Mica en mica es va accentuant el desnivell positiu,
marxem d’Osona i per extensió de la Plana de Vic, i anem entrant a terrenys més
muntanyencs com la comarca del Ripollès.
El primer punt d’interès que trobem és el Castell de
Montesquiu, llàstima que està tancat a aquestes hores... Al cap d’una horeta de
caminar esmorzem a la Font de les Planeses. Tenim feina per anar xerrant amb
tothom i fer intercanvi d’experiències estiuenques. Com no pot ser d’altra
manera, la muntanya ha format part important de les vacances de la gent. Les
converses queden interrompudes en arribar a la Farga de Bebié, on la Mònica ens
resumeix la història amb grans dots de guia turística en potència. Com que
alguns trams discorren a prop del riu, ens trobem gorgs temptadors, però no ens
podem aturar, les previsions meteorològiques no són favorables de cara la
tarda, i en general el ritme de la caminada és més elevat que de costum.
Seguim la ruta i ens aturem a contemplar l’Ermita de Sant
Moí. No massa lluny fem l’obligada parada del dinar. El cel es comença a tapar
i es sent algun tro en la distància. No es qüestió d’entretenir-se, falten 5 km
per arribar a Ripoll, i allà la pluja fa acte de presència. Pels pèls ens
refugiem sota les ombrel·les d’una pastisseria que obre a les 16. Allà fem
parada i fonda.
Quan ja donàvem la sortida per acabada, va parar de
ploure, així que un grup vam continuar pel camí ral fins arribar a Campdevànol,
punt final, allà sí, del recorregut. Hauríem arribat a una hora decent a casa,
però hi havia importants retencions a la C17 a l’alçada de Balenyà per la
calçada inundada, i especialment per l’efecte badoc, tot sigui dit.
Fotografies gentilesa de la Mònica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada