Caminant sota la pluja

L’Izmet i la Mònica també volen assolir el repte dels 100 cims, de fet a ells els queda molt poc, i aprofiten dies lliures per anar coronant-los. Dissabte ens van proposar una circular a la comarca d’Osona, que ens seria útil tant per marcar dos cims com a fets, com per entrenar per la Matagalls Montserrat.

Finalment la Mònica no va poder venir, però ens esperaria a casa seva per berenar plegats, gairebé sopem i tot perquè estàvem molt a gust xerrant a la terrassa. Bé, no ens avancem. Vam conduir fins a Vidrà, i allà vam encarar el camí cap al Puig de les Àligues on vam esmorzar.

Mai es poden subestimar els cims de poca alçada, de vegades poden ser més complicats, no per la dificultat tècnica, tot i la grimpada final, sinó perquè la calor en cotes més baixes és matadora. No és el cas, però de vegades el desnivell des del punt d’inici al cim supera els respectables 1.000 metres positius, poca broma. M’estic desviant del tema.

Fer el cim ens havia obligat a desviar-nos del camí, i amb el Pic Curull ens va passar el mateix. Aquest no està a la llista dels 100 cims però el teníem molt a mà.

El paisatge era preciós, llàstima de trobar motos de trial que destrossen els corriols. Sempre m’ha semblat molt perillós compartir espais si no s’està en igualtat de condicions: les bicicletes a la Nacional II, les motos en un camí de muntanya...Tothom hauria de tenir el seu propi carril, des de la piscina a l’asfalt com a la terra. Avui estic molt dispersa.

Vam dinar al capdamunt del Salt del Molí, ja que a sota es sentia molt xivarri i a la muntanya el que cerquem és tranquil·litat. Però un cop vam reprendre la marxa, el gorg de sota la cascada em cridava. Nois, és un pecat si no ens banyem aquí. En aquells moments no hi havia cridòria perquè dinaven i tenien la boca ocupada i ens vam remullar sols i molt a gust.

Es sentien uns sorolls i jo vaig afirmar molt convençuda que devien ser motos, però de seguida em vaig adonar que eren trons. Dit i fet, va començar a ploure. Un cop molls de riu, no importa estar-ho de pluja, fins i tot em divertia caminar sota la pluja, l’aigua em regalimava cara avall. Tanta por que tenia de la pujada i anava la mar de fresca.

En un coll havíem de decidir si finalment pujàvem a Bellmunt, el tercer cim de la jornada, o bé descendíem cap a Vidrà per cloure l’etapa. Per unanimitat vam escollir tirar amunt, només faltaven 600 metres per arribar al cim. Allà no estava el panorama com per parar a fer la foto de rigor, ens vam esperar al coll.

La pluja va anar minvant però en arribar a Vidrà vam anar directes al bar a prendre un cacolat calent que es va posar de meravella. Aleshores, sorpresa, havien obert el forn de pa i teníem gana. Un cop reconfortats vam tornar a Sant Celoni on la Mònica ens esperava amb el nostre segon berenar, i vàrem compartir una agradable vetllada. A la propera, tots quatre!