Rècord
històric: formalitzo la inscripció el darrer dia que es pot fer en línia, just dos
dies abans de l’esdeveniment. Normalment sóc de les primeres i fins i tot hem
arribat a tenir dorsals 1 i 2. Deu ser que el ioga fa el seu efecte i intento anar més
tranquil·la per la vida...
Normalment
existeixen dos recorreguts de 15 i 22 quilòmetres respectivament. Enguany, per
commemorar els 40 anys de la Marxa del Montseny, també s’ha celebrat la
històrica de 33, la qual discorre pels municipis de Sant Celoni, Campins,
Fogars de Montclús i Gualba. Evidentment volíem caminar la llarga, però jo no
tenia la panxa en condicions així que amb la de 22 ja faríem.
El
preu de la inscripció és molt ajustat, només 10 euros per totes les modalitats,
no tenim massa clar que surti a compte a l'organització donada l’envergadura de l’esdeveniment. Parlant d'organització, ens
feia il·lusió perquè justament els
amics del CESC estan al darrera.
A les 8 del matí iniciàvem la ruta els de la marxa i
els de la marxeta, ja que els, majoritàriament corredors, de la històrica havien començat a les 7:30. El
que a nosaltres ens va semblar ben aviat, els caminadors de la marxeta ja es desviaven cap
avall. A Can Perepoc després d’una bona pujada, abans del quilòmetre 12, havies
de decidir si seguies la marxa o la històrica. Eren les 10:15 del matí, molt
d’hora per tornar cap avall, i la panxa des de la dosi de Fortasec no havia
molestat. A per la històrica! Primer m’estava penedint per un tram d’asfalt massa
llarg, i per un pista massa transitable, atapeïda de “domingueros” cridaners, per sort més endavant ja vam caminar
per corriols i pistes més feréstegues i molt més boniques, tot sigui dit.
Entre
que vam sortir mitja hora més tard del que hauria tocat per la històrica i que
vam optar-hi quan ja havia passat gairebé tothom, vam arribar quan quedava molt
poca gent al pavelló, i d’obsequis els que bonament van poder trobar els
companys del CESC un cop exhaurides les motxilles de regal. Però vaja,
nosaltres ben contents d’haver fer la marxa històrica i de retrobar-nos al
final amb l’Izmet i la Mònica, que feien d’escombres.
Com
que no havíem fet cap foto, l’Izmet em va passar l’enllaç de les que havia
penjat la Sílvia Morales, realment precioses. Heus aquí un parell:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada