Mai és tard

En general tendim a posar l’edat com a excusa per a no fer segons què, i en realitat mai és tard si hi ha voluntat i forces. L’Avi Cassà és la clara mostra.

Un dia ens va comentar que mai havia estat a la Creu de Canet, o turó de Pedracastell. Vaig respondre que havíem de posar remei a la situació. No va ser complicat, resulta que els cotxes poden arribar a l’esplanada del peu del cim, cal prendre una pista al capdamunt de l’urbanització Vistamar, entre Sant Pol i Sant Cebrià de Vallalta. El més difícil va ser trobar el dia perquè entre vacances, entrenaments, Matagalls – Montserrat i senders de 1.714, els caps de setmana els tenim plens. Finalment el dissabte 8 es van alinear tots els astres i vam poder fer l’excursió.

Unes pedres tallen l’accés a la rampa final per arribar a la creu, això vol dir que l’Avi va haver de caminar els 25 metres que faltaven, i el terreny desigual i amb pendent no li van facilitar la tasca. Però mica en mica va anar pujant.

Amb 95 anys ha fet el seu primer cim, que a més pertany al llistat dels 100 cims de la FEEC. Em fa molta il·lusió perquè ha pogut acomplir un desig com és conèixer l’indret, i perquè m’ha acompanyat en una de les meves activitats preferides.

Va gaudir de les vistes i es va sorprendre de la grandària de la creu. Després d’una bona estona asseguts contemplant els voltants, vam iniciar la baixada, que li va ser una mica més fàcil.

No cal dir que en arribar a casa el primer que va fer va ser buscar per més informació per internet. I a la que em descuidi, penjarà les fotos a l’Instagram i al Facebook, perquè no deixa mai d’al·lucinar-me la capacitat d’adaptació als nous temps ni la voluntat per afrontar reptes. Potser no farà 100 cims, però 100 anys segurament. Farem festa grossa.

Marxa d’Arenys de Munt 2016

Vam tenir un cap de setmana molt intens de caminades perquè dissabte vam recórrer un tram dels senders de 1.714 i diumenge teníem la marxa d’Arenys de Munt.

Com l’any passat en Joan estava a l’organització i jo com a marxaire. És que m’encanta, fa anys que la faig i no sóc capaç de renunciar-hi. A més, podia anar amb la Sara i la Lourdes que feien la mitja marató com jo.

Sense novetats, un recorregut impecable però exigent. Sempre em queixo que els de la marxa curta tenen l’avituallament extra al restaurant Tres Turons, ells van tips i al cap de poc tenen la botifarra a plaça, mentre que els de la llarga només portem fruita a la panxa. Enguany el mateix, amb l’agreujant que l’avituallament es va fer esperar, no arribàvem mai a la Pedra de la Ferradura, sort que en Pep portava avellanes. Però allà, tal com vam comentar amb la Lourdes, tot va millorar perquè hi havia uns donuts fantàstics, i a la Casanova uns petits entrepans i tot. Ben alimentades ja fèiem una altra cara...

Aquesta foto em fa especial il·lusió, és obra d'en Toni Marpons, el jutge de pau que, poc més de tres anys enrere, ens va proclamar marit i muller a en Joan i a mi. Ai, ja m'estic desviant. Em torno a centrar.

La marxa d'Arenys de Munt la visc de prop perquè és la de casa, la que he fet més cops, i conec els qui posen el coll perquè tot surti bé, i val a dir que ho aconsegueixen. La cirereta del pastís la va posar en Dani ja que va quedar segon de la marató, una gran alegria per tots. Ara tenim pendent fer el recorregut d’aquests 42 quilòmetres però no a ritme Dani sinó caminant.

Cloc l'entrada amb una foto genial, gentilesa de la Lourdes, el meu talismà en les caminades de resistència.

Senders 1714: Campdevànol – Fonts del Llobregat

Com que no podíem anar a la sortida oficial del grup, per primer cop ens vam apuntar a la prèvia que realitzen l’Izmet i la Mònica per estudiar el terreny. Ara tindrem dilemes per triar l’excursió pirata o la del calendari, perquè també ens va agradar compartir ruta amb en Pere, la Mireia i les tres gossetes.

La logística és complicada perquè no tenim l’autocar que ens deixa a l’inici i ens recull al final, per tant cal un muntatge de cotxes i anar amunt i avall per disposar de vehicles a tots els punts. A banda d’aquests inconvenients, l’escapada va ser fantàstica.

Les previsions meteorològiques no eren afalagadores però el temps ens va respectar en tot moment, fins i tot feia calor quan vam dinar al santuari de Montgrony. Però no ens avancem, que primer havíem de remuntar tota la pujada fins a l’ermita de Sant Pere d’Auïra, on vam esmorzar amb unes vistes fantàstiques al Pedraforca. Després més pujada, és el que tenen el Ripollès i el Berguedà, no són comarques planes de desnivell. Aleshores sí, vam dinar a Montgrony, feia uns 20 anys que no hi havia estat, i en el punt final, les Fonts del Llobregat, uns 15. 

Realment pots tenir una visió nítida d’un lloc, però quan ho tornes al cap de molt temps, comproves que o la memòria t’ha fallat o que l’indret ha variat respecte com el recordaves.

Cal esmentar la parada a Castellar de N’Hug amb els seus famosos croissants gegants, i que va ser un dia perfecte amb molt bona companyia.

Senders 1714: Sant Quirze de Besora – Campdevànol

Mica en mica es va accentuant el desnivell positiu, marxem d’Osona i per extensió de la Plana de Vic, i anem entrant a terrenys més muntanyencs com la comarca del Ripollès.

El primer punt d’interès que trobem és el Castell de Montesquiu, llàstima que està tancat a aquestes hores... Al cap d’una horeta de caminar esmorzem a la Font de les Planeses. Tenim feina per anar xerrant amb tothom i fer intercanvi d’experiències estiuenques. Com no pot ser d’altra manera, la muntanya ha format part important de les vacances de la gent. Les converses queden interrompudes en arribar a la Farga de Bebié, on la Mònica ens resumeix la història amb grans dots de guia turística en potència. Com que alguns trams discorren a prop del riu, ens trobem gorgs temptadors, però no ens podem aturar, les previsions meteorològiques no són favorables de cara la tarda, i en general el ritme de la caminada és més elevat que de costum.

Seguim la ruta i ens aturem a contemplar l’Ermita de Sant Moí. No massa lluny fem l’obligada parada del dinar. El cel es comença a tapar i es sent algun tro en la distància. No es qüestió d’entretenir-se, falten 5 km per arribar a Ripoll, i allà la pluja fa acte de presència. Pels pèls ens refugiem sota les ombrel·les d’una pastisseria que obre a les 16. Allà fem parada i fonda.

Quan ja donàvem la sortida per acabada, va parar de ploure, així que un grup vam continuar pel camí ral fins arribar a Campdevànol, punt final, allà sí, del recorregut. Hauríem arribat a una hora decent a casa, però hi havia importants retencions a la C17 a l’alçada de Balenyà per la calçada inundada, i especialment per l’efecte badoc, tot sigui dit.

Fotografies gentilesa de la Mònica. 

Matagalls Montserrat 2016

Emblemàtica marxa de resistència per ser la més antiga. Enguany s’ha celebrat la 37 edició.

Mai me l’havia plantejada com a repte, més aviat la rebutjava, ho considerava una bogeria per la quilometrada i haver de caminar de nit, però a la vida molts cops t’has de menjar amb patates les afirmacions.

Juntament amb la Travessa del Montseny, han estat els objectius del 2016. Ambdós assolits.

La veritat és que no ho veia gens clar, fins i tot tenia una mica de por perquè no em sentia motivada, al contrari, em feia un mandra infinita, per tant el factor mental no el tenia gens entrenat, ni el físic, des de la Travessa del Montseny no havíem fet una tirada llarga caminant. Però vaig confiar en que, mirat fredament, no havíem parat entre excursions, senders de 1714, cims i cimets, la travessa a Islàndia...i que estàvem en el ball i era hora de ballar.

Afortunadament a darrera hora vam tenir solucionada la logística, era el que em mancava per anar tranquil·la, tot i que en Tomàs Molina em va esguerrar la calma quan va proclamar que els de la Matagalls – Montserrat patiríem a primera hora per les previsions de mal temps al Montseny. Calia ser tan explícit? Digues pluges al prelitoral i ja està. Sort que es va equivocar...

A dos quarts de tres de la tarda estàvem al Brull, un indret molt bonic i adequat per encabir la sortida de tal magne esdeveniment.

Feia solet, tot i que es veien núvols foscos a la llunyania. A les 15:13 ens van donar la sortida i molta gent corria, per tant ens anaven avançant els de les 15:14, 15:15 i successivament. No negaré que hi ha moments que frustra perquè et sents una tortuga artrítica, a més, ells no tenen les seves trails on els caminadors no tenim accés perquè posen uns temps de tancament pensats per corredors? Perquè venen a tocar a la pera a les caminades de resistència de tota la vida? Coi, ja tenen les seves ultra! En fi, molts d’aquests ja se sap que no acabaran, no entenen el concepte resistència, només el de velocitat. Efectivament, abans del quilòmetre 20 ja hi havia corredors que havien punxat. En fi, tornem al que ens interessa.

Francament, no tenia gens d’expectatives pel que fa a paisatges, i més tenint en compte que gran part discorre a la nit, però és més bonica del que imaginava. Va fer molta il·lusió passar per Aiguafreda, punt d’inici de la Travessa del Montseny, i pujar cap als cingles de Bertí. Arribant al segon avituallament, en el terme de Sant Quirze Safaja ens va agradar molt trobar la Montse Aviadora, animant amb els seus inconfusibles esquellots, i no ens va entusiasmar tant haver de reprendre la marxa amb frontal. Teníem hores i hores de foscor per endavant.

Hi havia un paio que anava tocat, es veia per la manera de caminar, però es picava quan l’avançava, aleshores em passava ell i se’m posava davant tallant-me el pas, i no estàvem en un corriol precisament, tenia espai de sobres. A la tercera li vaig dir que em semblava fantàstic que m’avancés però que no se’m posés davant, aleshores el vaig deixar enrere per sempre.

Abans de mitjanit arribàvem a Sant Llorenç Savall, l’equador de la marxa. Allà vam trobar l’Esteve. Ens va dir que estava content perquè anàvem sobre el temps que ell considera adequat, em van animar molt les paraules del mestre.

La lluna plena ens va acompanyar durant tota la nit, i uns núvols negres amenaçadors també, en alguns moments la tapaven i tot. Sort que no va ploure...

Em pensava que la son em faria patir molt i que hauria de tirar de música però no. L’únic moment crític va ser en un corriol una mica tècnic, on el ritme de la gent es va alentir tant que es van formar més caravanes que a la Ronda de Dalt en hora punta. Dreta i quieta em venien atacs narcolèptics, em pensava que cauria adormida a terra. En tornar a pista més ample i de baixada, em vaig posar a trotar per avançar gent. Allà vaig veure que acabaria, estàvem arribant a Vacarisses i anava sobrada de forces. Genial!

Em va semblar molt curiós el fet que en moltes caminades veus Montserrat a la llunyania i jo sempre pensava que durant la travessa aniria comprovant com t’hi vas acostant, però al no creuar el Pla de la Calma fa que no divisis la muntanya fins gairebé al final, quan la tens a prop. I quina preciositat, amb la lluna plena a sobre, el cel ja sense núvols clarejant, quan el sol comença a il·luminar les agulles. És emocionant.

Sempre havia pensat que a Monistrol no tindria forces per encarar el pitjor tram de desnivell amb tots els quilòmetres que les cames ja porten, però estava bé i animada, fins que em vaig cansar de les putes escales del camí de l’aigua i d’uns que xerraven per telèfon a crits. Allà em vaig posar la música que no havia necessitat durant la nit. Encara bo. Però la música em va fer accelerar el ritme de pujada i em faltava aire, vaig haver de disminuir però en comprovar que faltaven pocs metres i ja ho teníem, vaig començar a plorar. Ho havia aconseguit. Les nostres cares reflecteixen la felicitat.

Gràcies a totes les persones que ens heu seguit d’una manera o una altra. A l’Esteve per estar tan content com nosaltres, a la Lourdes per la rebuda a Montserrat i per tornar-nos a casa mentre jo ja feia el primer son, l’any vinent et recolliré jo, al Joan de Sant Andreu per tornar amb ferrocarrils, al Josep de Sant Celoni i la Marta per deixar-nos al Brull, al Josep i el Manaut perquè ells em van embolicar a fer-la, a la Sara, la Sandra, la Romina, en Torrentet, l'Olau, la Ione, en Camonet i la Roser per pensar en mi, a la mama pel seu trofeu, a l’Izmet i la Mònica pels seus consells experts, i evidentment al Joan, que m’anima a cada passa que fem plegats en les marxes i en la vida.