d’expectatives pel que fa a paisatges, i més tenint en compte que gran part discorre a la nit, però és més bonica del que imaginava. Va fer molta il·lusió passar per Aiguafreda, punt d’inici de la Travessa del Montseny, i pujar cap als cingles de Bertí. Arribant al segon avituallament, en el terme de Sant Quirze Safaja ens va agradar molt trobar la Montse Aviadora, animant amb els seus inconfusibles esquellots, i no ens va entusiasmar tant haver de reprendre la marxa amb frontal. Teníem hores i hores de foscor per endavant.

Hi havia un paio que anava tocat, es veia per la manera de caminar, però es picava quan l’avançava, aleshores em passava ell i se’m posava davant tallant-me el pas, i no estàvem en un corriol precisament, tenia espai de sobres. A la tercera li vaig dir que em semblava fantàstic que m’avancés però que no se’m posés davant, aleshores el vaig deixar enrere per sempre.

Abans de mitjanit arribàvem a Sant Llorenç Savall, l’equador de la marxa. Allà vam trobar l’Esteve. Ens va dir que estava content perquè anàvem sobre el temps que ell considera adequat, em van animar molt les paraules del mestre.

La lluna plena ens va acompanyar durant tota la nit, i uns núvols negres amenaçadors també, en alguns moments la tapaven i tot. Sort que no va ploure...

Em pensava que la son em faria patir molt i que hauria de tirar de música però no. L’únic moment crític va ser en un corriol una mica tècnic, on el ritme de la gent es va alentir tant que es van formar més caravanes que a la Ronda de Dalt en hora punta. Dreta i quieta em venien atacs narcolèptics, em pensava que cauria adormida a terra. En tornar a pista més ample i de baixada, em vaig posar a trotar per avançar gent. Allà vaig veure que acabaria, estàvem arribant a Vacarisses i anava sobrada de forces. Genial!

Em va semblar molt curiós el fet que en moltes caminades veus Montserrat a la llunyania i jo sempre pensava que durant la travessa aniria comprovant com t’hi vas acostant, però al no creuar el Pla de la Calma fa que no divisis la muntanya fins gairebé al final, quan la tens a prop. I quina preciositat, amb la lluna plena a sobre, el cel ja sense núvols clarejant, quan el sol comença a il·luminar les agulles. És emocionant.

Sempre havia pensat que a Monistrol no tindria forces per encarar el pitjor tram de desnivell amb tots els quilòmetres que les cames ja porten, però estava bé i animada, fins que em vaig cansar de les putes escales del camí de l’aigua i d’uns que xerraven per telèfon a crits. Allà em vaig posar la música que no havia necessitat durant la nit. Encara bo. Però la música em va fer accelerar el ritme de pujada i em faltava aire, vaig haver de disminuir però en comprovar que faltaven pocs metres i ja ho teníem, vaig començar a plorar. Ho havia aconseguit. Les nostres cares reflecteixen la felicitat.

Gràcies a totes les persones que ens heu seguit d’una manera o una altra. A l’Esteve per estar tan content com nosaltres, a la Lourdes per la rebuda a Montserrat i per tornar-nos a casa mentre jo ja feia el primer son, l’any vinent et recolliré jo, al Joan de Sant Andreu per tornar amb ferrocarrils, al Josep de Sant Celoni i la Marta per deixar-nos al Brull, al Josep i el Manaut perquè ells em van embolicar a fer-la, a la Sara, la Sandra, la Romina, en Torrentet, l'Olau, la Ione, en Camonet i la Roser per pensar en mi, a la mama pel seu trofeu, a l’Izmet i la Mònica pels seus consells experts, i evidentment al Joan, que m’anima a cada passa que fem plegats en les marxes i en la vida.