Senders 1714: Tuixent - Gósol

Estem a la recta final de la segona i darrera temporada de Senders 1.714. Només ens mancarà l’etapa al mirador de Barcelona, la ciutat que va caure l’onze de setembre després d’un setge sagnant.

La bellesa de la tardor, que tardana comença a esclatar en el Pirineu, fa oblidar que amb les nostres caminades estem seguint les petges d’una guerra. I menys quan podem cloure la sortida amb un bon àpat. Però no ens avancem.

Primerament el camí discorre planer i força ombrívol per bonics paratges, la fauna ens observa.

Més endavant, la pujada fins el coll ens fa esbufegar, però un cop assolit només cal baixar fins el preciós poble de Gósol. El recorregut no supera els 12 quilòmetres, per tant és una sortida matinal sense cap dificultat tècnica ni d’orientació perquè només cal seguir les marques blanques i vermelles de GR.

No m’oblido de la teca, el menú del restaurant hostal Cal Franciscó val 16 euros i està boníssim. Totalment recomanable.

Una gran sortida per les nostres contrades en molt bona companyia.

Marxassa Sant Celoni Mataró 2017

Hem tastat les dues versions, la de 62 quilòmetres i la de 36. Sí que a la primera et donen uns donuts fantàstics per esmorzar, però escollir la segona té tres avantatges definitives: l’estat físic en acabar és molt millor, l’hora de sortida del bus és a les 8:30 en comptes de les 5:30, i la podem caminar xerrant pels descosits amb la família Roig i la família Codina.

Així que ens vam llevar a les 7 del matí com un dia de cada dia, però  en aquesta ocasió vam esmorzar tranquil·lament l’ entrepà i el suc de taronja com un festiu. Ens vam desplaçar en moto per aparcar fàcilment en el punt de sortida, tampoc cal aparcar lluny i haver de caminar de gratis, 36 quilòmetres és suficient, no és necessari arribar als 37 ;-)

Els busos cap a Sant Celoni van sortir amb una mica de retard, però en arribar al punt d’inici de la marxa, la gran sorpresa va ser trobar-nos l’Izmet i la Mònica que ens portaven beguda i ens venien a acomiadar. Va ser un gest que em va omplir d’alegria i energia per la jornada.

Com que els caminadors ja havien començat, vam haver de remuntar posicions fins a trobar els Codina, amb els quals vam compartir caminada i xerrada, però vigilant el recorregut a seguir perquè no estava ben senyalitzat. A l’hora de dinar ens vam trobar amb la tropa Roig, el mestre Esteve duia una petaca de whisky per acompanyar. Quin crack.

Després venia pujada, però com que amb la Lourdes anàvem enceses comentant la situació política del país, no se’ns va fer tan pesat com altres vegades perquè estàvem distretes, tot i que l’avituallament de la llimonada es feia pregar. Vaig beure tres gots, a banda del trosset de xocolata per donar el toc dolç.

Només faltaven deu quilòmetres i l’avituallament de Sant Pere de Mata, que és una ermita molt bonica, per tant camí agraït, excepte el tram final fins a Sant Simó, quan ja tens ganes d’arribar i no estàs per orgues.

Marxassa curta al sac.

I com sempre, la nostra foto d'arribada amb la Lourdes.

Gran jornada, bona companyia i meteorologia favorable. Què més es pot demanar?

Marxa del Montseny 2017

Rècord històric: formalitzo la inscripció el darrer dia que es pot fer en línia, just dos dies abans de l’esdeveniment. Normalment sóc de les primeres i fins i tot hem arribat a tenir dorsals 1 i 2. Deu ser que el ioga fa el seu efecte i intento anar més tranquil·la per la vida...

Normalment existeixen dos recorreguts de 15 i 22 quilòmetres respectivament. Enguany, per commemorar els 40 anys de la Marxa del Montseny, també s’ha celebrat la històrica de 33, la qual discorre pels municipis de Sant Celoni, Campins, Fogars de Montclús i Gualba. Evidentment volíem caminar la llarga, però jo no tenia la panxa en condicions així que amb la de 22 ja faríem.

El preu de la inscripció és molt ajustat, només 10 euros per totes les modalitats, no tenim massa clar que surti a compte a l'organització donada l’envergadura de l’esdeveniment. Parlant d'organització, ens feia il·lusió perquè justament els amics del CESC estan al darrera. 

A les 8 del matí iniciàvem la ruta els de la marxa i els de la marxeta, ja que els, majoritàriament corredors, de la històrica havien començat a les 7:30. El que a nosaltres ens va semblar ben aviat, els caminadors de la marxeta ja es desviaven cap avall. A Can Perepoc després d’una bona pujada, abans del quilòmetre 12, havies de decidir si seguies la marxa o la històrica. Eren les 10:15 del matí, molt d’hora per tornar cap avall, i la panxa des de la dosi de Fortasec no havia molestat. A per la històrica! Primer m’estava penedint per un tram d’asfalt massa llarg, i per un pista massa transitable, atapeïda de “domingueros”  cridaners, per sort més endavant ja vam caminar per corriols i pistes més feréstegues i molt més boniques, tot sigui dit.

Entre que vam sortir mitja hora més tard del que hauria tocat per la històrica i que vam optar-hi quan ja havia passat gairebé tothom, vam arribar quan quedava molt poca gent al pavelló, i d’obsequis els que bonament van poder trobar els companys del CESC un cop exhaurides les motxilles de regal. Però vaja, nosaltres ben contents d’haver fer la marxa històrica i de retrobar-nos al final amb l’Izmet i la Mònica, que feien d’escombres.

Com que no havíem fet cap foto, l’Izmet em va passar l’enllaç de les que havia penjat la Sílvia Morales, realment precioses. Heus aquí un parell:

Marxa d’Arenys de Munt 2017

Tota la setmana arrossegant una bona galipàndria, impossible fer la mitja marató perquè el desnivell és acusat, no es tracta d’una passejada precisament. De fet el més assenyat era quedar-se a casa, però no podia perdre’m un esdeveniment que em fa tanta il·lusió. Com que havia passat prou bona nit i m’havia despertat a l’hora que tocaria llevar-me per caminar la marxa popular, doncs em vaig vestir i cap Arenys de Munt.

Al cap de poca estona de caminar, vaig veure la Montse i la Paquita, la segona és una gossa, amb les quals ja havíem compartit la Cabrilenca al 2014, i en aquesta ocasió les acompanyava en Santi. Jo els vaig dir que tiressin però van voler seguir junts, ens ho vam passar bé.

A banda dels avituallaments revifadors, gent coneguda als controls que fa il·lusió saludar.

Llàstima que en Joan, en Francesc i la Sílvia estaven a la mitja i a la marató i no els vaig poder veure. Però a l’arribada vaig trobar més gent coneguda de l’organització. Estava molt cansada  i vaig esperar la Lourdes i la Sara que haurien estat les meves companyes a la mitja. Ens veurem a la Marxassa petita noies! I també la Sandra i l’Ana, amb les quals vam compartir el trekking del Salkantay i es van animar a venir a la marxa.

Com sempre l’organització i el recorregut, excel·lents. Però sofà a la tarda per seguir covant el refredat es va agrair. Ah, i aquest any el disseny de la samarreta m’ha agradat, tot i que segueixen sense confeccionar amb patronatge femení.

Senders 1714: Fórnols del Cadí – La Seu d’Urgell

En aquesta ocasió ens vam apuntar a la prèvia perquè el dia de la sortida oficial es celebra la marxa d’Arenys de Munt. Així que 6 persones i 3 gosses ens vam trobar a Fórnols, on el sector femení vam esmorzar mentre el sector masculí deixava els cotxes a La Seu d’Urgell. T’has de llevar a les 5 del matí i no comences a caminar fins a les 10, sort que era dissabte.

El recorregut ens va sorprendre molt agradablement, el paisatge era preciós i curiós de veure, un terreny de pedra vermella amb unes ondulacions molt boniques. El que no ens va fer gaire gràcia és que robessin els pals a en Joan (els va trobar a faltar i en tornar a buscar-los on els havia deixat, ja havien desaparegut),  i que plogués almenys unes tres hores. Per sort no va ser un diluvi, però ens va costar trobar un indret on arrecerar-nos per dinar.

Quan albiràvem La Seu, encara havíem de salvar alguns repetjons que en aquelles alçades de l’excursió ja sobraven, així com haver de rodejar la població fins arribar a la Torre Solsona.

Ens ha quedat pendent anar a menjar xocolata amb xurros per cloure com cal la sortida, però encara teníem molta estona de camí fins a casa i no valia a badar.

Pensava que no teníem fotos però l'Izmet està en tot ;-)

 

100 cims a Montserrat: en Joan assoleix el repte

Ens mancaven un parell de cims del pati de casa de l’Izmet, és a dir de la muntanya de Montserrat, concretament el Montgròs i la Miranda dels ecos. Vam enfilar camí més d’hora del que seria habitual per anar tan a prop de casa ja que volíem arribar per dinar a la Vinya nova. Com més grans ens fem, més valorem les escapades amb plat fondo final.

Anar a Montserrat sempre és un plaer, però ho he dit més d’un cop, la sortida cansa perquè les pujades són empinades. Afortunadament el recorregut era ombrívol i com a mínim el sol no ens molestava. La pujada al Montgròs va ser molt bonica, vam trobar una família de cabres i tot. L’arribada al cim va ser especial perquè en Joan assolia el cim número 100 del repte de la FEEC.

Del cim estant es veia la nostra propera destinació, la Miranda dels ecos. Sabíem que el camí era tècnic, fins i tot portàvem casc per enfilar-nos per la canal dels Micos. Realment les acrobàcies que cal fer entre les branques i arrels dels arbres de la canal ens feien emular aquests animalons, però finalment vam arribar al cim.

Estar dalt d’una agulla de Montserrat i estar envoltat de la resta d’agulles és una sensació fantàstica, però no ens podíem entretenir si volíem arribar a l’hora. En el restaurant ens esperaven en Pere i la Pia, i tots sis vam gaudir del dinar i especialment de l’espectacular pastís de celebració de 100 cims que van portar l’Izmet i la Mònica.

Ara en Joan diu que hem d’anar de cara als 200 per poder menjar un altre pastís ;-)

Senders 1714: Sant Llorenç de Morunys – Fórnols del Cadí

Primera sortida després de vacances, útil per tornar a començar la dinàmica caminadora i veure que has perdut tota la forma física després de la temporada de platja. De fet no acompanyava ni els 1000 metres de pujada ni el fet d’haver d’anar travessant la carretera i tenir les torres d’electricitat a la vista. Sort que a Coll de Port vam dinar sota el solet, i després ja venia baixada (cosa rara perquè sempre ens toca fer la digestió de pujada) sota un bosc preciós i amb unes vistes fantàstiques. En aquest tram vam aprofitar per xerrar amb la gent i explicar-nos les vacances, tot i que no es podia badar massa perquè era una mica tècnic. Per rematar la jornada, els tres darrers quilòmetres tornaven a pujar. Contents de retrobar els companys del CESC.