Ens mancaven un parell de cims del pati de casa de l’Izmet,
és a dir de la muntanya de Montserrat, concretament el Montgròs i la Miranda
dels ecos. Vam enfilar camí més d’hora del que seria habitual per anar tan a
prop de casa ja que volíem arribar per dinar a la Vinya nova. Com més grans ens
fem, més valorem les escapades amb plat fondo final.
Anar a Montserrat sempre és un plaer, però ho he dit més
d’un cop, la sortida cansa perquè les pujades són empinades. Afortunadament el
recorregut era ombrívol i com a mínim el sol no ens molestava. La pujada al
Montgròs va ser molt bonica, vam trobar una família de cabres i tot. L’arribada
al cim va ser especial perquè en Joan assolia el cim número 100 del repte de la
FEEC.
Del cim estant es veia la nostra propera destinació, la
Miranda dels ecos. Sabíem que el camí era tècnic, fins i tot portàvem casc per
enfilar-nos per la canal dels Micos. Realment les acrobàcies que cal fer entre
les branques i arrels dels arbres de la canal ens feien emular aquests
animalons, però finalment vam arribar al cim.
Estar dalt d’una agulla de Montserrat i estar envoltat de
la resta d’agulles és una sensació fantàstica, però no ens podíem entretenir si
volíem arribar a l’hora. En el restaurant ens esperaven en Pere i la Pia, i
tots sis vam gaudir del dinar i especialment de l’espectacular pastís de
celebració de 100 cims que van portar l’Izmet i la Mònica.
Ara en Joan diu que hem d’anar de cara als 200 per poder
menjar un altre pastís ;-)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada